Avui és el sant del meu nen gran i gràcies a que treballo a Sant Andreu de Llavaneres tinc festa així que he aprofitat per dur-lo al cole i anar a comprar la cuineta que li donarem aquesta nit com a regal (també m'he escapat a la perruqueria però això ja seria un altre tema jeje!).
M'ha costat una mica decidir-me i és que m'agradaven totes! Són tan mones... Jo de petita no en vaig tenir de cuineta i crec que ara aprofitaré i hi jugaré força. He de dir que a la botiga hi havia autèntiques meravelles! Algunes tenen microones i tot (potser pensareu que estic massa alucinada però és que feia anys que no passava pel passadís rosa). Evidentment m'he enamorat d'una de ben cursi però a l'Andreu això dels colors roses no li tira massa.
Així que després de "babejar" davant de varies prestatgeries he optat per una molt senzilleta (veient com cuida l'Andreu les coses vam arribar a la conclusió que no calia anar a buscar una de fusta) i li he afegit una capsa de fireta. Ara ja tinc ganes de veure-li la cara quan li donem aquell paquet tan gran.
Espero que la disfrutem molt tots plegats!
dimecres, 30 de novembre del 2011
dimarts, 29 de novembre del 2011
Recompte de baixes de novembre
Bé, ha arribat el dia de fer el recompte de les baixes que ha fet en Biel a l'escola bressol durant el mes i la cosa no ha anat malament. Només ha faltat tres dies... Vaja que si ho comparem amb altres mesos ha estat una meravella!
Per què aquest recompte? Finalment vaig fer cas del que em deia en Jordi (ell no és tan visceral com jo) i vam decidir esperar a veure com anava el mes de novembre per prendre una decisió. No sabíem si el trauríem definitivament, si reduiríem les hores... I després de veure com ha anat el mes crec que ja optarem per deixar-lo com fins ara i ni treure ni reduir ni res de res.
Jo la veritat que tenia coll avall el reduir-li la jornada perquè pateixo molt quan el veig agafant una darrera d'una altra (també em pica el tema econòmic) però és cert que si ho fem hi haurà una logística familiar complicada. Ell amunt i avall i per què no dir-ho? A mi no m'agrada massa haver de dependre de la gent i crec que em seria massa dur haver de comptar-hi dia sí dia també. Ja m'està costant dur ara la cosa i és prou light...
Quan deixes els nens cada dia o te'ls van a buscar i els tenen fins que tu arribes (com és el meu cas) tens la sensació que no pots gairebé ni obrir la boca en quant a coses que no t'agraden o que consideres que no s'haurien de fer. Potser sóc massa pava en aquest sentit però a mi em costa dir les coses perquè el meu pensament és "com has de dir res si has d'estar agraïda que te'ls estan cuidant cada dia" i això fa que moltes vegades em quedin coses a dir i aquestes coses a dir es transformen en nervis o en mals rotllos. I la cosa encara es fa més grossa si estan amb els sogres (com és el meu cas també) perquè no és el mateix enviar a la teva mare a pastar fang en un moment donat que enviar la teva sogra.
No sé, això de deixar canalla amb família crec que és molt complicat i sent egoista prefereixo estalviar-m'ho! Total, en Biel a l'escola bressol està més content que un xínxol.
Per què aquest recompte? Finalment vaig fer cas del que em deia en Jordi (ell no és tan visceral com jo) i vam decidir esperar a veure com anava el mes de novembre per prendre una decisió. No sabíem si el trauríem definitivament, si reduiríem les hores... I després de veure com ha anat el mes crec que ja optarem per deixar-lo com fins ara i ni treure ni reduir ni res de res.
Jo la veritat que tenia coll avall el reduir-li la jornada perquè pateixo molt quan el veig agafant una darrera d'una altra (també em pica el tema econòmic) però és cert que si ho fem hi haurà una logística familiar complicada. Ell amunt i avall i per què no dir-ho? A mi no m'agrada massa haver de dependre de la gent i crec que em seria massa dur haver de comptar-hi dia sí dia també. Ja m'està costant dur ara la cosa i és prou light...
Quan deixes els nens cada dia o te'ls van a buscar i els tenen fins que tu arribes (com és el meu cas) tens la sensació que no pots gairebé ni obrir la boca en quant a coses que no t'agraden o que consideres que no s'haurien de fer. Potser sóc massa pava en aquest sentit però a mi em costa dir les coses perquè el meu pensament és "com has de dir res si has d'estar agraïda que te'ls estan cuidant cada dia" i això fa que moltes vegades em quedin coses a dir i aquestes coses a dir es transformen en nervis o en mals rotllos. I la cosa encara es fa més grossa si estan amb els sogres (com és el meu cas també) perquè no és el mateix enviar a la teva mare a pastar fang en un moment donat que enviar la teva sogra.
No sé, això de deixar canalla amb família crec que és molt complicat i sent egoista prefereixo estalviar-m'ho! Total, en Biel a l'escola bressol està més content que un xínxol.
diumenge, 27 de novembre del 2011
Profesor, gracias.
Avui he entrat a tafanejar el mur del facebook del sindicat de mestres i m'he endut una grata sorpresa. Entre queixa i queixa (ja us podeu imaginar com està l'ambient) he descobert que algú havia penjat aquest vídeo i la veritat és que m'ha agradat tant (m'he emocionat) que he decidit compartir-lo al facebook i al meu blog.
Cada dia estic més i més contenta de la feina que he triat i cada dia em convenço més i més que és una feina totalment vocacional. Hi ha dropos? Clar que sí, com a tot arreu però us asseguro que la majoria dels meus companys no han perdut el somriure tot i que sabem que a les pagues els hi queda poca vida i que els sous baixaran. Cap mestre creu que es farà milionari...
