Per molts anys Andreu!

Avui a les 16:35h farà 3 anys que va néixer el meu petit més gran. Avui doncs es dia de recordar amb nostàlgia com va ser aquell dia en que vaig passar 18 hores en un hospital esperant per veure la cara del meu primer fill, l'Andreu.

El cert és que sóc conscient que ho vaig passar fatal. Vaig estar moltes hores de "dolors" per després finalment tenir un part amb fòrceps i una recuperació horrible i dolorosa però a dia d'avui trec ferro i és que suposo que la memòria selecciona només allò que vol recordar.

Avui dia només recordo els nervis per les ganes de veure'l, la cara del Jordi donant-me la mà i sobretot el seu plor i la seva carona només sortir i descansar al meu pit. La tranquil·litat en veure que era un nen sa, l'alegria de veure'l tan maco, tan petit i tan meu... I una llista infinita d'emocions que no cabrien ni en mil blogs.

Avui també és el dia dels sentiments contradictoris perquè per una banda estic contenta de veure com és l'Andreu a dia d'avui. El veig tan gran, tan maco, tan simpàtic, responsable, carinyós i tan "homenet" que em cauen litres i litres de baba i em falten pams i pams de roba per entrar-hi i per l'altra banda em fa com llàstima adonar-me que perdo el meu bebè. Que ja no queda res d'aquell petitó q prenia bibis, que dormia a l'hamaca, que feia riallades quan li feia pessigolletes... Suposo que les mames ens sentim orgulloses de veure com els nostres fills creixen però alhora ens fa por perdre aquest vincle tan especial que tenim amb ells quan són petits i que es va perdent quan es fan grans.

En general però estic contenta i satisfeta per la feina feta. En Jordi i jo vam tenir la il·lusió de tenir un fill i crec que no hem pogut fer millor perquè tinc un dels millors fills del món.

Felicitats Andreu!