Vull marxar amb els avis!

Aquesta és la frase que l'Andreu em va deixar anar la setmana passada en saber que els seus avis marxaven al càmping. I allà està el bandarra, passant-s'ho d'allò més bé sense recordar-se dels seus pares.

Cria fills! :-P

A pipi!

Fa unes setmanes en Biel va començar a observar-nos molt i molt cada vegada que un de nosaltres anava al lavabo. Tots (inclús l'Andreu) molt pacientment li anem explicant que fem pipi o caca (sí, els nostres moments All bran tenen públic).

Al principi només ens mirava mentre repetia "a pipi a pipi". Mica a mica va començar a senyalar el seu bolquer mentre nosaltres estàvem asseguts i això va donar pas a intentar baixar-se'l per fer el mateix que nosaltres. Així que vaig decidir que era hora de rescatar un dels super orinals de l'Andreu perquè ell també pugui seure. Què content està!

Cada vegada que veu que algun de nosaltres va al lavabo comença a cridar "a pipi" mentre agafa l'orinal. Aleshores li baixem el bolquer i ell seu la mar de content. La veritat és que encara no ha fet un sol pipi allà dins però penso que és important que el petit comenci a mostrar interès pel tema del pipi i la caca fora del bolquer.

I penso que tot aquest interès l'ha dut a fer un gran avenç en quant al control d'esfínters i ara cada vegada que es fa caca o pipi al bolquer ens ho diu.

Que gran es fa el meu petit!

El dret a decidir

Cada dia estic més convençuda que tenir al govern al PP ens està duent a una època on els nostres drets s'estan veient atacats de manera directa i constant. De vegades els atacs venen més camuflats i d'altres et donen a la cara com una bufetada amb la mà oberta.

L'última bufetada ben donada i amb tota la mà ben oberta ens l'està intentant donar el Gallardon (aquell que es suposava que era el més moderat de la colla). El senyor aquest (per dir-li d'alguna manera) està disposat a acabar amb el dret a l'avortament quan hi ha malformació del fetus i alhora vol retallar l'ajuda per la dependència.

BRAVO! Quina genialitat! No només condemna a famílies i a nens a patir de per vida sinó que a sobre els hi treu els recursos que fins ara tenien per poder tirar endavant. Ostres tu, quina manera més maca de passar a la història.

La veritat és que no sé si la gran idea es deu a que està malament del cap o ve donada per l'ambició de fer-se un espai dins el partit veient que la Espe és molt més estimada que ell. "Anem a radicalitzar-nos que sinó no fem res" haurà pensat. En qualsevol cas em sembla una decisió molt inhumana.

Tenir un fill discapacitat implica moltes coses tant per la família com pel propi individu. Evidentment cada persona és lliure de dur al món al seu fill. Si una dona coneix que el seu fill té una malformació i tot i així el vol dur al món doncs és el seu dret però si pel contrari aquesta dona no està disposada també és el seu dret.

De fet, crec que la decisió de dur un fill al món sempre ha de ser de la dona tant si el fill té una discapacitat o no. No és que jo pensi que l'avortament és una cosa que s'hagi de prendre a la lleugera ni molt menys. Jo fa uns anys tenia molt clar que si quedava embarassada sense voler avortaria però reconec que des que tinc fills la meva visió ha canviat molt. Per mi un avortament ara mateix té la cara d'en Biel o de l'Andreu i segurament seria una cosa duríssima. I per això mateix penso que l'avortament no deu ser una cosa gens fàcil.

No crec que una dona que avorta va on sigui a perdre el seu fill tan contenta i feliç. No crec que aquesta decisió sigui fàcil ni que el després tampoc ho sigui. Per això no entenc perquè ens intenten fer veure que les mares que avorten o bé no saben el que fan o són éssers malignes capaços de fer aquesta atrocitat. No entenc com es suggereixen idees com que les mares que van a avortar abans haurien de veure una ecografia del seu futur fill... Què és això? Algun mode de tortura?

A mi sincerament em sembla que estem fent passos de gegant enrere i mentre el país se'n va a la merda tots aquests fascistes no fan més que perdre el temps en tocar-nos la moral amb coses que s'havien aconseguit amb molt esforç. Ells mateixos, jo penso que la revolta està més a prop del que es pensen!

I tothom opina

Em fa molta "gràcia" la mala costum que tenen algunes persones de respondre quan tu ni tan sols has preguntat. Aquesta frase és el meu estat del facebook avui perquè això és el que penso generalment i aquest cap de setmana amb més motiu.

Imagino que tots ho fem una mica això. És inevitable que opinem quan ens expliquen alguna cosa... Bé, suposo que hi haurà gent que no ho farà però vaja... El que em fa més ràbia però són aquelles persones que et deixen anar una frase d'aquelles apocalíptiques (com diria el Piqueras) quan tu deixes anar una possibilitat.

Entro en detalls. En Jordi i jo tenim en ment la idea de tenir una altra criatura. És una idea que va i bé. Reconec que tinc dies en els que seria mare una altra vegada amb els ulls tancats i dies en els que la sola idea em posa els cabells de punta. Imagino que això és la traducció d'unes ganes boges que es barregen amb molts dubtes també.

L'altre dia hi havia les tietes del Jordi i parlant sobre els meus petits una d'elles em diu que són molt macos però que tenen una marxa increïble. A continuació surt una frase que sento molt "mare meva, jo ara mateix no podria". Fins aquí tot bé fins que arriba el següent comentari que és: "com per tenir un altre, no?".

