I el gran què?

Aquesta és una frase que la gent m'obliga a pensar de manera constant. No sé si és que la gent no se n'adona de les coses perquè no les ha viscut o és que n'hi ha que són curts directament i jo ja n'estic fins el monyo.

La setmana passada vam estar de vacances a Toledo i la veritat és que vam estar genial (a veure si faig un post per explicar tot. Que se m'acumula la feina) però l'Andreu pobre ha tornat molt malament a nivell de comportament i son pare i jo ho estem associant, crec que de manera encertada, a la "gelositis".

A la gent que ens coneix de fa temps ja la tenim ensenyada i saben que si li fan una moneria al Biel li han de fer una encara més gran a l'Andreu. Si en Biel és maco l'Andreu molt més perquè és més gran i més guapo i no es fa pipi a sobre ni res d'això. L'Andreu sempre ha d'estar com a mínim al nivell del seu germà perquè és un príncep destronat i ja sabem que els prínceps destronats ho passen força malament.

Bé, es veu que a Toledo les coses no funcionen així i allà que el petit tingui els ulls blaus (no sé que els hi passa als ulls marrons) i que rigui fa molta gràcia i es veu que això provoca que l'Andreu no en faci tanta. Vaja que ens hem passat una setmana sencera sentint "que bonito el pequeño" "mira como se ríe" "que gracioso es" "que ojos más bonitos", etc. I no és que no m'agradi que li diguin coses maques al meu fill però coi! que hi ha l'altre al costat.

Vaja que hem arribat al punt que una persona em va arribar a dir: "no es que el mayor sea feo pero es que el pequeño es precioso". Mira, no vaig dir res perquè sé que la persona en qüestió no ho va dir de mala fe, perquè no tenia ganes de bronca i perquè l'Andreu no ho va sentir però de veritat costa tant tenir tacte? Perquè a mi el comentari de marres em va caure com un gerro d'aigua freda.

Potser l'Andreu no té els ulls blaus ni fa tantes moneries com el petit (ell ja va tenir la seva època de moneries) però és el meu nen, el meu príncep, el meu rei i no és maco, és preciós!

Bé, el resultat de tot això és que tornem a tenir tots els símptomes de la "gelositis". L'Andreu no ens fa cas, tota l'estona intenta cridar l'atenció fent coses que no toquen, plora per tot i hi ha dues coses que de veritat m'han amoïnat. Una és que abraça al seu germà i ja fa massa força, és una barreja entre t'estimo molt i et faria mal i això no m'agrada i la segona és que ahir em va dir que el papa i la mama no l'estimàvem i això sí que no perquè el papa i la mama l'estimen més que a la seva pròpia vida.

Nosaltres amb l'Andreu ja fem "teràpia" des que va néixer el petit. De tant en tant li donem espais per a gaudir-nos ell solet sense que hi sigui el petit, intentem demostrar-li que res no ha canviat pel fet que tingui un germà... Però jo ara he pensat que potser ha arribat el moment de tirar de les Flors de Bach.

Fa uns anys me les van recomanar a mi i després de prendre-les sense cap tipus de fe em vaig adonar que m'havien anat bé així que ara provarem amb l'Andreu perquè si hi ha alguna cosa natural que ens pugui ajudar perquè no aprofitar-ho.

A veure com va!