Meme: Cinc manies

Ara ja fa temps que no faig cap meme i avui navegant per internet m'he trobat un que m'ha recordat una mica a l'últim post de l'Amarbe i ves per on que m'ha fet gràcia i el vaig a fer . Evidentment animo a totes les compis que tenen blog a que el facin.

El meme consisteix a explicar cinc manies o "hàbits" (que sona més maco) personals (si poden ser manies molt maniàtiques millor) . I allà vaig!

1. He d'anar sempre ben pentinada. Si no vaig agust amb el cabell ho passo realment malament. No m'agrada veure q el serrell està cap a un cantó si jo l'he deixat recte o que un pél es surt de la cua si jo no l'he tret. No puc, no puc!

2. Sóc extremadament endreçada. He de tenir tot sempre guardat al seu lloc i endreçat. Si veig desordre em poso nerviosa i m'estreso sola.

3. No puc veure un llibre cap per abaix. Els llibres sempre han d'estar boca amunt i que les lletres es puguin llegir des d'on sóc. Si veig un llibre boca abaix em començo a posar nerviosa i finalment l'endreço. Si, a casa dels altres també ho faig.

4. Quan tanco la porta de casa m'asseguro com dues o tres vegades que ho he fet. Sí, aqui puc semblar una obssessiva compulsiva com el paio de "Mejor imposible" però és que ho faig... per què amagar-ho¿? :-P Ara que hi penso... també reviso la bossa de l'Andreu unes quantes vegades... potser estic pitjor del que em penso.

5. M'agrada tenir les portes obertes sempre. Aquesta última mania s'ha vist notablement afectada pel fet que si deixo totes les portes obertes l'Andreu ens deixa sense pis però per mi les treia totes! Ja hi ha prou d'estar tancat dins de quatre parets com per a sobre haver de tancar-se amb portes, no?

Apa, ja m'he confesat i segur que si penso en surten moltes més però només en demanava cinc així que ja està! Ara a veure si us animeu!

L'Andreu de "vacances"

L'Andreu ja està de vacances... són unes vacances que no començaven fins demà a la tarda però que s'han adelantat per culpa d'un virus (sí, sempre estem igual).

Avui doncs és el primer dia que passo amb ell sense que hi hagi guarderia i la veritat és que tinc una barreja de sensacions... El meu angelet bo em diu que tindré tot l'estiu per gaudir del meu nen. A partir de setembre poc el veuré amb la feina així que he d'aprofitar aquests mesos per acaronar-lo, petonejar-lo, jugar amb ell i un llarg etcétera. Per altra banda hi ha la meva part fosca (la famosa part "mala mare" :-P) que em diu que serà un estiu dur! El Jordi no té vacances i això significa que toooot el dia estarà amb mi i hauré de batallar amb el seu geni, les seves rabietes i creieu-me també un llarg etcètera!

Bé, en aquests mesos hi haurà de tot. Moments divertits i moments desesperants però de moment he de dir que, per molt que em queixi, guanya l'angelet i és que res millor que esmorzar mentre l'Andreu balla al ritme de les cançons de l'Epi i el Blas.

Sí, sóc més exigent!

L'altre dia parlava amb en Jordi d'algunes actituds que tenen algunes persones del meu entorn i que no m'agraden gens i ell em va dir que sóc una persona molt exigent i que a mida que van passant els anys encara m'hi torno més.

Aquests dies he estat donant voltes al tema i té tota la raó del món. Crec que amb l'edat m'estic tornant molt més "radical" amb les persones. Fa uns anys tolerava molt més segons quines coses i ara no només no les tolero sinó que em treuen de pullaguera i em fan deixar de tenir contacte amb les persones que les fan però crec que tot té un per què i és que he arribat a una edat en la que penso que no tinc cap necessitat de rodejar-me de gent que no m'agrada o fa coses que no m'agraden.

Fa anys quan anava a escola o a l'institut sí que necessitava gent perquè sempre va bé tenir amb qui anar al bar o de disco encara que vagis acompanyada de gent que no et fa el pes al 100% però aquesta època a mi m'ha passat i ara el que m'interessa és tenir gent al meu voltant que em pugui fer sentir bé, que em doni confiança i amb les que pugui compartir molt més que un café un parell d'hores cada dos o tres mesos.

