Aquests dies tant en Jordi com jo intentem prendre una decisió sobre si fer o no l'amniocentesi.Jo que sóc patidora de mena amb l'Andreu tenia molt clar al principi de l'embaràs que sí o sí me la faria però quan el metge em va dir que per ell tot anava bé, que no feia falta i que per estadística era més fàcil tenir un avortament que no pas un fill amb discapacitat em vaig fer enrere. Em va fer molta por perdre el bebè i tot i les meves menjades de cap vaig decidir no fer-la.
L'últim mes d'embaràs de l'Andreu però va ser una menjada de cap constant. Patia molt per si no venia bé, per si tenia alguna cosa, per si em sentiria culpable per no haver fet la prova i em sortia malament... Vaig patir molt així que vaig decidir de totes totes que si passava per un segon embaràs em faria la prova sense dubtar-lo.
Bé, aquí estic embarassada per segona vegada i tornant a dubtar... Hi ha moments en que en Jordi i jo tenim molt clar que l'hem de fer. Cap dels dos vol un fill amb disminució així que si veiessin alguna cosa a l'amnio el perdríem. Ara a més pensem en l'Andreu i en que no volem que un germà amb discapacitat afecti la seva vida perquè pensem que ara no només afectaria la nostra sinó també la d'ell. Vaja que arribats a aquest punt sembla que tenim clar que la fem però...
Després comencem a pensar que hi ha moltes coses que no surten a l'amnio i que si el risc de perdre un bebè sa supera les probabilitats de tenir-ne un malament fa por. En aquests moments ens fem enrere...
Ahir a la nit en Jordi em deia q podríem deixar la decisió en mans del metge al que he de trucar avui per saber la famosa probabilitat. Potser té raó que ell en sabrà més que nosaltres però una probabilitat és això, una probabilitat.
Quant més hi rumio més em costa prendre una decisió i el pitjor és que el temps passa i aquestes coses quant abans millor.