I tot i així encara som molts els que continuem lluitant per a que els nostres alumnes surtin endavant cada vegada amb menys recursos. Som molts els que ens quedem a deshora a corregir, fer reunions, preparar activitats...Som molts els que perdem el temps de menjador comentant coses que ens angoixen sobre els petits. Som molts els que anem il·lusionats a les excursions. Som molts i molts els que estem disposats a lluitar per uns nens que són el nostre demà.
I a tots els mestres ens agradaria veure un alumne nostre en un vídeo com aquest en un futur. Saber que has deixat empremta i que ho has fet bé és una satisfacció tan i tan gran que només es pot sentir si de veritat creus en la feina que fas dia a dia.
Per cert, gràcies Josep Maria perquè em vas fer creure que tot allò que em proposés de veritat ho aconseguiria!
Cada dia estic més i més contenta de la feina que he triat i cada dia em convenço més i més que és una feina totalment vocacional. Hi ha dropos? Clar que sí, com a tot arreu però us asseguro que la majoria dels meus companys no han perdut el somriure tot i que sabem que a les pagues els hi queda poca vida i que els sous baixaran. Cap mestre creu que es farà milionari...
I tot i així encara som molts els que continuem lluitant per a que els nostres alumnes surtin endavant cada vegada amb menys recursos. Som molts els que ens quedem a deshora a corregir, fer reunions, preparar activitats...Som molts els que perdem el temps de menjador comentant coses que ens angoixen sobre els petits. Som molts els que anem il·lusionats a les excursions. Som molts i molts els que estem disposats a lluitar per uns nens que són el nostre demà.
I a tots els mestres ens agradaria veure un alumne nostre en un vídeo com aquest en un futur. Saber que has deixat empremta i que ho has fet bé és una satisfacció tan i tan gran que només es pot sentir si de veritat creus en la feina que fas dia a dia.
Per cert, gràcies Josep Maria perquè em vas fer creure que tot allò que em proposés de veritat ho aconseguiria!
dissabte, 26 de novembre del 2011
dimecres, 23 de novembre del 2011
I van 32
Avui fa 32 anys que vaig nèixer i estic la mar de contenta perquè he de confessar que m'encanta el dia del meu aniversari. Hi ha gent que odia aquest dia perquè es sent més vell però a mi això em dóna força igual i gaudeixo de les felicitacions, les abraçades, els comentaris "jocosos"... Vaja, que m'agrada fer anys i penso que malament si no els fes.
Per algunes persones amb 32 anys sóc una cria ja que 32 anys no són molts. Per unes altres ja tinc prou edat com perquè se'm parli de vosté, he passat dels 30 i això ja comença a sonar gros i per mi... Per mi doncs la veritat és que ni són molts ni són pocs. Per mi els 32 són els que són i ja està.
Si miro endavant veig que queden tantes i tantes coses per fer que em sento com una nena petita. Tinc ganes de fer, de conèixer, de saber! Si miro enrera doncs també trobo lo meu. Buf! Em puc veure al sofà de la meva iaia fent càlculs per saber quina edat tindria al 2000 i imaginant un futur en aquell any en el que seria taaaaaaaaan gran. Així que ben pensat no sóc ni massa gran ni massa jove, no?
El que sí que em fa especial il·lusió és veure que als meus 32 anys he aconseguit treballar del que m'agrada (no sé si durarà massa amb les retallades però això ja és un altre tema), tinc un marit que m'estima i al que estimo, tinc dos fills preciosos que són el motor de la meva vida, tinc encara la iaia, tinc bons amics (potser no masses però no es tracte de quantitat sinó de qualitat, oi?), gent amb qui passar-m'ho bé... Vaja que crec que sóc força feliç i només per aquest motiu ja em mereixo fer una bona celebració i menjar-me un bon tros de pastís!
Per algunes persones amb 32 anys sóc una cria ja que 32 anys no són molts. Per unes altres ja tinc prou edat com perquè se'm parli de vosté, he passat dels 30 i això ja comença a sonar gros i per mi... Per mi doncs la veritat és que ni són molts ni són pocs. Per mi els 32 són els que són i ja està.
Si miro endavant veig que queden tantes i tantes coses per fer que em sento com una nena petita. Tinc ganes de fer, de conèixer, de saber! Si miro enrera doncs també trobo lo meu. Buf! Em puc veure al sofà de la meva iaia fent càlculs per saber quina edat tindria al 2000 i imaginant un futur en aquell any en el que seria taaaaaaaaan gran. Així que ben pensat no sóc ni massa gran ni massa jove, no?
El que sí que em fa especial il·lusió és veure que als meus 32 anys he aconseguit treballar del que m'agrada (no sé si durarà massa amb les retallades però això ja és un altre tema), tinc un marit que m'estima i al que estimo, tinc dos fills preciosos que són el motor de la meva vida, tinc encara la iaia, tinc bons amics (potser no masses però no es tracte de quantitat sinó de qualitat, oi?), gent amb qui passar-m'ho bé... Vaja que crec que sóc força feliç i només per aquest motiu ja em mereixo fer una bona celebració i menjar-me un bon tros de pastís!
dilluns, 21 de novembre del 2011
Perdoneuuuuu!
No he passat el premi "Sóc una mama que fa història". Tinc memòria de peix últimament... Bé, perquè les històries continuïn li passo el premi a l'Ester perquè m'agrada molt el seu blog i perquè no la conec personalment però mira, em cau molt bé jeje!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)