Adéu llet

L'altre dia parlava al parc amb una mare infermera sobre els problemes que tenim perquè l'Andreu prengui llet pel matí. Us asseguro que no hi ha pitjor manera de començar el dia que donar un got de llet al petit perquè la prengui. Comencem el dia enfadats, plorant, barallant-nos... Però clar, la llet és molt important! O almenys Això he pensat jo tota la vida.

La mare amb la que xerrava em va comentar que a ella també li passava amb la seva filla fins que va decidir que la llet s'acabava i la va substituir per formatge, actimels, iogurts...

La idea em va quedar al cap i aprofitant una visita d'en Biel amb la pediatra li vaig parlar sobre el tema Andreu i llet. La pediatra em va dir que si el nen va cobert de calci al llarg del dia no cal que el martiritzi amb la llet matinera. Que el més important és començar el dia amb bon peu i no barallats. "Fes la prova" va dir.

Així que a casa la llet dels matins fa uns dies que ha marxat i carai, comencem el dia molt millor. El petit tria entre tot l'assortit de làctics que hi ha a la nevera (semblem la Danone directament) i jo m'encarrego d'anar "colant-los" al llarg del dia com puc.

La veritat és que és genial començar el dia bé i sense baralles (aquestes ja venen després per altres coses).

Intentant recuperar la normalitat

Fa un parell de dies que he fet exercici de consciència i penso que he d'intentar recuperar la normalitat amb en Biel. M'explico:

Aquest any d'escola bressol del petit ha estat horrible. A la que trepitja la classe ja tenim alguna -itis rondant... conjuntivitis, laringitis, amigdalitis... I el pitjor sens dubte ha estat la que no té -itis però et deixa molt tocat, la famosa pneumònia (dues en dos mesos).

De tant veure'l malalt m'he tornat una mare obsessiva i en quant el veig moquejar una mica ja estic tocant-li el front amb una freqüència exagerada (me n'adono però no ho puc evitar), li poso el termòmetre tot sovint i no dormo igual que quan sé que està bé. Tot això m'ha portat a patir en excés i a dur a sobre una angoixa que comença a ser força insana.

Si el veig amb un moc ja no el vull dur a l'escola bressol i si el duc miro constantment el mòbil per si em truquen per dir-me que està malament. Vaja, estic realment obsessionada amb el nen i les seves malalties.

Ahir però vaig començar a fer teràpia. Té mocs però tot i així el vaig dur a l'escola bressol perquè m'estic adonant que així no es pot viure.

El nen necessita una normalitat i no una mare que li miri la temperatura deu vegades al dia i jo necessito treure'm aquest patiment que m'oprimeix de sobre. No podem estar cap dels dos així perquè no és bo. Vaja, estic convençuda que almenys per a mi no ho és.

Així que seguirem amb les mil visites a la pediatra (avui toca de nou), amb els controls, els seguiments... però la mama intentarà prendre-ho d'una altra manera. Ara a veure si ho puc aconseguir perquè fàcil no és.

Bolquers nocturns (Parte II)

L'estiu passat vaig escriure un post sobre la preocupació que em suposava que l'Andreu encara dugués bolquers nocturns. Bé, ha passat mig any més o menys i la cosa es manté igual. L'Andreu continuarà amb bolquers a la nit...

I dic "continuarà" i no "continua" perquè els bolquers tornaran aquesta nit després d'una "missió fracàs".

Feia unes setmanes que l'Andreu no es feia pipi a les nits. Els papes estàvem contents, ell més! Posàvem gomets, ens alegràvem, ens abraçàvem. Tota una festa! Després de passar uns quants dies així l'Andreu va decidir que era un nen gran i que ja no duria bolquers així que els vam treure i què ha passat? Doncs que el primer dia no es va fer pipi però tots els que han anat darrera sí i no és que s'hagi fet un pipi només no, és que deixa el llit xop xop.

Això provoca que hagi de dormir moll i que jo vaig a dues rentadores per dia. No dono l'abast!

