Por

Dijous vaig anar al ginecòleg i em va donar una notícia no massa bona. Tinc no sé què a la cicatriu de l'episiotomia i se m'ha de tornar a obrir per treure aquest no sé què...

Bé, no és que m'ho hagi de fer per força perquè de fet no és res dolent i ho podria tenir tota la vida però si no m'ho trec hauré de començar a fer-me a la idea de tenir sempre dolor i evidentment crec que sóc massa jove com per viure d'aquesta manera així que m'operaré.

Sé que hi ha una part positiva en tot això i és que ara ja sé perquè em fa mal sempre i sé que hi ha una solució però per ser sincera confesso que estic morta de por.

Només pensar en tornar a patir ni que sigui una mínima part del que vaig patir després de tenir l'Andreu m'entra una sensació a l'estómac molt difícil de definir. Només de pensar-ho ja em venen les llàgrimes als ulls... no puc evitar recordar les hores de dolor i més dolor, el patiment, les llàgrimes... Sé que no serà el mateix però no puc evitar pensar en tot el que va ser.

No sé quan m'ho podran fer però ja pateixo i ja visc pensant en el moment. Sé que puc semblar exagerada o dramàtica però només sé jo el que vaig passar i en aquest difícil tràngol (per desgràcia) ningú no em pot ajudar.