Comentaris desagradables

L'altre dia vaig fer un post sobre homeopatia i algú va deixar (com a anònim clar) un comentari que em va semblar de molt mal gust. El comentari deia algo així com "si li haguessis donat el pit ara tindria més defenses".

Suposo que com és d'imaginar ara no em posaré a entrar en un tema com és el pit i el biberó quan tothom que em coneix (encara que sigui virtualment) sap quina és la meva opinió i també que sóc molt respectuosa amb qualsevol decisió que prengui una mare sobre la criança del seu fill sempre que hi hagi una mica de seny.

Bé, torno al tema. El comentari em va semblar molt desagradable i la veritat és que no entenc ben bé la finalitat. Una escriu un blog amb la il·lusió que un dia els seus fills el llegeixin o simplement que alguna persona el descobreixi i es senti identificada o que passi una estona amena i un dia entres i trobes un comentari com aquest i penses: "realment hi ha gent amb molt mala llet i amb molt poca feina". El que és pitjor és que aquests comentaris sempre són a cara amagada. Mai saps de qui venen perquè la persona amb mala llet en qüestió mai dóna la cara. Vaja, que aquí es veu clar que no hi ha cap tipus d'interès en fer crítica constructiva.

Us he de confessar que la meva primera reacció va ser respondre al comentari d'una manera força borde però després m'ho vaig repensar. Cal fer-se mala sang? Doncs no, així que he decidit que tots els comentaris que vinguin com a anònims els esborraré i sant s'ha acabat.

Per cert, sóc jo o ja no ens parlem tant com abans?

El ratolinet Pérez

Ratolinet Pérez o fada de les dents? Jo ho he tingut sempre molt clar. A casa meva era en Pérez el que deixava les monedetes sota el coixí, així que pels meus fills havia de venir ell. I no cal comentar el fet que fessin una pel·lícula de por que es deia la fada de les dents. A veure qui té valor ara de ficar una dent sota el coixí i esperar-la?

Bé, el que no imaginava és que vindria tan aviat i és que amb cinc anys i set mesos l'Andreu ja té dues dents menys amb les que mastegar. El cert és que li han caigut les dues en molt poc temps i crec que se li comença a bellugar una altra tot i que ell diu que no...

Així que hem complert amb la tradició les dues vegades. El xicotet ha preparat la dent, en aquest cas dins d'un tupper sobre una cadira (si la posem sota el coixí amb tant moviment nocturn el ratolí no la trobaria bé) i quan s'ha llevat ha trobat allà els regalets. Uns regalets que són petits perquè ja sabem que un ratolí és petit i no pot dur massa pes... La primera vegada va deixar dues monedetes per la guardiola i un ou Kinder i la segona tres monedetes per la guardiola i dues de xocolata.

No sabeu com està de content l'Andreu! I la veritat és que nosaltres també estem molt contents de veure la il·lusió amb la que el nostre petit espera el seu ratolí.

3 anys...

Demà farà tres anys que fèiem aquesta foto. Demà el petit de la casa fa tres anys que han passat volant (l'eterna frase)...Podria dir moltes coses sobre en Biel però només em ve de gust dir que sóc una mare amb sort per tenir un fill com ell.

Per molts anys Biel! 

Homeopatia

Aquest dimarts tenim hora per començar a fer tractament homeopàtic pel Biel. El cert és que vaig una mica amb la convicció a mitges... Amb l'Andreu vam provar medicacions homeopàtiques i tot i que al principi semblaven que anaven molt bé, després van deixar de funcionar. Tot i així volem provar amb el petit perquè estem una mica desesperats ja amb el tema virus.

L'homeopatia té molts defensors però també té molts detractors. No sé, jo tinc amigues que l'han provat i estan força contentes. Fins i tot tinc un cosí germà que sempre ha estat tractat amb homeopatia i no ha necessitat mai res més. Casualitat? Bon sistema immunitari? Pot ser, però la qüestió és que sempre ha tirat endavant amb coses naturals i sense recórrer a la medicina tradicional.

Jo no sóc pas massa amiga dels extrems en temes de salut així que quan toqui anar al metge anirem i si toca prendre antibiòtic es prendrà però sí que penso que l'homeopatia té una cosa molt positiva i és que ja comença amb la prevenció. Un aspecte que trobo molt important i que no es contempla gens (per no dir res) a la medicina tradicional. Tothom va al metge quan ja hi és el mal i no pas per no agafar-lo i en el cas dels nens penso que la prevenció hauria de ser una cosa prioritària.

La professional que el visitarà és la mateixa noia que m'ha reeducat a mi a nivell alimentari i ves, em dóna confiança perquè encara no m'ha dit cap bajanada ni m'ha venut cap miracle. A veure com ens va perquè estem ja saturats de tant ibuprofé i tantes "porqueries".

Adéu multiesports

L'Andreu porta fent multiesports a l'escola com a extraescolar des de P3 i sempre ha esperat el dia de l'activitat amb moltes ganes ja que s'ho passava molt bé. Aquest any havíem decidit que també l'apuntàvem i l'expectació era doble perquè en Biel també estava apuntat.

Doncs bé, avui han sortit les llistes d'extraescolars de l'escola i aquesta no s'arribarà a fer perquè només hi ha cinc nens apuntats (per obrir una extraescolar ha d'haver com a mínim vuit). I una vegada més la crisi es fa notar perquè els cursos passats hi havia molts nens fent l'activitat i sé per les mares que ho passaven molt bé, almenys la majoria...

Res, demà toca explicar als bitxos que no podran fer multiesports i la veritat és que no sé si buscar una alternativa o no.

Adéu il·lusió... Ja?

Ahir a la nit l'Andreu ens va sorprendre (i no gratament) amb dues afirmacions que ens van deixar bocabadats.

La primera va ser que és impossible que el tió pugui caminar i cagar regals així que a casa el van dur els avis d'amagatotis i els regals els posem nosaltres sota la manta. La segona és que els reis són senyors disfressats perquè un dia li va veure la goma de la barba a un d'ells...

Bé, ja us podeu imaginar com ens vam quedar en Jordi i jo. L'Andreu té només cinc anys així que no m'agradaria que ja perdés la il·lusió per moltes coses. El cert és que ens vam sortir com vam poder... Vam insistir en que són màgics, que existeixen, que hi ha moltes coses que són inexplicables i un llarg etcètera. Ell mentrestant ens mirava amb cara desconfiada i de tant en tant ens deia: "Dieu-me la veritat".

Jo vull creure que tot això ve d'algun nen gran de l'escola perquè és molt estrany que ens tregui aquest tema pel setembre, un mes en el que no hi ha res a l'entorn que el pugui fer pensar en tot això. No m'agrada pensar que tinc un fill tan racional (perquè ho és i molt) que no és capaç de creure en la màgia perquè ja sé que tard o d'hora s'assabentarà de tot, però tan aviat? Em faria molta llàstima.

Així que res, de nou un repte com a pares. Convèncer l'Andreu que no tot té perquè seguir una lògica i per sobretot, ajudar-lo a que conservi la innocència i la il·lusió per aquestes coses tan de nen.