En vista de l'èxit en Jordi i jo ahir vam parlar i vam decidir que avui tornarà a dur bolquers a la nit. Sóc molt conscient que això és un pas enrere i que una vegada donat el pas de treure'ls no els hauríem de tornar a posar però no podem mantenir una situació que ens angoixa a tots i que provoca que nosaltres ens enfadem (és molt difícil evitar-ho) i que a ell el frustri i el faci sentir malament.

Res, tornem al bolquer nocturn i ja el traurem.

Capficada

Qui em coneix sap que un dels meus trets més importants (a vegades per bé i a vegades per malament) és que si se'm fica una cosa en el cap és molt difícil que torni a sortir fins que no l'he aconseguit. Doncs bé, fa unes setmanes que tinc una idea que em ronda pel cap i per molt que intento desistir no surt d'allà i és que vull anar a viure a una casa.

Ja fa temps que la meva idea és anar a una caseta amb un petit jardí on els nens puguin jugar i gaudir realment l'estiu sense haver d'estar tancats en el pis però sempre havia deixat de banda aquesta idea perquè els lloguers de les cases estaven pels núvols. Ara però la cosa ha canviat i començo a veure molta cosa amb cara i ulls. De fet ja tinc una enfilada... Es tracta d'una caseta a peu de carrer, d'una sola planta, amb un jardinet petit i un pati que faria les delícies dels meus petits "terremotos".

Fins aquí tot sembla que va rodat, oi? Doncs no és així. Hi ha contres per tot arreu i tot així jo no deixo de relativitzar-los i ja no sé si és que vull veure les coses al meu gust o simplement és cert que els contres no són pas tan greus.

Per començar fa tot just un any que som on som. En Jordi i jo portem set anys vivint junts i des que això va passar ja hem estat a tres llocs diferents. La primera mudança va venir una mica provocada per una situació insostenible però la segona ja reconec que va ser més caprici meu que una altra cosa (tot i que el canvi ha estat a millor). Tothom sap que les mudances desgasten i a més suposen unes despeses extres que ara mateix podem cobrir però no sé si realment estem amortitzant les que vam fer ara fa un any.

Una altra "pega" és que la casa no és a Granollers on vivim ara sinó al poble del costat. Al Jordi i a mi ens encanta aquell poble! De fet hi anem tot sovint però és cert que si canviem de poble haurem de fer passejades en cotxe a diari per anar a dur els nens a escola perquè després de valorar la possibilitat d'un canvi d'escola hem vist que no és viable. I per què? Doncs perquè hi ha força ocasions en que els meus sogres van a buscar els nens i la veritat, fer que vagin al poble del costat em sembla tenir una mica de barra. Crec que és més normal que siguem nosaltres els que ens fem els viatges (quantes portes m'ha obert això del carnet).

A mi això d'anar a munt i avall en un principi no em fa res però quan portem una bona temporada potser n'acabem fins el monyo, no? Clar que si la qualitat de vida passa a millor això ens pesarà tant? (torno a relativitzar). 

L'altre punt en contra és que en Jordi està convençut que d'aquí un any o dos encara podríem anar a un lloc millor... Una caseta potser a quatre vents, no sé.

I jo no deixo de dir-li que té raó i em freno però ahir vaig passar per davant de la caseta i que voleu que us digui. No l'he vist per dins però la tinc entre cella i cella i m'agradaria molt veure-la però em fa por perquè si no m'agrada em relaxaré però ai si m'agrada. Si m'agrada un dels següents posts és dedicat a una mudança...

Esgotada!

Quan vaig agafar la reducció pensava que aniria més relaxada, més descansada i que dedicaria més temps als meus fills d'una manera tranquil·la. Que innocent! Des que tinc la reducció vaig més cansada que abans i és que estem de pega.

En Biel ha agafat dues pneumònies en dos mesos i mig i això ha provocat que ha estat un total de sis setmanes sense anar a l'escola bressol. Evidentment si el nen està malalt me'l quedo perquè el que necessita és atenció i mimos de la mama però reconec que ara ja començo a tenir ganes que torni a anar.

