Pilotes, pilotes i més pilotes!

 I entre pilotes "anda el juego". Els meus petits ja han començat la pre-temporada de futbol així que em toca llevar-me d'hora en cap de setmana per preparar la motxilla i sortir pitant cap al camp on toca. A passar calor a la grada i intentar animar tot el que puc els meus petits que corren darrera la pilota com si se'ls marxés l'ànima...

Jo que sempre havia pensat que acabaria fent de mama d'una o dues nenes molt i molt cursis (com jo) i passaria els dies pentinant nines, buscant faldilles i pintant les ungles... Jo que em veia passant els caps de setmana mirant ballet o sincronitzada... Doncs res, toca pilota i gespa, molta gespa (tanta que ens l'enduem cap a casa a les mitgetes cada setmana).

I bé, no és que fos el somni de la meva vida però he de dir que té fins i tot la seva gràcia. Vas a veure el partit i mentre animes tot el que pots també xerres amb un i un altre i comparteixes aquelles estones que necessito tant. Aquelles estones de riures i de xerrera sobre el teu dia dia o sobre qualsevol tonteria dels nens. Vaja, que podríem dir que m'ho passo bé i tot. Qui m'ho havia de dir?

Karma?

El curs passat va ser dur.... molt dur! No tinc ganes de recordar massa cosa perquè encara se'm posa mal cos. Només diré que és molt complicat fer front a segons quin tipus de persones i més si tenen un càrrec. Per ser justos però he de reconèixer que no tot va ser negatiu; allà on vas trobes sempre gent meravellosa i per sort, també la vaig trobar. Tot i així no volia tornar-hi mai més ni allà ni a cap centre que se li assemblés.

Aquest curs només demanava anar a parar a algun lloc que no fos així i sembla que el karma comença a compensar-me. Van arribar els nomenaments i de nou recuperava un interinatge; torno a tenir plaça des de l'1 de setembre fins el 31 d'agost i per fi torno a fer la jornada completa. El millor? Anar a parar un centre de Granollers, a 10 minuts de casa.

No tinc cap tutoria que és el que realment m'agrada però tant se val. Estic feliç amb aquest nomenament i d'entrada sembla que aquí les persones que tenen un càrrec són molt conscients que l'escola pública és de tots!

Van i venen...

Doncs sí, m'ha costat assimilar-ho però per fi porto bé això de que les amistats simplement "van i venen"...

Sempre m'ha costat molt això de "perdre" gent, de veure com algú s'allunya de la teva vida o posar el punt i final. De vegades, fins i tot, he allargat relacions que estaven condemnades a morir només pel simple fet que no m'agrada dir adéu.

Ara començo a entendre però que aquests "adéu" no són sempre definitius perquè la vida dóna moltes voltes i seria estúpid pensar que no ens podem tornar a trobar a aquella persona de nou en el nostre camí. És més, no sabem mai si aquella persona a la que li diem adéu en un moment determinat no pot ser una persona imprescindible en un futur.

He aprés a no fer-me tantes preguntes i a no guardar rancor per res. Si una persona s'allunya de tu potser és que tu també t'havies allunyat d'ella sense adonar-te'n o, simplement, era el moment de separar els camins qui sap si per sempre o fins aviat.

També he aprés a dir "hola" amb els braços ben oberts. A donar oportunitats a gent amb la que mai hagués pensat que tindria una relació, a tolerar més a les persones que m'envolten i a gaudir també dels seus defectes. Si jo no sóc perfecta perquè ho haurien de ser els altres?

M'ha costat però ara entenc perfectament que les amistats van i venen i això ja no em fa mal.

La vida...

Tot sovint escolto que la vida és com un cicle que comença i acaba ben bé de la mateixa manera, que anem a morir pràcticament igual d'indefensos que hem viscut però aquestes paraules sembla que sempre queden lluny, molt lluny...

El meu avi té demència senil i està molt avançada. Ja fa temps que veiem que no és el mateix i a mi cada vegada em costa més mirar-lo sense sentir ganes de plorar. No el reconec i se'm fa molt i molt dur no veure el que era quan el miro.

