Ens plantem

Doncs sí, ja està decidit, ja no pensem tenir més fills. He de reconèixer que la decisió ens ha costat perquè el número 3 el tenim idealitzat tant el meu marit com jo. Ell perquè a casa seva són tres germans i jo perquè sóc filla única i això de ser molts em crida l'atenció. De vegades però s'ha de tocar de peus a terra i deixar els ideals de banda.

Hi ha moltes raons que ens han dut a prendre aquesta decisió però per mi hi ha hagut un detonant i ha estat el fet de trobar sempre arguments negatius davant la idea de tornar a ser mare.

Jo recordo que quan vam decidir tenir el nostre primer fill pràcticament ni hi vam pensar. És més, petita pega que podia sortir, gran solució que l'acompanyava. Sortien tantes i tantes coses positives que era impossible fer-se enrere. Amb en Biel va passar exactament el mateix, tenir-lo estava per damunt de tot i tot el que en un principi podia semblar negatiu acabava sent meravellós.

Ara la sensació és una altra. Les poques vegades que m'he plantejat tornar a ser mare al cap només em venen sensacions negatives. Que si ara estic començant a tenir espai per mi i pel meu marit, que si no podrem donar el mateix que donem ara als nens, que si no tinc espai, que si hauríem de canviar de cotxe, que si és un pal haver d'anar carregant amb la trona, els bibis, etc. Vaja, excuses! Excuses que em demostren que ja no en vull més perquè si realment ho desitges tots aquests pensaments desapareixerien en un tres i no res.

Realment haurien de canviar molt i molt les coses per prendre la decisió així que hem optat per tirar pel dret. Demà en Jordi passarà pel cirurgia i direm adéu a la possibilitat de tenir més fills. Ha costat però estic convençuda que fem bé.

Comentaris desafortunats

Els comentaris desafortunats les mares els patim des que estem embarassades i sembla que no acaben mai. Dijous vaig anar a buscar els nens a l'escola i vaig patir un dels pitjors comentaris desafortunats que mai m'havien fet fins ara.

Vaig arribar al niu i el meu petit feia el pallasso. La monitora que hi ha es posa i riure i deixa anar:

- És que és moníssim, moníssim, moníssim... Quina diferència amb l'altre!

La veritat és que encara no sé com em vaig poder contenir. Vaig deixar anar només un:

- Els dos tenen coses molt bones.

La vaig mirar amb tota la mala cara que em va sortir de dins del cos i vaig marxar.

La veritat és que encara no entenc el comentari. No sé perquè el meu fill gran no és tan moníssim, moníssim i moníssim com l'altre però en tot cas tampoc buscaré l'explicació perquè simplement és un comentari fora de lloc. Encara que el meu fill gran sigui un horror de nen, que no sap que a qui li fa el comentari és a la mare que el va parir? Increïble i més venint d'una persona que es dedica a estar amb nens.

Xerrades entre alumnes (la continuació)... I ben surrealista!

Ens trobem a l'aula d'educació especial treballant conceptes numèrics quan:

D: a l'edat de pedra ja es tenien fills?
Jo: Clar, sinó s'hagués acabat la humanitat, no hi haurien persones.
D: Sí, i hi haurien noves tecnologies no usades.
(jo ojiplática oiga)
O: i ja s'havia mort Jesús, oi?
D: quin Jesús?
O: el nen Jesús.
D: ah.
O: el van agafar a l'època medieval i el van matar.
D: ah sí, és veritat.
(jo penso que és millor no dir res i fer números novament).

L'avi Pere

Dissabte ens va deixar un dels avis del meu marit, l'avi Pere... Crec que tot el que pugui dir queda perfectament explicat amb unes paraules que va pronunciar el meu sogre sobre el seu pare.

"Quan una persona es mor sempre es diu que era molt bona persona però en aquesta ocasió és totalment veritat".

Xerrades entre alumnes...

Conversa número 1 entre tres nens de primer de primària a la meva aula:

O: jo tinc tres germans.
Jo: en tens dos O, tu ets el tercer.
O: tens raó (després de rumiar clar).
D: jo no tinc germans perquè al meu pare ja no li queden gusanitos. La meva mare va tenir una oportunitat però no va sortir bé i li van haver de treure el bebè.
N: li van treure el bebè?
D: sí i li van llençar a les escombraries.
N: potser és que estava arrugat.
D: sí, estava arrugat i per això li van treure i el van llençar.

Conversa número 2 entre dos nens de primer de primària a la meva aula:

Jo: M avui estàs molt treballadora!
M: sí, m'he posat les piles perquè m'ho ha dit la meva mare.
Jo: això està molt bé.
M: és que sinó m'envien a un internado.
O: què és un internado?
M: una escola d'on no surts i si no fas cas et peguen una "ostia".
Jo: M la boca...
M: és que m'ho ha dit la meva àvia. A ella li van pegar una "ostia" i si et portes malament no et deixen veure als teus pares.
O: a mi no m'agradaria anar a un internado.
M: a mi tampoc. Per això faig cas a la mama i treballo molt. 
O: jo també faig cas als meus pares. Bueno, en una cosa no.
Jo: en quina cosa no fas cas?
O: el meu pare m'ha dit que si em peguen jo he de pegar més fort però això no es fa. A que no?
Jo: no O, això no es fa.

Vigileu amb el que dieu als vostres fills perquè les mestres ens assabentem de tot!