Avui ha tocat la revisió dels quatre mesos de l'Andreu i cada vegada que hi vaig faig una recopilació mental de totes les vegades que he anat. No ho faig a propòsit però sense voler faig vista enrere.
Avui he recordat, com sempre, la primera vegada que el vaig dur. No arribava a les dues setmanes i era tan menut! El final de la cinta de medir quedava molt lluny dels seus peuets i la báscula l'agafava sencer. Avui el final de la cinta ja no era tan lluny i la bàscula necessitava uns quants centímetres per abaraçar-lo com abans i es que ja han passat quatre mesos.
Quatre mesos en els que ha canviat tant...Ara em mira i riu, diu cosetes en el seu idioma, agafa les joguines, em segueix amb la mirada, comença a ensenyar el seu caràcter tan dolç i tan fort alhora però el que més m'impressiona és com em mira ara...No puc descriure la seva mirada, és tan tendre, tan sensible, tan adorable que penso que mai no havia mirat així ningú fins ara. De vegades, mentre em mira li agafo la maneta i mentre em somriu penso: Ai Esther, ja cal que aprofitis aquesta mirada perquè d'aqui a uns anys ja no serà tan dolça com ara.
De tota manera em queden molts anys per disfrutar aquesta mirada, em queden molts anys de veure com creix i es fa un home, de moltes i moltes revisions i de fer la vista enrere una vegada i una altra.
