No és gens fàcil posar-se davant d'aquella quantitat de pares i mares que et veuen per primer cop i per tant t'estudien fins el mil·límetre. No puc evitar començar la benvinguda amb un somriure nerviós i començar la xerrera vermella com un tomàquet. A més quant més me n'adono que estic vermella més vermella em poso i és com un cercle viciós que només acaba quan em començo a destensar.
Una vegada em relaxo la cosa ja va més rodada perquè em sento més còmoda i hi ha qui diu que aleshores no hi ha qui em calli i ja pot ser...
El que més respecte em fa d'aquesta reunió de pares és que sóc "novata" a l'escola i hi ha coses del funcionament que encara he d'aprendre. Vaja que depèn de quines preguntes les passaré directament a l'equip directiu. REBOTE!
De moment el meu company de curs i jo ja tenim fet un power point la mar de xulo on hem intentat explicar tot allò que creiem que angoixarà més els pares i és que des que sóc mare que les reunions de pares encara me les preparo molt més al detall.
Per cert, encara no sé que em posaré...
7 comentaris:
Segur que anirà molt bé!!
Jo també sóc de les que em poso vermella de seguida... Jeje
Deu ser interessant això de viure les reunions des de l'altre costat.
Ja ens explicaràs que tal ha anat i quines preguntes t'han fet, que això dóna sempre molt de sí!
tu ves-hi ben sexi! ;)
jo ni t'explico quan he de parlar en públic... cada any el primer dia de classes vaig amb cagarrines!
esperem que no hi hagi cap pare/mare impertinent...
Qué vagi molt bé!!! Tot és començar i la resta anirà rodat!
Només he estat tutora un cop i també em va imposar molt parlar amb tots aquells adults al davant mirant-me!
Ànims!
Ester la sensació de posar-se com un tomàquet no és gens agradable, oi? Je je je!
Onavis no sé si la paraula és interessant... A veure què em trobo!
Mireia he optat per anar força normaleta així que avui res de bambes de color rosa jaja! Ai sí, que no em toqui el típic/a que ve més per donar pel sac que no pas per enterar-se de res.
Conxi jo és la tercera que faré i els nervis continuen sent iguals que a la primera. Es passa un tràngol que Déu n'hi do!
Què vagi molt bé super mestra!
Jo també em poso vermella quan parlo davant d'un grupet de gent, sobre tot a les reunions de feina, perquè són en anglès i tot costa més
Arribo tard i suposo que el tràngol ja ha passat.
T'entenc perfectament perquè jo les poques vegades que he hagut de parlar en públic ho he fet fatal dels nervis que m'entren.
Espero que hagi anat força bé. El meu marit té una reunió d'aquestes aquest vespre amb els papis de batxillerat, però ell ho té per la mà dels anys que fa que les té.
Petons
Publica un comentari a l'entrada