Castanyada i Halloween?

És obvi que cada vegada estem important més costums yankies i el Halloween és una d'elles. Abans d'ahir a la tarda vam sortir a passejar i vam veure pel centre molts nens i nenes disfressats de monstres, zombies, vampirs... El cert és que em va cridar l'atenció perquè l'any passat no en vaig veure tants o potser és que no em vaig adonar... Bé, en qualsevol cas ens estem americanitzant.

Jo la veritat és que encara m'estic resistint perquè tot i que m'encanten les coses de por, intento escombrar cap a casa i en això, sóc molt catalana. La castanyada és la castanyada.

L'Andreu però sembla que ja no ho té tan clar, l'altre dia em va dir si podria sortir a fer "truco o trato" per les cases i la feina meva va ser per explicar-li que en primer lloc, no té l'edat i en segon lloc, aquí encara no hem arribat a aquests nivells. Vaja, em sorprendia si alguna persona tingués els caramels a punt per si apareix algun nen disfressat de monstre demanant dolços.

La qüestió és que crec que l'any vinent ho deixaré tot una mica en mans dels meus fills. Si es volen disfressar de monstres que es disfressin, si volen posar alguna carbassa malèfica per casa doncs la posarem... Ara bé, vestis de zombie, vampir o Frankensteins farem panellets i torrarem castanyes. Serà una casta-ween!

Barcelona...

De tant en tant m'agrada anar a passejar i viure Barcelona. Els seus carrers, respirar l'ambient... Tinc mig cor allà i necessito sentir que encara formo part d'ella.

Ahir vaig anar amb la meva estimada amiga de Toledo. Feia tres anys que no ens veiem però tot continua igual. Continuem xerrant com si ens haguéssim vist el dia abans, com si no hi hagués distància ni temps per enmig.

Ahir vaig sumar Barcelona i una bonica amistat. No es pot demanar més...

Pilotes, pilotes i més pilotes!

 I entre pilotes "anda el juego". Els meus petits ja han començat la pre-temporada de futbol així que em toca llevar-me d'hora en cap de setmana per preparar la motxilla i sortir pitant cap al camp on toca. A passar calor a la grada i intentar animar tot el que puc els meus petits que corren darrera la pilota com si se'ls marxés l'ànima...

Jo que sempre havia pensat que acabaria fent de mama d'una o dues nenes molt i molt cursis (com jo) i passaria els dies pentinant nines, buscant faldilles i pintant les ungles... Jo que em veia passant els caps de setmana mirant ballet o sincronitzada... Doncs res, toca pilota i gespa, molta gespa (tanta que ens l'enduem cap a casa a les mitgetes cada setmana).

I bé, no és que fos el somni de la meva vida però he de dir que té fins i tot la seva gràcia. Vas a veure el partit i mentre animes tot el que pots també xerres amb un i un altre i comparteixes aquelles estones que necessito tant. Aquelles estones de riures i de xerrera sobre el teu dia dia o sobre qualsevol tonteria dels nens. Vaja, que podríem dir que m'ho passo bé i tot. Qui m'ho havia de dir?

Karma?

El curs passat va ser dur.... molt dur! No tinc ganes de recordar massa cosa perquè encara se'm posa mal cos. Només diré que és molt complicat fer front a segons quin tipus de persones i més si tenen un càrrec. Per ser justos però he de reconèixer que no tot va ser negatiu; allà on vas trobes sempre gent meravellosa i per sort, també la vaig trobar. Tot i així no volia tornar-hi mai més ni allà ni a cap centre que se li assemblés.

Aquest curs només demanava anar a parar a algun lloc que no fos així i sembla que el karma comença a compensar-me. Van arribar els nomenaments i de nou recuperava un interinatge; torno a tenir plaça des de l'1 de setembre fins el 31 d'agost i per fi torno a fer la jornada completa. El millor? Anar a parar un centre de Granollers, a 10 minuts de casa.

No tinc cap tutoria que és el que realment m'agrada però tant se val. Estic feliç amb aquest nomenament i d'entrada sembla que aquí les persones que tenen un càrrec són molt conscients que l'escola pública és de tots!

Van i venen...

Doncs sí, m'ha costat assimilar-ho però per fi porto bé això de que les amistats simplement "van i venen"...

Sempre m'ha costat molt això de "perdre" gent, de veure com algú s'allunya de la teva vida o posar el punt i final. De vegades, fins i tot, he allargat relacions que estaven condemnades a morir només pel simple fet que no m'agrada dir adéu.

Ara començo a entendre però que aquests "adéu" no són sempre definitius perquè la vida dóna moltes voltes i seria estúpid pensar que no ens podem tornar a trobar a aquella persona de nou en el nostre camí. És més, no sabem mai si aquella persona a la que li diem adéu en un moment determinat no pot ser una persona imprescindible en un futur.

He aprés a no fer-me tantes preguntes i a no guardar rancor per res. Si una persona s'allunya de tu potser és que tu també t'havies allunyat d'ella sense adonar-te'n o, simplement, era el moment de separar els camins qui sap si per sempre o fins aviat.

També he aprés a dir "hola" amb els braços ben oberts. A donar oportunitats a gent amb la que mai hagués pensat que tindria una relació, a tolerar més a les persones que m'envolten i a gaudir també dels seus defectes. Si jo no sóc perfecta perquè ho haurien de ser els altres?

M'ha costat però ara entenc perfectament que les amistats van i venen i això ja no em fa mal.

La vida...

Tot sovint escolto que la vida és com un cicle que comença i acaba ben bé de la mateixa manera, que anem a morir pràcticament igual d'indefensos que hem viscut però aquestes paraules sembla que sempre queden lluny, molt lluny...

El meu avi té demència senil i està molt avançada. Ja fa temps que veiem que no és el mateix i a mi cada vegada em costa més mirar-lo sense sentir ganes de plorar. No el reconec i se'm fa molt i molt dur no veure el que era quan el miro.

No fa molt no volia tallar-se les ungles (quantes vegades no m'hauré barallat jo amb els meus fills perquè tampoc volien) i vaig haver d'anar jo i de manera suau dir-li: "va iaio, ja te les tallo jo" i aleshores es va deixar. Jo, allà, tallant-li les ungles a l'home que tantes i tantes vegades m'ha vingut a buscar a escola, m'ha portat a regar al seu hort, m'ha explicat coses de quan treballava, m'ha preparat el sofà llit a casa seva perquè pogués dormir...

Ara entenc això de que la vida és com un cicle i malauradament ho estic entenent perquè ho veig reflectit en els meus grans.