dissabte, 26 de novembre del 2011
dimecres, 23 de novembre del 2011
I van 32
Avui fa 32 anys que vaig nèixer i estic la mar de contenta perquè he de confessar que m'encanta el dia del meu aniversari. Hi ha gent que odia aquest dia perquè es sent més vell però a mi això em dóna força igual i gaudeixo de les felicitacions, les abraçades, els comentaris "jocosos"... Vaja, que m'agrada fer anys i penso que malament si no els fes.
Per algunes persones amb 32 anys sóc una cria ja que 32 anys no són molts. Per unes altres ja tinc prou edat com perquè se'm parli de vosté, he passat dels 30 i això ja comença a sonar gros i per mi... Per mi doncs la veritat és que ni són molts ni són pocs. Per mi els 32 són els que són i ja està.
Si miro endavant veig que queden tantes i tantes coses per fer que em sento com una nena petita. Tinc ganes de fer, de conèixer, de saber! Si miro enrera doncs també trobo lo meu. Buf! Em puc veure al sofà de la meva iaia fent càlculs per saber quina edat tindria al 2000 i imaginant un futur en aquell any en el que seria taaaaaaaaan gran. Així que ben pensat no sóc ni massa gran ni massa jove, no?
El que sí que em fa especial il·lusió és veure que als meus 32 anys he aconseguit treballar del que m'agrada (no sé si durarà massa amb les retallades però això ja és un altre tema), tinc un marit que m'estima i al que estimo, tinc dos fills preciosos que són el motor de la meva vida, tinc encara la iaia, tinc bons amics (potser no masses però no es tracte de quantitat sinó de qualitat, oi?), gent amb qui passar-m'ho bé... Vaja que crec que sóc força feliç i només per aquest motiu ja em mereixo fer una bona celebració i menjar-me un bon tros de pastís!
Per algunes persones amb 32 anys sóc una cria ja que 32 anys no són molts. Per unes altres ja tinc prou edat com perquè se'm parli de vosté, he passat dels 30 i això ja comença a sonar gros i per mi... Per mi doncs la veritat és que ni són molts ni són pocs. Per mi els 32 són els que són i ja està.
Si miro endavant veig que queden tantes i tantes coses per fer que em sento com una nena petita. Tinc ganes de fer, de conèixer, de saber! Si miro enrera doncs també trobo lo meu. Buf! Em puc veure al sofà de la meva iaia fent càlculs per saber quina edat tindria al 2000 i imaginant un futur en aquell any en el que seria taaaaaaaaan gran. Així que ben pensat no sóc ni massa gran ni massa jove, no?
El que sí que em fa especial il·lusió és veure que als meus 32 anys he aconseguit treballar del que m'agrada (no sé si durarà massa amb les retallades però això ja és un altre tema), tinc un marit que m'estima i al que estimo, tinc dos fills preciosos que són el motor de la meva vida, tinc encara la iaia, tinc bons amics (potser no masses però no es tracte de quantitat sinó de qualitat, oi?), gent amb qui passar-m'ho bé... Vaja que crec que sóc força feliç i només per aquest motiu ja em mereixo fer una bona celebració i menjar-me un bon tros de pastís!
dilluns, 21 de novembre del 2011
Perdoneuuuuu!
No he passat el premi "Sóc una mama que fa història". Tinc memòria de peix últimament... Bé, perquè les històries continuïn li passo el premi a l'Ester perquè m'agrada molt el seu blog i perquè no la conec personalment però mira, em cau molt bé jeje!
diumenge, 20 de novembre del 2011
Sóc una mama que fa història
En el meu cas crec que prefereixo explicar algun record com a néta per molts motius que ara no venen al cas i que potser algun dia ja m'animaré a explicar.
El cert és que m'ha costat molt triar un record amb els meus avis perquè en tinc moltíssims i tots són meravellosos però em fa molta gràcia recordar quan anàvem a pescar els tres junts. Recordo que el meu avi pescava carpes i la meva àvia feia patates bullides per posar-les a l'am (sí, a les carpes els hi encanta la patata bullida). Quan arribàvem, el meu avi seia en una cadireta amb la seva canya a esperar que els peixos piquessin i al costat tenia les patates tallades a trocets per anar posant-les a l'am. Recordo que jo m'amagava i li anava "robant" els trocets de patata per menjar-me'ls. El meu avi de sobte i fent-se el sorprès deia: "no sé qui s'està menjant les patates" i la meva àvia i jo ens tronxàvem de riure.