Mala mare? Potser sí però és que no puc més!

M'aixeco ben d'hora per dur l'Andreu a l'escola però abans d'arribar ja he perdut la paciència no sé quantes vegades perquè he tingut que barallar-me perquè el Biel no piqui al terra amb tot el que agafa i desperti el bloc sencer, no obri tots els calaixos de la cuina, es deixi vestir, barallar perquè l'Andreu prengui la llet, es vesteixi, es renti la cara... És desesperant!

Deixo l'Andreu a l'escola i la cosa continua perquè el petit és a casa i us asseguro que s'està convertint en un "dimoni"! L'has de vigilar cada segon de cada minut de cada hora perquè s'enfila a tot arreu, ho toca tot, llença coses al wc, a les escombraries, obre calaixos i treu tot el que hi ha dins... Un horror!

A tot això vaig fent feines de casa perquè s'ha de fer el dinar, el sopar, les rentadores...Arriba el migdia i no puc ni dinar tranquil·la. L'única estona que tinc per mi és quan el petit dorm que no és massa estona i em toca aprofitar per fer coses.

Això el dia que no treballo perquè la resta toca anar a fitxar amb les altres feres que al costat del meu petit monstre ja em semblen tots angelets.

Recullo l'Andreu i em toca aguantar-lo plorant perquè no he dut l'entrepà de xocolata (cada dia vol xocolata), perquè no li he dut la moto (no tinc lloc on ficar-la), perquè no vol anar a aquest parc, vol anar a l'altre o perquè no volia anar a casa sinó a fer una volta (està impossible aquestes setmanes).

Arribem a casa i s'han de banyar els dos (intentant que no es matin perquè no deixen de barallar-se), posar-lis els pijames, fer el sopar, donar-lis (a l'Andreu no li dona la real gana de menjar sol), fer que en Biel s'adormi (no és fàcil) i arrossegar l'Andreu al llit que mai veu l'hora d'anar a dormir.

Mentre passa tot això la nevera ha d'estar plena, has de pensar en les motxilles, la roba que necessita per aquella excursió, la reunió amb la de la guarde, de trucar a la pediatra per fer el seguiment i un llarg etcètera de coses que m'ocupen del calendari.

Jo que voleu que us digui, em canso més fent de mare que no pas de mestra i potser sona malament però tinc unes ganes de poder aprofitar un dia de reducció per no fer res... Necessito un dia sense nens!

Petit "xivato"

A casa tenim un "xivato" que treballa com a agent doble aquí amb nosaltres i a l'escola. A casa es dedica a fer de "ràdio" per informar a la mama del que fa el papa i al papa del que fa la mama. No hi ha pas que donem que l'altre no sàpiga i és que el petit xerrameca ens informa de tot a l'un de l'altre.

A casa això no és cap problema però un altre tema és el forat que tenim des de casa fins l'escola.

L'Andreu li explica tot a la seva mestra així que la noia em va preguntar com m'anaven les pràctiques quan les feia, em va felicitar quan veig treure el carnet, em va donar l'enhorabona quan vam comprar el cotxe nou, em va preguntar per la reducció de jornada i l'altre dia em va preguntar si el papa ja havia tornat de Madrid (va marxar un parell de dies la setmana passada).

Jo responc amb tota la normalitat del món però quan marxo penso en que tenim un espia a casa. No podem donar cap pas en fals perquè després ho explicarà a l'escola i clar, tenim una imatge! Vaja, que no és que a casa passin coses estranyes però com a qualsevol casa de veí poden passar coses que podrien quedar en la intimitat i no ser escampades davant d'una mestra, una TEI i 20 i pico nens més.

Això em fa recordar a com ric quan els meus alumnes m'expliquen coses de casa seva i en la de vegades que he rigut amb les anècdotes d'un pobre pare que estava ben innocent a casa seva sense saber que el seu fillet m'explicava algunes de traca.

I ara em toca a mi. Ara sóc jo la víctima i no em fa res però...