Precaución amigo conductor...

Fa un parell de setmanes em vaig apuntar a l'autoescola. La veritat és que no puc dir que ho hagi fet per gust. Ho he fet per necessitat; perquè per la meva feina és important, perquè penso que és bo tenir el carnet tenint dos fills, perquè tothom em diu que dóna independència... Vaja que tot són factors externs que em condicionen.

No sé perquè però el tema cotxe em fa molta por i no sé com portaré les pràctiques. El que sí sé és com ho portarà el pobre professor al que li toqui ensenyar-me... Segur que sóc el seu tema de conversa en molts dinars o sopars quan li toqui explicar aventures i desventures amb alumnes talossos.

Ara, però, prefereixo oblidar-me de la pràctica perquè toca fer la teoria. He de dir que la cosa està complicada perquè els horaris de l'autoescola no són bons i perquè porto una setmana intentant llegir el llibre de marres i només he aconseguit llegir els dos primers temes (ara ja sé fins quina tassa d'alcohol puc donar i perquè no he d'anar amb xancles, talons o l'abric posat a l'hivern mentre condueixo).

I per què només he llegit els primers dos temes? Per què és força complicat concentrar-se amb un bebè al costat que crida constantment, que juga amb un maleït aparell del Mickey Mouse que fa una cançoneta especialment toca nassos, que plora perquè li cau el xumet i perquè tot el que explica el llibre em sembla soporífer i no em motiva (quan una cosa no em motiva tinc una facilitat increïble per ocupar la meva ment en altres vint mil coses inútils però que en aquell moment em semblen vitals).

Hi ha molta gent al meu voltant que el té i em fa pensar (això sonarà lleig) "si aquest/a el té jo me'l trec en un obrir i tancar d'ulls" però la realitat no és aquesta. La realitat és que em costa posar-m'hi (ara mateix tinc el nen dormint i podria estudiar), que no m'agrada, que ho faig per obligació i que quan les coses es fan per obligació no es fan de bon gust o almenys no tant com quan les fas per plaer.

Tot i així prometo que ho intentaré i si no ho trec sempre quedarà mirar-me un cotxe d'aquells cutres que pots conduir sense carnet a risc que el meu marit, amics, familiar i resta de Catalunya se'n fotin de mi!

Fora pipa!

Aquesta setmana passada va arribar el temut moment d'acabar amb el vici de la pipa i la veritat és que no ha estat la cosa tan dramàtica com imaginava que seria.

La idea inicial era donar la famosa pipa als reis però vaig veure que l'Andreu mica a mica es deixava de mostrar tan predisposat com la principi i em deia coses com "dono la pipa i em porten una altra" o "li dono la pipa i tu em compres una nova"... Així que dimarts passat a la nit vaig decidir a provar de trencar-li la punta a veure què passava (la idea la vaig agafar d'una de les mamis del foro). Vaig agafar el xumet, unes tisores i zas! Foradet a la punta! Li vaig donar a l'Andreu i després d'un parell de xumades va dir (molt empipat per cert) que no la volia, que la llencéssim i així ho vam fer.

El cert és que encara la demana... Tampoc és que insisteixi massa però abans de dormir la demana. Jo crec que més res per allò de "si cola, cola". També m'he adonat que li costa una mica més adormir-se però quan ho fa contínua fent-ho "del tirón" així que podem dir que la retirada de la pipa no ha estat massa traumàtica.

I estic moooolt contenta i alhora una mica melancòlica perquè cada vegada perdo més aquell bebè amb pipa i bibi que ara ha passat a ser un nen gran que no necessita pipa i que beu la seva llet amb una canyeta com un nen ben gran.

Adéu 2010

Avui s'acaba l'any 2010 i com sempre toca fer repàs de tot el passat i fer nous propòsits per l'any vinent.

Pel que fa el repàs he de dir que, evidentment, en el top ten de coses positives està el naixement del Biel, el meu petitó que m'ha tornat l'alegria de tenir un bebè entre els meus braços. És un nen sa i simpàtic (ja fa unes riallades enormes) que ha arribat per fer-me sentir que ara ja tinc l'última peça que completa la família que sempre he volgut.

Si seguim amb coses positives també té un lloc essencial el meu nen gran, el meu Andreu! Que cada dia és més trempat, més maco i més divertit. És increïble veure com creix i com es va fent tot un homenet.

