Un nen gran

Ahir a l'hora del sopar de l'Andreu vaig decidir fer servir un dels sobres de mostra de papilles de cereals que tinc a l'armari. En veure que la barreja sortia tan espesa vaig decidir que li donava amb cullera. Quina emoció! La primera vegada que el meu homenet anava a menjar amb cullera!

La veritat és que tot plegat va ser molt emocionant perquè a mi aquests canvis i aquestes evolucions em fan molta molta gracia. Bé, per una altra banda em fan llàstima perquè demostren que el meu nen es fa gran i algun dia deixarà de ser el bebé de la mama per ser una persona totalment independent però mmmm...això és llei de vida i a més un altre tema.

L'estil del meu fill per menjar amb cullera deixa molt a dessitjar i només quan veus aquestes coses te n'adones de la fragilitat de la raça humana. Molts animalons són força independents quan neixen. De fet hi ha molts que s'espavilen tot sols només sortir dels ous (semblo en Félix Rodríguez de la Fuente). En canvi els nostres nens són tan indefensos! Ens necessiten per alimentar-se, per anar nets, perquè els donem amor...què farien sense els pares només nèixer?

Aquesta manera d'infensió crec que és la que fa que les mares tinguem aquest instint de protecció, d'amor, aquesta infinita paciència perquè si no fos així com hagués suportat ahir amb tanta alegria i amor el fet que em fes pedorretes mentre tenia la boca plena de papilla o que trigués més de mitja hora en menjar-la?

PD: crec que aquest instint és el mateix que no em fa parar boja quan porto quatre dies en els que no deixo de donar la volta al meu fill que sap posar-se boca abaix però no girarse!

Losing my religion

L'altre dia al cotxe va sonar "Losing my religion" i em va sonar familiar. Vaig fer una ullada al meu arxiu memorístic i de sobte vaig trobar una foto meva. Era asseguda en un karaoke i cantava aquesta cançó (o almenys ho intentava) amb algunes amigues (algunes d'aquestes amigues encara hi són i d'altres no).

Vaig dir a en Jordi: qui no ha cantat aquesta cançó en algun karaoke? I bé, ell no l'havia cantat però jo crec que és una d'aquelles cançons que la majoria de gent que conec ha tararejat en alguna ocasió o si més no la coneix. Ell mateix no l'havia cantat al karaoke però la coneixia perfectament.

És una cançó que em fa pensar que, de vegades, estem compartint aquest món amb gent que ni coneixem ni coneixerem mai però que en un moment donat de les nostres vides segur que hem coincidit per uns segons tararejant exterior o interiorment "Losing my religion" i és que el món és tan petit...

Bikini o banyador?

Per fi ha arribat l'estiu! Ara toca "achicharranos" pel sol i dur les marques dels tirants de les samarretes, de les ulleres de sol i fins i tot de les xancles...

Arriba l'estiu i, per mi, arriba l'alegria. En Jordi farà jornada intensiva i això significa més hores junts i més estona per poder gaudir del nostre fill i, com no, l'un de l'altre que també ens fa falta. També tinc més dies per poder anar a veure a la meva iaiona i és que ja no la veig com abans i la trobo a faltar. Podré quedar més amb les super mamis i suposo que amb la Núria i la Sílvia (aquesta última li hauré de picar el crostó perquè em deu una paella) Buf! Vull fer tantes i tantes coses...

Aquest estiu és especial perquè a més de disfrutar de la caloreta i la gent que m'envolta també disfrutaré del meu nen. Quina passada! L'any passat vaig muntar la piscineta a la terrassa per mullar-me el cul (no és gaire més gran) de tan en quant i pensava: l'any que ve la disfrutaré amb el meu fill/a (encara no sabia què era) i ara ja ha arribat i ja em podré banyar amb el meu nen :-)

Tot això és meravellós però també ha arribat el malait moment en que, apart de que has d'anar depilada sempre per no semblar una catifa, t'has de fer la gran pregunta: bikini o banyador? Buf! El cert és que he pensat en posar-me banyador aquest any perquè després de tenir l'Andreu el meu cos és com un flam tamany familiar però després he pensat: que coi! Mai no he tingut un cos d'anunci ni massa "tipazo" com per anar ane bikini però i què?

Què passa? M'ha de quedar la panxa blanca tot perquè no sóc com la Crawford? Doncs no! Em penso posar bikini perquè no vull marques, perquè el meu marit diu que en bikini estic preciosa i perquè si em pengen una mica les carns és perquè aquest any he passat per l'experiència més maca que pot viure una dona que és dur el seu fill al ventre.

Bé, ara dic tot això i segurament quan el posi pensaré que estic força espatllada però prometo fer l'esforç de recordar tot això que he dit perquè les que no som models ni noies 10 també tenim dret a anar a la piscina o a la platja en bikini i posar-nos morenes!

Amén :-P

Revisió i vista enrere

Avui ha tocat la revisió dels quatre mesos de l'Andreu i cada vegada que hi vaig faig una recopilació mental de totes les vegades que he anat. No ho faig a propòsit però sense voler faig vista enrere.

Avui he recordat, com sempre, la primera vegada que el vaig dur. No arribava a les dues setmanes i era tan menut! El final de la cinta de medir quedava molt lluny dels seus peuets i la báscula l'agafava sencer. Avui el final de la cinta ja no era tan lluny i la bàscula necessitava uns quants centímetres per abaraçar-lo com abans i es que ja han passat quatre mesos.

Quatre mesos en els que ha canviat tant...Ara em mira i riu, diu cosetes en el seu idioma, agafa les joguines, em segueix amb la mirada, comença a ensenyar el seu caràcter tan dolç i tan fort alhora però el que més m'impressiona és com em mira ara...No puc descriure la seva mirada, és tan tendre, tan sensible, tan adorable que penso que mai no havia mirat així ningú fins ara. De vegades, mentre em mira li agafo la maneta i mentre em somriu penso: Ai Esther, ja cal que aprofitis aquesta mirada perquè d'aqui a uns anys ja no serà tan dolça com ara.

De tota manera em queden molts anys per disfrutar aquesta mirada, em queden molts anys de veure com creix i es fa un home, de moltes i moltes revisions i de fer la vista enrere una vegada i una altra.

Si tú no vuelves...

Aquesta és una d'aquelles cançons que emocionen, que et fan posar la pell de gallina tot i no relacionar-la amb cap experiència propia. Parla d'una pèrdua i suposo que aquest tema sempre toca la fibra. Espero que us agradi.

Per cert, que maco surt aqui el Bosé i quina diferencia a com està ara. Buf! el temps no perdona...

Qui ha dit sequera?

Fa uns mesos ens barallavem per l'aigua. Els telenoticies ens deien una i altra vegada que la sequera era una realitat, que aquest estiu ens quedàvem sense piscines, sense dutxes perllongades...ja!

Fa un mes que plou i ja n'estic farta! Plou al carrer, plou a la meva terrassa i ja, fins i tot, plou al meu estat d'ànim. No puc sortir gairebé cap dia a passejar! L'Andreu i jo ens hem de quedar aqui tancats, jo posant un xumet que cau de vegades molt més del conte i ell mirant series que m'agraden a mi i que no tenen cap tipus d'interés per un bebé de la seva edat.

Plou i plou i plou...Sap algú quan aquesta pluja acabarà? perquè jo ja n'estic farta i aquesta pluja ja em mina la moral.