Tampoc sóc ingenua i sé que hi haurà molta gent d'aquest tipus a la meva vida. Gent amb la que vas un dia a dinar i ja no hi vas més fins ves a saber quan o que, simplement, et truca quan està avorrida. Bé, m'ha costat acceptar aquest tipus de relacions però finalment ho he aconseguit. Són gent amb la que passo una bona estona, ric o estic agust uns moments però que després no considero que siguin amics en el sentit més ampli de la paraula.

Crec que l'edat també m'ha ajudat a aconseguir estratègies que em fan una mica més tolerant. Hi ha coses que no m'agraden i intento pensar que hi ha altres que sí i compensen o simplement opto per obviar algunes fent cas a aquell refrany que diu que "ojos que no ven corazón que no siente". He de dir que aquesta última estratègia encara l'he de perfeccionar perquè em sento una mica com si m'enganyés a mi mateixa i tan tonta no sóc.

És cert que amb el pas del temps em faig més exigent. Els meus amics han de ser persones transparents en les que pugui confiar plenament, amb els que pugui compartir riures i plors, moments llargs i profunds i moments curtets i ben "xorres". Potser sí que això és una exigència però ostres! si no fos exigent encara hi hauria massa gent a la meva llista que no cal tenir.

M'he fet exigent però també sé el que vull i encara que no ho sembli també m'he fet més tolerant. De no ser així la meva llista seria molt més reduida del que ho és a dia d'avui.

Sí, m'he fet exigent però si miro la meva llista d'amistats (però de les de debò, eh?) tinc justament a qui vull tenir anotada en ella. Estic contenta per ser tan exigent!

Mala setmana

Aquesta setmana és especialment dura. L'andreu porta malalt des de dissabte i els dos anem arrossegant una "tonteria" a sobre que no ens fa gens bé. A més plou i això també fa que els ànims encara caiguin més.

Quan el teu fill es posa malalt per primera vegada ho passes molt malament però penses que ja t'acostumaràs i que al final no li donaràs tanta importància. Bé, això és mentida! Per molts virus que passi el petit segueixo patint i patint cada vegada que el veig malalt. Aquesta setmana l'Andreu ha arribat a estar a 40 de febre i jo m'he fet un tip de patir i plorar igual que altres vegades. Mentre ha estat amb febre no he aconseguit dormir i és que quan es posa així el veig més indefens que mai i m'agradaria tenir una bareta màgica per a que el virus m'ataqués a mi i no a ell.

L'altre dia em van dir que ser mare era una malaltia de nou mesos amb una convalescència per tota la vida i crec que començo a estar segura que això és així.

El primer informe de l'Andreu

Ahir em van donar el primer informe de l'Andreu i llegint-lo em vaig emocionar molt.

La veritat és que no es pot descriure amb paraules la felicitat que sento cada vegada que el miro i el veig tan sa, espabilat, divertit, carinyós... i llegir que tot això no són observacions meves sinó que també ho veuen terceres persones doncs em va fer sentir encara més orgullosa.

A l'informe feien molta referència a la capacitat de l'Andreu per relacionar-se amb altres persones. Diuen que és un nen comunicatiu, participatiu i molt sociable. Això m'encanta! Sempre he tingut una mica de por perquè és l'únic nen petit de la família i pensava q aquest fet el podia fer una mica difícil de sociabilitzar però, per sort, m'he equivocat. És un nen simpàtic i que es relaciona amb tothom.

Tots els altres aspectes també els té molt bé. Potser no es llença a parlar tant com m'agradaria però paciència... que és molt petit i tot sovint això se m'oblida.

Aquest primer informe ha estat del tot positiu i espero que tots els següents també ho siguin tot i que si en algun d'aquests es fa algun comentari sobre el seu caràcter no em sorprendré pas perquè l'Andreu és un angelet però amb unes "aletes" molt ben posades!

Adeu Michael

Avui m'he llevat amb la mala notícia de la mort de Michael Jackson. Ha mort amb 50 anys... jove, molt jove i ha deixat tristes moltes persones que l'hem admirat durant anys.

Aquests últims anys la seva vida ha estat marcada per coses no massa agradables però no es pot discutir que en Michael Jackson ha estat un geni de la música i un ballarí meravellós. Potser no ha agradat a tothom però sí que ha aconseguit que tothom reconegui els seus mérits.

Em fa molta llàstima la seva mort i espero que allà on sigui descansi en pau però que no deixi mai de cantar i ballar.