I jo que sóc com sóc i el que em passa pel cap ho dic, deixo anar un: "doncs mira, no t'estranyi que tingui un altre perquè ens faria il·lusió".

Aquí les cares de les tietes es transformen i es converteixen en una careta de sofriment. " Què dius? Amb la feina que donen" "Però tal i com estan les coses com heu de tenir un altre?" I la millor de totes: "Pobre avi, amb lo cansat que ja va" (referint-se al meu sogre clar).

Una que es educada decideix callar i continuar la conversa només amb el marit d'una d'elles que amb molta curiositat em pregunta si vull un altre fill perquè vull una nena o perquè em fa il·lusió un altre. Amb ell sí que xerro i encara que sembli mentida, és l'únic que acaba amb una frase que m'agrada "això és decisió vostra i els nens sempre són una alegria".

Por partes señoras... Amb la feina que donen! I és que me la faràs tu la feina o què? Vindràs a casa meva a cuidar-lo? Eh que no? Doncs un problema menys que tens. Tal i com estan les coses... Això ho he pensat jo més d'una vegada. Oh i tant que m'amoïna però si la teva filla o el teu fill ara mateix decideixen tenir el primer també els hi diràs això o només és perquè jo ja en tinc dos?

I per últim! Pobre avi? L'avi està boig amb els seus nets i no deixa de trucar quan no els veu, de dir-me que els hi deixi quedar més estona. L'avi i els nens s'adoren i no parlem d'un avi de 80 anys sinó d'un que no arriba als 60 i que li cau la baba gaudint del seu net.

El pitjor és que aquestes tietes no són les úniques que fan comentaris negatius. El pitjor és que fins i tot la meva pròpia mare em deixa anar perles com: "uuuufff! Què dius? jo no ho faria".

No, clar que tu no ho faries, em vas condemnar a ser filla única tota la vida i potser és per això que ara no et vull imitar!

Innocència

Fa unes hores ens hem assabentat que la iaia d'en Jordi ja ha mort. Tots ho esperàvem però no deixa de ser un cop...

I ha arribat el moment d'explicar-li la realitat a l'Andreu. Una realitat que l'altre dia em va costar enfadar-me una mica ja que la meva sogra i en Jordi li van dir al petit que la iaia Francisca era a l'hospital perquè havia caigut.

No van pensar que una vegada expliquem la veritat l'Andreu pot pensar que ell també es morirà si cau?. No sóc gens partidària de les mentides. Als nens se'ls hi pot dir la veritat, potser pots suavitzar però mentir? No cal.

Inflo el pit, agafo el petit, el sec als genolls i dic:

- Andreu, la mama t'explica una cosa. Recordes que la iaia Francisca estava a l'hospital? Estava molt malaltona i saps que era molt molt velleta, oi?

- Sí.

- La mama t'ha explicat alguna vegada que les persones molt molt velletes algun dia es moren, oi que sí?

- Sí.

- Doncs la iaia Francisca s'ha mort. Això vol dir que ja no la veurem més...

El petit rumia...

- I quants dies estarà morta? Molts?

- Sí carinyo, molts.

- Quants mama? dos? tres? cinc?

- Més de cinc...

Continua rumiant...

- Andreu em vols preguntar alguna cosa?

I amb tota la innocència del món el meu petit pregunta:

- Sí mama, quan em portareu a Port Aventura?

I aquí el nus al coll que tenia es converteix en un somriure que no he pogut contenir. És un nen i té el seu propi món... Imagino que les preguntes vindran més tard.

Final de la funció

Ja ho deia fa un parell de mesos que cada vegada tinc més sensació que els meus petits es fan grans i els meus grans petits. I, per desgràcia, una de les àvies del Jordi s'està apagant.

No cal explicar com va la cosa, no és necessari, ja són 90 anys viscuts i el cos ja no vol més. Deu pensar que ja són molts i no té gens ganes de continuar rodant.

I quan passen aquestes coses sempre em faig la mateixa reflexió. El primer que em ve al cap és que la vida és injusta, naixem per morir i si et pares a pensar és com fer una obra de teatre. Surts, fas els actes i final de la funció. Si ho has fet bé tindràs aplaudiments i si ho has fet malament segurament ningú et reconeixerà la teva obra.

Però en el que més penso és en com passem la vida. Sóc una persona força sensible, tinc tendència a amoïnar-me per coses que no m'haurien d'amoïnar. Vaja que m'angoixo amb molta facilitat i tot i que estic aprenent a no fer-ho, em costa molt.

Quan veig la mort de prop sempre penso que la vida no ens l'hauríem de passar patint per la feina, per tenir un pis o per coses que al cap i a la fi no deixen de ser materials. Hauríem de saber gaudir del que tenim sense anar més enllà, no fer mai plans gairebé més lluny del dia següent i donar gràcies cada dia pel que t'ha donat la vida.

Clar que això és molt maco per la teoria i molt complicat (almenys per a mi) a la pràctica. Així que envejo la gent que sap viure d'aquesta manera i per això pot morir amb un somriure als llavis.

Creiem que la iaia "Fancisca" (és com li diu l'Andreu) marxarà d'aquí poc i m'agrada pensar que marxa amb un somriure i que en aquests moments tot el que ha estat dolorós a la seva vida queda en segon plànol i deixa pas a tot lo bo que ha tingut i té.