Sant torne-m'hi

Recordo perfectament que fa dos anys (ben justets) no volia sentir ni parlar de tenir un altre fill. La veritat és que després de tenir un embaràs amb baixa per hernia al melic, un part de 18 hores amb forceps i una recuperació (per anomenar-la d'alguna manera) molt dolorosa i de molt i molt temps era el més normal del món dir que o bé el proper el tenia en Jordi o nothing de nothing.

Doncs aquí estic... embarassada de vuit setmanes després d'haver anat a buscar un segon fill a consciència. Masoca? Segurament! Però com podia jo deixar l'Andreu sent fill únic quan jo ho sóc i cada dia em pregunto com seria tenir un germà? No he estat capaç... També ho faig per egoisme per què no vull arribar a gran centrada i obsessionada amb un únic fill. No vull que l'Andreu sigui el centre del meu univers (difícil, eh?) ni el centre de totes les meves angoixes. Si he de fer de mare pesada corcó que s'ho puguin repartir entre dos!

Ara que estic embarassada de nou començo a comprovar que és molt cert això que diuen que no és el mateix el primer que el segon en quant a cansament. Us asseguro que porto un parell de setmanes en les que mataria per poder dormir quan arribo a casa però clar, no puc perquè el peque em té jugant, cantant, ballant o llegint contes tota la tarda. No puc dormir fins les mil perquè ens desperta ben d'hora quan a ell li ve de gust jugar a pilota o anar a veure els "dibus". No puc descansar ni cuidar-me... resulta gairebé còmica la frase "no aixequis pes" i encara més la de "sobretot ara cuida't".

També estic comprovant però que pel segon tens les mateixes inquietuds que pel primer. Et continues preguntant si el test d'embaràs no s'ha equivocat i necessites fer un altre per assegurar-te. Vas a la primera visita al ginecòleg desitjant veure alguna cosa. Et deceps si no veus res i et passes dues setmanes patint fins que no et fan la següent prova. Quan tornes a les dues setmanes plores mentre escoltes per fi el batec d'aquest petit embrió que portes dins i surts de la consulta mirant l'ecografia una vegada i una altra però al dia següent et tornes a preguntar si estarà bé i les teves dates les calcules en funció de quan tens la propera visita. I penses en com serà i en si s'assemblarà al seu germà i tens curiositat per saber el sexe i tantes i tantes coses que novament et recorden tot el que significa ser mare.

Que te den!

Amarbe me he permitido recomendarte en tu blog una canción que espero te arranque esa sonrisilla que tanto necesitas ahora.

Venga, para ti! (no sé por qué no puedo ponerte el enlace en tu blog así q te la pongo en el mío)

Poques ganes...

Últimament vaig amb poques ganes a treballar i és un fet que em fa sentir malament ja que presumeixo de tenir una feina que m'encanta.

El principi de curs va ser dur però a finals del primer trimestre tot rutllava. Van arribar les vacances de nadal i a la tornada, X (diré X a un alumne amb greus problemes de conducta) estava fatal. Es posava nerviós a totes hores, cantava durant les classes, parlava per sobre les meves explicacions, s'amagava sota la taula, insultava companys...

Ingènua de mi vaig pensar que tot això era fruit de la tornada a la rutina. "Dues setmanes i tornem a estar com estàvem" pensava jo però que va. Ha passat ja més d'un mes des de la tornada de les vacances de nadal i continuem igual o pitjor. Les classes amb X es fan eternes. Intento que surti de la classe a fer tots els reforços que són possibles i només aquelles hores la classe es descongestiona i tots treballem molt més tranquils.

Avui m'ha tornat a tocar viure un "episodi" dels seus en que ha pegat a agredit a companys i a mi mateixa. Quan passen aquestes crisis em sento molt malament, els nervis no em deixen ja en tot el dia i tinc una sensació d'esgotament que després dura dues i dies...

Aquests nervis es sumen als que ja vinc arrossegant i que són propis de tot el que faig a la meva feina. Com a mestre em toca programar, pensar activitats pels nens, coordinar-me amb altres mestres, corregir, posar exàmens, preparar sortides, avaluacions i un llarg etcètera de coses que, evidentment, es sumen a la tasca principal que és la de donar classe a 23 nens amb necessitats diferents. He de vetllar per a que aquestes criatures al final del curs arribin o s'acostin a les expectatives marcades per l'etapa en la que es troben.

Si, tinc dos mesos de vacances però també una feina dura i de molta responsabilitat però sempre m'ha agradat molt la meva feina i encara m'agrada però últimament em costa molt estar contenta. Em costa entrar a la classe sense pensar en quin moment X explotarà... Últimament em costa veure el meu futur exercint encara i això em posa molt trista.

Els dos anyets del meu amor

Demà dia 14 el meu nen ja fa dos anys!

La veritat és que espanta veure com passa el temps. Fa dos dies el meu petit era un bebè rialler que passava hores i hores dormint, que prenia biberons i poca cosa feia i ara com de sobte és ja tot un nen que camina, menja de tot, xerra, juga, pinta, balla...

