En dos dies...

Sabré quin és el meu horari pel proper curs i el cert és que estic força nerviosa...

Aquest any continuo destinada a Cubelles (maleit el dia que em va tocar allà) i, per tant, he demanat una mitja jornada ja que, del contrari, no veuria gairebé el petit Andreu.

Ara depenc de la bona voluntat del centre i del que hagin decidit "fer amb mi". Jo vaig demanar que em compactessin l'horari al màxim però no sé si m'ho hauran concedit...

Dilluns al matí aniré a claustre i allà sabré el meu horari i a partir d'aquí en Jordi i jo muntarem la gran logística d'horaris de la llar d'infants. Mare meva que complicat això de tenir fills!

De tota manera sempre hi ha alguna cosa positiva i és que hi ha unes noies molt maques de Barcelona destinades a la mateixa escola que jo. Unes noies que tan sols vaig veure dos dies el curs passat però que em van donar el seu telèfon i ara m'han garantit un "foradet" dins el seu grupet del tren. Sort que la vida sempre et dóna una de cal i una de sorreta perquè sinó seria força difícil tot plegat.

A València

L'Andreu, en Jordi i jo hem passat uns dies a València i el cert és que la cosa ha anat bé però podria haver anat molt millor...

Hem estat allotjats a l'hotel Muralleta que es troba a Riba-Roja de Túria (un poble petit i mort però amb un riu molt gran i, com tots, preciós). L'hotel és molt maco però al costat hi ha un galliner. Ja us podeu imaginar les nostres nits sentint els petits "Pavarotis" des de les cinc del matí!

Durant aquests dies hem visitat València capital, Alboraya i la Ciutat de les Arts i les Ciències. València capital a mi, personalment, no m'ha acabat de fer el pes. No l'he trobat massa maca i, a més, fa moooolta calor!

La Ciutat de les Arts i les Ciències està força bé. L'arquitectura és impressionant i a ningú no deixa pas indiferent. L'oceanogràfic també està bé, veure animalons a mi m'encanta i m'ho vaig passar força bé. El museu Príncep Felip també és distret, tot i que algunes exposicions no maten i no hi vam dedicar massa temps. L'hemisfèric ens hem quedat per veure'l i es que va arribar l'hora del biberó i ja se sap que "donde hay patrón no manda marinero" i en aquest cas el "patrón" és el nostre nadó.

Alboraya és molt maco! Un poble coster...hi ha bona orxata i és un bon lloc per anar a fer el xafarder.

Potser el pitjor record me l'enduc de la B q jo anava tota contenta per veure-la i ens en trobat que no hi ha hagut cap interès. Ens hem vist poques hores i de pressa i corrent. La veritat és que, de vegades, no entenc la gent...tant insistir perquè hi anéssim i ara que per fi anem és com si fóssim uns estranys o uns simples forasters. Jo quan ve gent a veure'm m'esforço i faig tot el possible perquè se sentin bé però estem al de sempre...no tothom és com jo i hi ha gent que no s'esforça gens. Dec ser jo que sóc molt bleda però bé, crec que qui s'equivoca no sóc pas jo, són ells!

Morena mía

Avui us deixo un video-clip per animar-vos el dia (o no). Ja sabeu...jo i el Miguel Bosé, la meva gran passió queca!

Aquí teniu "Morena mía". Us he buscat el video-clip nou amb la versió actualitzada en la que canta amb la Julieta Venegas però no l'he trobat! Ooooohhhh!!!

The office

Els que em coneixeu ja sabeu que estic enganxada a un número força elevat de series. El cert és que és un vici això de les series, baixes una i després ja no pots parar.

Veure series és una bona manera de desocupar la ment en alguns moments del dia i, a més, no has de suportar la programació de les diferents cadenes de televisió que cada dia fa més fàstic ja que, posis la cadena que posis, sempre acaben o parlant del Paquirrín i se mare (que ja veus tu a mi el que m'importa) o furgant en vides de persones que acaben de patir una desgràcia i amb tota la fredor del món els hi pregunten coses de l'estil: ¿y usted que pensó cuando vio a su hijo muerto en el arcén? però bé, aquest és un altre tema...

Jo volia escriure avui sobre el meu últim descobriment, la serie The office. El cert és que m'ha costat enganxar-me però ara no la deixaria de veure. The office tracta del dia a dia d'una oficina força peculiar on no falten el "jefe" tarat, el pilota, la "rareta"...en fi, hi ha una barreja explosiva que és massa.

Això si, el millor és el "jefe". No he vist personatge més insuportable, pesat, barruer, ximple i un llarg etcètera de coses negatives en tota la meva vida. És un pesat de nassos que els pobres treballadors suporten com poden. És tan i tan pesat que quan vaig veure els dos primers capítols vaig dir que no podia suportar veure-li la cara més i no vaig voler veure més la serie però en Jordi l'ha continuat posant i, mica a mica, m'ha acabat agradant i, fins i tot, he descobert que el gran barruer té un bon fons i és (com dic jo sempre) de bona pasta.

Suposo que és com a la vida real, no? no tothom és com pots pensar en un principi i darrera d'una façana impecable pots trobar un cor fred i dur mentre q darrera d'una façana destralera pots trobar la millor persona del món.

Revisió dels sis mesos

Avui he dut l'Andreu a fer la revisió dels sis mesos i el meu nen està fet tot un homenot. Ja pesa gairebé 9 quilos i fa 72 cm. Ja m'han donat les pautes per començar l'aventura de la verdura i en quant tornem de Vàlencia ens posarem.

Sembla mentida que ja hagi passat sis mesos des que el vaig tenir! Si tanco els ulls sembla q em vegi a la sala de parts, amb ell sobre la meva panxota i jo plorant i plorant.

Han passat sis mesos i encara de tant en quan el miro embobada i em sembla mentida el que en Jordi i jo hem creat. El trobo tan maco i tan perfecte que em sembla que és el fill que jo sempre havia desitjat.

Això de ser mare és molt dur però alhora tan i tan maco que costa poder-ho expressar. Només fa sis mesos que conec l'Andreu però només ell sol la vida m'ha canviat i es que és tan maco, tan dolç i tan tendre que me'l menjaria a mossegadetes i no deixaria ni els pels del cap!

El meu avi

Avui hem celebrat l'aniversari del meu avi. Avui el meu avi fa 78 anys!

El meu avi és un home "chapado a la antigua", un home "dels d'abans".Potser com a marit no és el millor però com a avi és un tresor.

D'ell en tinc molts i molts records...de petita em duia amb ell i la meva àvia a pescar, deixava sobre una pedra les patates bullides que posava al seu am i jo anava pel darrera i me les menjava mentre ell feia veure que no s'havia adonat. Passada poca estona venia i amb cara de dubte deia: Ai, em desapareixen les patates i no sé pas què ha passat! També el recordo a la sortida de l'escola, esperant-me a la vorera de davant amb els braços creuats, sortia i li donava la maneta i marxàvem plegats...Quan treballava a la SEAT li donaven tarrines de codony per berenar i ell les guardava a la butxaca per a que jo me les pogués menjar...tinc tants i tants records del meu avi que només per ell ja m'agrada recordar.

És ara i encara de tant en quan sec a la seva falda i li dic que sóc la seva neta preferida i ell fa cara de circumstància i diu que de preferit no en té cap, que per a ell tots els nets som iguals però m'explica la meva àvia que quan surto per la porta sempre diu: mira la bandarra com ho sap.

El meu avi no és un home perfecte i de defectes en té per quedar-se, donar i regalar però com a avi és el millor del món i em dóna tot el que un avi ha de donar!