Poques ganes...

Últimament vaig amb poques ganes a treballar i és un fet que em fa sentir malament ja que presumeixo de tenir una feina que m'encanta.

El principi de curs va ser dur però a finals del primer trimestre tot rutllava. Van arribar les vacances de nadal i a la tornada, X (diré X a un alumne amb greus problemes de conducta) estava fatal. Es posava nerviós a totes hores, cantava durant les classes, parlava per sobre les meves explicacions, s'amagava sota la taula, insultava companys...

Ingènua de mi vaig pensar que tot això era fruit de la tornada a la rutina. "Dues setmanes i tornem a estar com estàvem" pensava jo però que va. Ha passat ja més d'un mes des de la tornada de les vacances de nadal i continuem igual o pitjor. Les classes amb X es fan eternes. Intento que surti de la classe a fer tots els reforços que són possibles i només aquelles hores la classe es descongestiona i tots treballem molt més tranquils.

Avui m'ha tornat a tocar viure un "episodi" dels seus en que ha pegat a agredit a companys i a mi mateixa. Quan passen aquestes crisis em sento molt malament, els nervis no em deixen ja en tot el dia i tinc una sensació d'esgotament que després dura dues i dies...

Aquests nervis es sumen als que ja vinc arrossegant i que són propis de tot el que faig a la meva feina. Com a mestre em toca programar, pensar activitats pels nens, coordinar-me amb altres mestres, corregir, posar exàmens, preparar sortides, avaluacions i un llarg etcètera de coses que, evidentment, es sumen a la tasca principal que és la de donar classe a 23 nens amb necessitats diferents. He de vetllar per a que aquestes criatures al final del curs arribin o s'acostin a les expectatives marcades per l'etapa en la que es troben.

Si, tinc dos mesos de vacances però també una feina dura i de molta responsabilitat però sempre m'ha agradat molt la meva feina i encara m'agrada però últimament em costa molt estar contenta. Em costa entrar a la classe sense pensar en quin moment X explotarà... Últimament em costa veure el meu futur exercint encara i això em posa molt trista.

Els dos anyets del meu amor

Demà dia 14 el meu nen ja fa dos anys!

La veritat és que espanta veure com passa el temps. Fa dos dies el meu petit era un bebè rialler que passava hores i hores dormint, que prenia biberons i poca cosa feia i ara com de sobte és ja tot un nen que camina, menja de tot, xerra, juga, pinta, balla...

L'Andreu a punt de fer els dos anys ja és tot un homenet. És un nen graciós i divertit al que li agrada ballar, banyar-se amb la "mami" o el "papi" (com ens anomena ell), menjar carn i jugar amb el "estat" o l'avi "Makel". També li agrada dir adéu als trens o treure a passejar al gos, li agrada que li expliquem el conte d'en Patufet i el dels Tres porquets... L'Andreu a punt de fer els dos anys ja té les seves preferències, els seus gustos i les seves aficions.

L'Andreu a punt de fer els dos anys continua sent el motor de la meva vida. Continua sent la persona que més em fa emocionar. Continua sent el nen que em fa riure i alhora plorar.

Fa dies que el miro i penso que em sembla mentida que s'hagi fet tan gran. Que ja no recordi com era tenir-lo entre els braços quan era un bebè que no sabia ni caminar ni parlar. No recordo exactament quina carona feia quan tenia quatre mesos o cinc o sis. No recordo les seves manetes menudes que a mi tant m'agradava agafar però a un dia del seu aniversari continuo tenint molt clara la imatge del dia que per primera vegada el vaig mirar.

Aquell moment resta a la meva ment de manera clara i nítida. Recordo perfectament aquella carona petitona, la pell fosca després de divuit hores de patiment, els seus ullets arrugats, el seu plor fort en arribar a aquest mon, les seves petites manetes amb els seus dits que em vaig afanyar en comptar...

Imagino que com a mare aquest moment ja mai se m'oblidarà i espero que així sigui perquè m'agradaria tenir-lo en un calaixet dins la meva memòria per sempre allà guardat.

I mentre recordo aquell moment i miro ara el meu petit només puc estar contenta per tenir la sort que tinc!

Felicitats Andreu!!!

Mare treballadora

Sóc mare i mestre o el que és el mateix: mare treballadora.

Fa dos anys que tinc l'Andreu i trampejo constantment amb horaris de feina i horaris del nen i fins ara entre el seu pare i jo ens anavem ensortint molt bé. Aquesta setmana però l'Andreu ha agafat angines i no podrà anar a l'escola bressol... resultat? he hagut d'agafar la baixa perquè en Jordi no es pot quedar amb ell i no tenim cap altra persona amb la qui comptar.

Està clar que després d'això queda molt evident que necessitem una cangur però la cosa no és massa senzilla. Primer perquè trobar una persona de confiança no és senzill i segon perquè tampoc ho és trobar algú amb qui comptar en ocasions tan puntuals.