Vaig trigar molt temps en acceptar que unes patates bullides eren exactament iguals a unes patates per les carpes i una mica més de temps a descobrir que la meva àvia ja feia sempre un parell de patates de més per a que jo les pogués "robar" sense deixar al meu avi sense esquer.
Tinc uns avis tan macos...
20 de novembre
Com està tot...
dimarts, 15 de novembre del 2011
"Mama... Això és de nen o de nena?"
Aquesta pregunta es repeteix molt a casa darrerament arrel del bombardeig d'anuncis de joguines als que estem sotmesos últimament i ja no tan sols per la tele sinó també a través dels catàlegs de joguines que arriben a casa i que l'Andreu mira i remira.
És curiós que sense que ningú (almenys a casa) li hagi fet diferenciacions entre "coses de nens" i "coses de nenes" ell sí que té com una mena de dubte a l'hora de demanar una joguina que li agrada si pensa que aquella joguina és de nena.
L'altre dia mateix miràvem un catàleg de "Imaginarium" i pàgina per pàgina em mostrava les joguines que vol pel seu sant, pel seu aniversari i les que vol que li portin els reis (ja us podeu imaginar que eren gairebé tooootes les joguines del catàleg). Bé, doncs em va cridar força l'atenció com davant dels cotxes, les grues, els camions, els gormitis... ho tenia molt clar i els demanava sense pensar-s'ho. En canvi, quan passàvem a una pàgina amb nines em mirava i em feia la pregunta: "mama, això és de nen o de nena?" i quan jo li responia: "és una joguina i pot jugar qui vulgui sigui nen o nena" aleshores somreia com alleugerat i em deia: "jo la vull mama!".
La veritat és que em resulta molt curiós veure com des de ben petits sembla que ja tenim els nostres rols assignats. Les dones hem de ser mames, ens ha d'agradar la cuina, planxar i per tant, a les nenes els hi ha d'agradar les nines, les cuinetes i tot allò que es relaciona amb tenir cura dels altres. Ah i no ens podem oblidar la part de posar-nos maques perquè una dona sempre ha d'estar mona i per això a les nenes els ha d'agradar maquillar-se, pentinar-se, pintar-se les ungles...
Als nens en canvi els ha d'agradar xocar cotxes, fer pàrquings, jugar a pilota i han de passar de jugar a nines o altres coses que evidentment són de nena.
Doncs que voleu que us digui, jo penso que als nens i a les nenes el que els hi ha d'agradar és jugar i gaudir d'aquells jocs que tenen amb independència de si són "de nen" o "de nena" així que en Jordi i jo ho tenim ben clar i l'Andreu rebrà com a regal pel seu sant una cuineta! De nen o de nena? I que més donarà!
És curiós que sense que ningú (almenys a casa) li hagi fet diferenciacions entre "coses de nens" i "coses de nenes" ell sí que té com una mena de dubte a l'hora de demanar una joguina que li agrada si pensa que aquella joguina és de nena.
L'altre dia mateix miràvem un catàleg de "Imaginarium" i pàgina per pàgina em mostrava les joguines que vol pel seu sant, pel seu aniversari i les que vol que li portin els reis (ja us podeu imaginar que eren gairebé tooootes les joguines del catàleg). Bé, doncs em va cridar força l'atenció com davant dels cotxes, les grues, els camions, els gormitis... ho tenia molt clar i els demanava sense pensar-s'ho. En canvi, quan passàvem a una pàgina amb nines em mirava i em feia la pregunta: "mama, això és de nen o de nena?" i quan jo li responia: "és una joguina i pot jugar qui vulgui sigui nen o nena" aleshores somreia com alleugerat i em deia: "jo la vull mama!".
La veritat és que em resulta molt curiós veure com des de ben petits sembla que ja tenim els nostres rols assignats. Les dones hem de ser mames, ens ha d'agradar la cuina, planxar i per tant, a les nenes els hi ha d'agradar les nines, les cuinetes i tot allò que es relaciona amb tenir cura dels altres. Ah i no ens podem oblidar la part de posar-nos maques perquè una dona sempre ha d'estar mona i per això a les nenes els ha d'agradar maquillar-se, pentinar-se, pintar-se les ungles...
Als nens en canvi els ha d'agradar xocar cotxes, fer pàrquings, jugar a pilota i han de passar de jugar a nines o altres coses que evidentment són de nena.
Doncs que voleu que us digui, jo penso que als nens i a les nenes el que els hi ha d'agradar és jugar i gaudir d'aquells jocs que tenen amb independència de si són "de nen" o "de nena" així que en Jordi i jo ho tenim ben clar i l'Andreu rebrà com a regal pel seu sant una cuineta! De nen o de nena? I que més donarà!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)