No m'estima a mi!
És ben cert això que diuen que tot el que el que li facin a ell et farà més mal que si t'ho fessin a tu mateixa. En el moment que tens un fill te n'adones de qui hi és de debó, de qui t'estima, de qui es preocupa per tu i pel nen, de qui no...
Quan vaig tenir l'Andreu gairebé tothom va venir a veure'l (he dit "gairebé" perquè hi ha algun individu/a que no el coneix). Suposo que això d'anar a l'hospital a veure un nen acabat de nèixer fa molta gràcia però en sortir de l'hospital aquesta mateixa gent ha desaparegut (bé, alguns altres venen massa i a deshora però aquest és un altre tema). Han estat abduits? no, simplement passen del meu fill. Tan costa agafar el telèfon i fer un truc? Tan costa passar per la porta i preguntar com està?
He trobat més interés i il·lusió per l'Andreu en amics i coneguts que en gent de la propia familia que ni tenen il·lusió pel nen ni interés per a res del que li passa.
Bé, tota aquesta gent a mi m'ha caigut de tot arreu perquè que vagin a la seva ho entenc, que passin de mi també però del meu nen?. En fi, ells són els que acaben perdent perquè perden el plaer de veure com creix. També perden la meva estima, el meu apreci i les meves atencions. Per a ells s'han acabat les meves trucades, les meves felicitacions, els meus detalls. Ho han perdut, de mi, tot!
Potser sóc massa sentida però a mi ja m'agrada ser així perquè em preocupo pels altres i perquè mai seré com tota aquesta gent que ha decidit que no existeix el meu fill.
4 comentaris:
Tens tota la raó. Ara són ells davant i tot el que els afecti ens afecta també a nosaltres.
A les nenes les han vingut a veure una tieta i una cosina meves (que viuen a Barcelona, eh) aquesta setmana per primer cop i els han regalat un vestidet d'estiu de talla... 1 any! O aquest cap de setmana m'he enfadat amb ma mare per no respectar els horaris de les nenes. Tan difícil és pensar que elles són les que han de marcar els temps?
Com tu dius que passin de mi no em fa res, però si que passin d'elles!
Si, això de no respectar els horaris tb té tela. Hi ha gent q pensa q els nens no fan altra cosa q esperar que els vinguin a veure i, de vegades, a emprenyar...
Aiii q dificil és trobar gent en el punt mig!
El vincle familiar es un vincle natural i, normalment, involuntari que no significa res més que una certa consanguinitat amb una persona.
Tenint en compte que un vincle d'amistat es tot el contrari (un vincle creat i mantingut expressament) trobo dintre de la normalitat que la gent no presti massa atenció a mantenir aquesta relació... jo soc el primer que he tingut un familiar a l'hospital per una malaltia greu i per una cosa o un altre no l'he anat a visitar.
Em fa això mala persona? Crec que no, simplement demostra que amb aquella persona m'uneix la sang però en poca mesura m'uneix un sentiment que va més enllà d'aquest vincle pre-establert.
Jo, com saps, acostumo a actuar segons em sento... no segons el que em facin els altres. Clar que el que els altres em facin em condiciona molt...
Bé tu i jo pensem molt diferent això està clar...
De tota manera a partir d'ara a aquestes persones no m'unirà res més que el vincle pre-establert i si es que el tinc pq molts no són ni familia meva de sang...
Publica un comentari a l'entrada