Capficada

Qui em coneix sap que un dels meus trets més importants (a vegades per bé i a vegades per malament) és que si se'm fica una cosa en el cap és molt difícil que torni a sortir fins que no l'he aconseguit. Doncs bé, fa unes setmanes que tinc una idea que em ronda pel cap i per molt que intento desistir no surt d'allà i és que vull anar a viure a una casa.

Ja fa temps que la meva idea és anar a una caseta amb un petit jardí on els nens puguin jugar i gaudir realment l'estiu sense haver d'estar tancats en el pis però sempre havia deixat de banda aquesta idea perquè els lloguers de les cases estaven pels núvols. Ara però la cosa ha canviat i començo a veure molta cosa amb cara i ulls. De fet ja tinc una enfilada... Es tracta d'una caseta a peu de carrer, d'una sola planta, amb un jardinet petit i un pati que faria les delícies dels meus petits "terremotos".

Fins aquí tot sembla que va rodat, oi? Doncs no és així. Hi ha contres per tot arreu i tot així jo no deixo de relativitzar-los i ja no sé si és que vull veure les coses al meu gust o simplement és cert que els contres no són pas tan greus.

Per començar fa tot just un any que som on som. En Jordi i jo portem set anys vivint junts i des que això va passar ja hem estat a tres llocs diferents. La primera mudança va venir una mica provocada per una situació insostenible però la segona ja reconec que va ser més caprici meu que una altra cosa (tot i que el canvi ha estat a millor). Tothom sap que les mudances desgasten i a més suposen unes despeses extres que ara mateix podem cobrir però no sé si realment estem amortitzant les que vam fer ara fa un any.

Una altra "pega" és que la casa no és a Granollers on vivim ara sinó al poble del costat. Al Jordi i a mi ens encanta aquell poble! De fet hi anem tot sovint però és cert que si canviem de poble haurem de fer passejades en cotxe a diari per anar a dur els nens a escola perquè després de valorar la possibilitat d'un canvi d'escola hem vist que no és viable. I per què? Doncs perquè hi ha força ocasions en que els meus sogres van a buscar els nens i la veritat, fer que vagin al poble del costat em sembla tenir una mica de barra. Crec que és més normal que siguem nosaltres els que ens fem els viatges (quantes portes m'ha obert això del carnet).

A mi això d'anar a munt i avall en un principi no em fa res però quan portem una bona temporada potser n'acabem fins el monyo, no? Clar que si la qualitat de vida passa a millor això ens pesarà tant? (torno a relativitzar). 

L'altre punt en contra és que en Jordi està convençut que d'aquí un any o dos encara podríem anar a un lloc millor... Una caseta potser a quatre vents, no sé.

I jo no deixo de dir-li que té raó i em freno però ahir vaig passar per davant de la caseta i que voleu que us digui. No l'he vist per dins però la tinc entre cella i cella i m'agradaria molt veure-la però em fa por perquè si no m'agrada em relaxaré però ai si m'agrada. Si m'agrada un dels següents posts és dedicat a una mudança...