L'Andreu a punt de fer els dos anys ja és tot un homenet. És un nen graciós i divertit al que li agrada ballar, banyar-se amb la "mami" o el "papi" (com ens anomena ell), menjar carn i jugar amb el "estat" o l'avi "Makel". També li agrada dir adéu als trens o treure a passejar al gos, li agrada que li expliquem el conte d'en Patufet i el dels Tres porquets... L'Andreu a punt de fer els dos anys ja té les seves preferències, els seus gustos i les seves aficions.

L'Andreu a punt de fer els dos anys continua sent el motor de la meva vida. Continua sent la persona que més em fa emocionar. Continua sent el nen que em fa riure i alhora plorar.

Fa dies que el miro i penso que em sembla mentida que s'hagi fet tan gran. Que ja no recordi com era tenir-lo entre els braços quan era un bebè que no sabia ni caminar ni parlar. No recordo exactament quina carona feia quan tenia quatre mesos o cinc o sis. No recordo les seves manetes menudes que a mi tant m'agradava agafar però a un dia del seu aniversari continuo tenint molt clara la imatge del dia que per primera vegada el vaig mirar.

Aquell moment resta a la meva ment de manera clara i nítida. Recordo perfectament aquella carona petitona, la pell fosca després de divuit hores de patiment, els seus ullets arrugats, el seu plor fort en arribar a aquest mon, les seves petites manetes amb els seus dits que em vaig afanyar en comptar...

Imagino que com a mare aquest moment ja mai se m'oblidarà i espero que així sigui perquè m'agradaria tenir-lo en un calaixet dins la meva memòria per sempre allà guardat.

I mentre recordo aquell moment i miro ara el meu petit només puc estar contenta per tenir la sort que tinc!

Felicitats Andreu!!!

Mare treballadora

Sóc mare i mestre o el que és el mateix: mare treballadora.

Fa dos anys que tinc l'Andreu i trampejo constantment amb horaris de feina i horaris del nen i fins ara entre el seu pare i jo ens anavem ensortint molt bé. Aquesta setmana però l'Andreu ha agafat angines i no podrà anar a l'escola bressol... resultat? he hagut d'agafar la baixa perquè en Jordi no es pot quedar amb ell i no tenim cap altra persona amb la qui comptar.

Està clar que després d'això queda molt evident que necessitem una cangur però la cosa no és massa senzilla. Primer perquè trobar una persona de confiança no és senzill i segon perquè tampoc ho és trobar algú amb qui comptar en ocasions tan puntuals.

De tot això el que més m'amoïna és comprobar una vegada més que ser mare treballadora és una cosa molt dura i molt difícil. Fa anys quan les mares no treballaven no hi havia problemes d'horaris ni de compatibilitats però ara sí que n'hi han. Per què no es fa res davant d'això? És necessari que una mare hagi d'agafar una baixa per poder estar amb el seu fill malalt? I si no m'haguéssin donat aquesta baixa? Sembla mentida que vivint l'época en la que vivim no hi hagi recursos a l'hora d'afrontar una situació així.

També em sembla una injusticia que es doni per fet que si el tens malalt el pots deixar amb els avis. Els avis de l'Andreu també treballen i encara que no treballéssin... és la seva obligació cuidar el meu fill? No! I si no els hi vull deixar? Què? Ho he de fer obligada?

No m'agrada pensar que davant de tot això hi ha una postura masclista en la que la dona no pot ser mare i treballadora alhora. No m'agradaria pensar que en certa manera s'obliga a les dones a triar entre la vida familiar i la laboral perqué hi ha moltes dones que volem ser mares però també estem orgulloses de la feina que fem. No m'agradaria pensar tot això però en el fons i per desgràcia cada vegada n'estic més convençuda.

La nova feina

A en J li ha sortit una nova feina. Si tot va bé la setmana que ve signa el contracte i no sé si està més nerviós ell o jo. La veritat és que fa temps que penso que en J necessita una feina que li doni una estabilitat econòmica que ara mateix necessita tenint en compte que ja som una família però ara que arriba el moment del canvi també tinc pors.

Fa molt temps que treballa amb els nois que treballa ara. Es coneixen, es tenen confiança i sé s'ho passa bé treballant amb ells. Em pregunto si ara tindrà la mateixa sort... També cal dir que gràcies a la seva empresa actual gaudeix d'uns privilegis que ara perdrà. Si l'Andreu es posa malaltó haurem de muntar una logística (que encara no tenim n i mínimament pensada) que fins ara no era necessària.

Per altra banda tindrà un sou segur cada mes, no s'haurà de desplaçar cada dia patint la renfe com la pateix ara i a més podrà estar per casa a una hora força decent. D'entrada tot sembla indicar que és una feina feta a mida per ell però em sap greu també veure que a ell li dol deixar una mica de banda tot allò pel que tant ha lluitat a nivell professional.

Aquestes últimes setmanes tenim una barreja de sentiments una mica forta però suposo que les coses ens aniran a millor o almenys això esperem els dos que ja muntem castells a l'aire amb tot el que pensem que sortirà d'aquest nou lloc.