De tot això el que més m'amoïna és comprobar una vegada més que ser mare treballadora és una cosa molt dura i molt difícil. Fa anys quan les mares no treballaven no hi havia problemes d'horaris ni de compatibilitats però ara sí que n'hi han. Per què no es fa res davant d'això? És necessari que una mare hagi d'agafar una baixa per poder estar amb el seu fill malalt? I si no m'haguéssin donat aquesta baixa? Sembla mentida que vivint l'época en la que vivim no hi hagi recursos a l'hora d'afrontar una situació així.

També em sembla una injusticia que es doni per fet que si el tens malalt el pots deixar amb els avis. Els avis de l'Andreu també treballen i encara que no treballéssin... és la seva obligació cuidar el meu fill? No! I si no els hi vull deixar? Què? Ho he de fer obligada?

No m'agrada pensar que davant de tot això hi ha una postura masclista en la que la dona no pot ser mare i treballadora alhora. No m'agradaria pensar que en certa manera s'obliga a les dones a triar entre la vida familiar i la laboral perqué hi ha moltes dones que volem ser mares però també estem orgulloses de la feina que fem. No m'agradaria pensar tot això però en el fons i per desgràcia cada vegada n'estic més convençuda.

La nova feina

A en J li ha sortit una nova feina. Si tot va bé la setmana que ve signa el contracte i no sé si està més nerviós ell o jo. La veritat és que fa temps que penso que en J necessita una feina que li doni una estabilitat econòmica que ara mateix necessita tenint en compte que ja som una família però ara que arriba el moment del canvi també tinc pors.

Fa molt temps que treballa amb els nois que treballa ara. Es coneixen, es tenen confiança i sé s'ho passa bé treballant amb ells. Em pregunto si ara tindrà la mateixa sort... També cal dir que gràcies a la seva empresa actual gaudeix d'uns privilegis que ara perdrà. Si l'Andreu es posa malaltó haurem de muntar una logística (que encara no tenim n i mínimament pensada) que fins ara no era necessària.

Per altra banda tindrà un sou segur cada mes, no s'haurà de desplaçar cada dia patint la renfe com la pateix ara i a més podrà estar per casa a una hora força decent. D'entrada tot sembla indicar que és una feina feta a mida per ell però em sap greu també veure que a ell li dol deixar una mica de banda tot allò pel que tant ha lluitat a nivell professional.

Aquestes últimes setmanes tenim una barreja de sentiments una mica forta però suposo que les coses ens aniran a millor o almenys això esperem els dos que ja muntem castells a l'aire amb tot el que pensem que sortirà d'aquest nou lloc.

Nadal

Ja tenim aqui de nou el nadal i jo ja torno a rebre'l molt contenta. Per aquestes dates sempre estic molt alegre i em costa comprendre a la gent que no ho està. Suposo que el fet que no em falti ningú important doncs també ajuda a que aquesta felicitat estigui present.

M'agrada decorar la casa, veure els carrers adornats, m'agrada veure torrons a les botigues, la loteria... bé, tot el que es fa i és típic per nadal.

L'any passat aquestes dates ja van ser molt especials perquè era el primer nadal de l'Andreu i per mi això era realment emocionant però he de reconèixer que aquest any encara estic més contenta i emocionada perquè el meu petit és una mica més gran i se n'adona de moltes coses que el fan somriure i a mi disfrutar. Li dóna menjar al tió (bé, demana el menjar per al tió però se l'acaba menjant ell), m'ha ajudat a decorar la casa, em canta (a la seva manera) les cançons que ha aprés a la guarderia...

Aquest any es presenten unes festes divertides i un tió i reis veritablement emocionants!

Bones festes i feliç any!

Bon rotllo

Ahir vam anar a la Fira de torrons de Llinars. Vam anar en Jordi, l'Andreu i jo amb la M, el seu marit i els nens, la R i, finalment, va venir la B. Ahir ho vam passar d'allò més bé i quan ja veniem cap a casa en cotxe pensava en la sort que he tingut amb la destinació d'aquest any!

L'escola té algunes coses que no m'agraden (trobar un lloc perfecte és pràcticament impossible) però pel que fa a les companyes estic tan contenta que si em diguéssin que em puc quedar aqui per sempre m'hi quedava. Durant el dia a les mestres ens passen moltes coses que ens fan estar nervioses o decaigudes o enfadades... i la veritat és que és un luxe poder trobar unes companyes que en qualsevol moment del dia et fan treure un somriure o fan que els problemes de l'aula quedin allà aparcats encara que sigui per uns minuts.

La cosa encara és millor quan a més pots quedar amb elles fora d'horari escolar per posar notes i anar fent parades per riure una estona, per sopar i després anar a prendre algo a un pub (lloc on feia segles que no entrava) o quedar per anar a veure una fira i després sopar un entrepà.

És ben cert que la vida sempre et dóna "una de cal y una de arena" i crec que aquest any m'està compensant per lo molt malament que ho vaig arribar a passar amb la destinació de l'any passat.