A la meva llista no pot faltar en Jordi. Moltes vegades estic atabalada i sé que no li faig tot el cas que ell voldria. Reconec que en moltes ocasions puc ser esquerpa o inclús freda però me l'estimo amb bogeria. Sempre penso que no podria tenir un company millor que ell i per això sempre que miro enrere m'agrada donar les gràcies per tenir-lo amb mi.

Després hi ha la família... No sempre estem bé però vaja, hi ha gent que sempre hi és. Tinc la sort de tenir encara els meus avis amb mi i això any rere any m'omple molt.

Què dir dels amics? Com cada any guanyo i perdo gent. Aquest any no he conegut gent nova però sí que he consolidat amistats o enfortit relacions amb gent que era relativament "nova" a la meva vida. Els amics que jo considero importants continuen a la meva vida. Alguns els veig tot sovint, d'altres els veig poc però la relació continua ferma i això també em fa sentir bé.

I ara em tocaria fer repàs a les coses negatives però no em ve de gust. Hi ha embolics amb la feina, gent que ha marcat una distància amb mi que jo no desitjava i d'altres coses que no m'han fet sentir bé però no em de ve gust recordar-les així que quan ho necessiti ja les recordaré.

Finalment hauria de parlar de propòsits però l'altre dia en Jordi vam veure un reportatge del Punset on explicaven que el millor és no tenir massa propòsits sinó un de petit cada dia. D'aquesta manera és més fàcil que l'aconseguim i que no ens frustrem així que ja em marcaré una fita cada dia i de moment la d'avui és la de passar-ho bé i no ennuegar-me amb els raïms.

Bon any per a tothom!

Triar...

De vegades una decisió pot marcar el curs de moltes coses i ara estic en un moment en que he de triar i m'està costant molt.

Fa uns mesos veia molt clar que no havia de tornar a la feina fins setembre de l'any vinent perquè em volia quedar amb el Biel. No m'agrada la idea que hagi d'anar a l'escola bressol quan encara pren biberó, pensar que es posarà malalt cada dos per tres i (apart d'haver de muntar una logística impressionant que ens costarà diners) em sentiré fatal per haver-lo deixat allà tan petit.

Ara però fa uns dies que em ronden pel cap altres coses... I si pel setembre no tinc feina i he perdut el meu dret a atur fins que no em contractin? I si pel que sigui les coses van malament i ens quedem sense estalvis i sense res? Tinc molta por!

En Jordi diu que el primer any de vida del meu fill no me'l tornarà ningú i té raó però la feina també és molt important avui dia i més quan estan les coses com estan.

Per altra banda també hauria d'aprofitar aquests mesos per treure el carnet perquè depèn d'on m'enviïn no puc arribar i aquí sí que em poden fer fora i ja definitivament però potser tinc sort, m'envien a un lloc a prop i mentrestant puc treure el carnet.

Buf! Quin embolic!

I sobre la taula tinc els papers... Allà esperant que prengui una decisió i a dia d'avui res no em convenç al cent per cent tot i que s'ha de dir que de moment em tira força el meu petit.

Concert a l'auditori

Ahir vaig dur l'Andreu a un concert a l'auditori. Ens vam llevar, vam agafar tren i metro i vam gaudir del concert els dos junts. Ell s'ho va passar molt bé i és que li encanta la música! A casa toca el piano, la guitarra i ara ha demanat als reis una bateria que els reis li portaran sempre i quan els deixi la pipa.

Em fa gràcia veure com mica a mica es va fent gran i ens va fent saber les seves preferències. De vegades el miro i em sembla que tinc ja tot un homenet. Ahir el contemplava i allà estava, tot seriós gaudint de l'espectacle i girant-se, de tant en tant, per comentar-me coses. Com passa el temps!

La veritat és que m'agrada molt gaudir d'aquestes estones amb ell i estic convençuda que quan en Biel sigui una mica més gran tot serà encara més divertit. Podrem anar tots a concerts, obres de teatre... I ja tinc ganes! Que ara en Jordi i jo semblem un matrimoni divorciat.

Estic contenta també perquè vam poder compartir aquesta sortida amb la Lourdes i la Laia, l'amiga inseparable de l'Andreu (jo crec que aquí hi ha futur jeje!). M'agrada fer coses amb el meu fill i també m'agrada estar rodejada de bona gent que sempre està disposada a fer coses amb nosaltres.

Gran dia el d'ahir!

Quan una imatge val més que mil paraules...