divendres, 26 de setembre del 2008

Mon paral·lel

De vegades tinc la sensació que em trobo en una altra dimensió, com si visqués en un món paral·lel...

Avui a la tarda m'ha sonat el mòbil, no coneixia el número així que l'he agafat i oh! sorpresa, era la B. M'ha parlat com si rés, m'ha explicat el seu part i el dur que es tenir un bebè. No hem parlat massa perquè la seva filla l'ha reclamat però li ha donat temps a dir-me que no trigarà gaire en venir i que em trucarà per quedar.

La B i sobretot el seu marit ens van fer un paper força lleig quan vam anar a València. En Jordi i jo encara tenim un gust amarg, un viatge que no recordem amb alegria ni entusiasme, un viatge que val la pena oblidar...però ella fa com si rés no hagués passat!

He penjat i per un moment he pensat que m'havia equivocat, que jo no vaig ser a València i que la nostra relació no ha canviat però això no és així perquè sí que ha canviat! perquè jo vaig fer un munt de quilòmetres per anar a veure-la i només vaig rebre indiferència. El seu marit ni va fer l'esforç de venir a veure'ns ni de conèixer el meu petit (cosa que em va fer enfadar molt més) i ara fan com si rés?

No entenc a la gent i cada vegada em costa més! Una i altra vegada intento que se'm fiqui al cap el que en Jordi sempre em diu...q dono massa a la gent, que espero massa de tothom, que tinc el llistó molt alt però és que no puc...és ser exigent esperar que algunes "amigues" et donin una mica a canvi del que elles estan rebent? és ser exigent esperar que la gent intenti mantenir una relació i que no pensi que l'he de mantenir jo unilateralment?

No sé, potser un dia em desperto i descobreixo que estic vivint en un món paral·lel!

6 comentaris:

Amarbe ha dit...

No es que pongas el liston muy alto, es que la gente cada dia va mas a su bola, la gente cadia es mas egoista y ...suena raro, pero es asi
A mi tambien me pasa con mucha gente, y al final te desencantas y te sientes como "estafada"
Pero lo mejor es ser como uno es, aunque yo voy aprendiendo y poco a poco ya no doy tanto, solo a quien realmente lo merece

P.D: Menudo rollo te he metido jeje

Un besote guapa

Maog ha dit...

La gente cada vez va más a lo suyo, no piensan en los de más..hasta tal punto de no darse ni cuenta de que han hecho algo mal...es una pasada!Y las que somos como tu y yo que nos gustaria recibir más o menos lo que nosostras damos siempre salimos escaldadas.

Besitos

Esther ha dit...

Tenéis toda la razón del mundo. La gente va cada vez más a lo suyo pero q triste q esto sea así, no¿? :-(

Mirashka ha dit...

Jo no hi veig cap problema, li diria directament i t'ho dic molt en serio, tot i que no soc partidària de la confrontació (soc més de calla i aguanta). Què tens a perdre-hi?

Un petó!

Esther ha dit...

Jo sí sóc partidaria de les confrontacions, les coses clares però es que arriba un punt q ja pq¿?

El problema és que té un marit que és asocial i només "tolera" els seus amics i ella doncs fa tot el que ell li diu. Davant d'això q faig?

L'última vegada que em vaig ficar en una cosa així vaig estar sense parlar-me amb una amiga durant un any. Es q ni val la pena...

Edurne ha dit...

Es un temilla un poco complicado porque claro tendras ganas de decirle a la cara lo mal que te hizo sentir, pero claro a veces uno se plantea si es la mejor opción....Yo soy partidaria de decirlo (con delicadeza) porque a mi me gsutaría que me lo dijeran porque puede haber alguna explicacion a todo (aunque en este caso sinceramente poca explicacion por su parte me parece que puede haber...)