No fa molt no volia tallar-se les ungles (quantes vegades no m'hauré barallat jo amb els meus fills perquè tampoc volien) i vaig haver d'anar jo i de manera suau dir-li: "va iaio, ja te les tallo jo" i aleshores es va deixar. Jo, allà, tallant-li les ungles a l'home que tantes i tantes vegades m'ha vingut a buscar a escola, m'ha portat a regar al seu hort, m'ha explicat coses de quan treballava, m'ha preparat el sofà llit a casa seva perquè pogués dormir...

Ara entenc això de que la vida és com un cicle i malauradament ho estic entenent perquè ho veig reflectit en els meus grans.

En Biel i els colors

Ja fa temps que ens adonem des de casa que alguna cosa passa amb l'aprenentatge dels colors. En Biel no és capaç de posar-li nom als colors primaris i estem una mica amoïnats.

Primer pensàvem que era una cosa madurativa, després vam pensar que era cosa de memòria, ara ja hem passat a pensar que potser hi ha un problema d'associació o, fins i tot, de daltonisme. En qualsevol cas no ens queda una altra opció que esperar...

Hem d'esperar perquè és petit i perquè les proves de daltonisme no es poden passar fins que són una mica més grandets i reconeixen bé les llestres i els nombres més enllà de les unitats. Hem d'esperar perquè tot just ha acabat p3 i tot i que veiem (tant la mestra com nosaltres) que alguna cosa passa encara és d'hora per fer qualsevol tipus de diagnòstic.

La resta d'aprenentatges va bé. En Biel ja sap escriure el seu nom, segons la mestra reconeix el dels companys, juga al memory amb certa facilitat, compta elements... Vaja, el que toca per la seva edat. És un nen eixerit, simpàtic, rialler i que aprèn ràpid (de vegades massa i tot).

Jo no faig més que repetir-me que no passa res. Que passi el que passi tindrà el nostre suport pel que calgui, que l'ajudarem, que estarà treballat però tot i així pateixo. No vull buscar massa informació sobre res, no vull capficar-me ni transmetre-li a ell cap tipus d'angoixa així que juguem amb els colors d'una manera molt subtil i sempre que a ell li ve de gust. Intentem fer-ho sempre des de la calma però és molt complicat ja que vulgui o no estic angoixada. 

Injustícies

A l'escola dels meus fills hi ha molts canvis... Hi ha una un canvi de director, una intervenció per part d'Ensenyament, mestres que marxen, mestres que venen... Vaja, un bon embolic.

Hauria de dedicar molta estona per explicar la versió oficial i encara molta més estona per dir la meva però no ho faré, no vull tornar a donar voltes i voltes sobre una cosa que al final ens porta al mateix lloc.

Estic contenta amb la intervenció, em sembla bé que si hi ha dubtes sobre la funcionalitat de l'escola es faci una observació des de dalt. Em sembla bé que es vetlli perquè tot rutlli i perquè els nens assoleixin els objectius. Ara bé, som adults i no ens agrada que ens prenguin per babaus.

Les causes de la intervenció que ens han donat segurament són reals però al darrera hi ha molta més cosa que alguns sabem a mitges, d'altres coneixen plenament i la resta desconeixen. Una cosa està ben clara però, hi ha una persona que ha sortit perquè els mestres (en els que les famílies confiem plenament) consideraven que no feia bé la seva tasca. Una persona que ha sortit del seu càrrec emportant-se persones per davant i que ha jugat a l'efecte dominó i és que ha llençat a terra fitxes sabent que moltes altres caurien al darrera.

Personalment estic molt dolguda i trista. A l'escola dels nens hi ha mestres molt vàlids que compleixen la seva tasca i no només la compleixen sinó que fan gaudir els nens aprenent. Persones vàlides que han estat pels nostres fills, els han ensenyat i han defensat un projecte que no és fàcil.

Sempre dic que els mestres dediquem moltes més hores de les que la gent es pensa per complir la nostra tasca però en una comunitat d'aprenentatge això encara és més necessari.

Aquest curs trobaré a faltar les mestres que han treballat tant pels meus fills. Tot plegat em sembla una injustícia perquè l'escola no serà el mateix sense aquestes persones.