L'altre dia vam anar a fer la revisió dels quatre anys de l'Andreu i ja tinc tot un xicotet d'un mentre i sis centímetres i mig d'alçada. Que gran el meu petit!
Les revis de nen gran són molt diferents a les de bebè. A les de petits les mares anem amb plena predisposició per ajudar. Aguantem el braç del petit si ens ho demanen, el despullem, el consolem... Vaja, som un element actiu dins la revisió.
A la revisió de l'altre dia el meu paper va ser força passiu. L'Andreu havia de veure imatges i distingir-les, caminar d'una banda a una altra de l'habitació, seguir un llum amb la vista... I tot sense la mama. Jo me'l mirava des d'un raconet de la consulta i pensava en com han canviat les coses al llarg d'aquests quatre anys. No és que el petit no em necessiti però cada vegada sóc més una simple acompanyant en tot allò que fa. Ja no tinc aquell paper fonamental que tens quan fas coses per ells perquè no saben fer-les. Ja no ets imprescindible i tot i que et sents orgullosa fa mal.
El resultat de la revisió és que l'Andreu continua sent un nen sa tot i que hem de vigilar uns mals de cap que apareixen de tant en tant. Té bona visió, bona audició, bon pes (just però bé), bona alçada (aquí passem una mica i tot), bons hàbits... L'única cosa a destacar és la pell seca així que toca posar cremeta però res més important.
Però aquí no acaba tot, el "MOMENT" de la revisió sens dubte és la punxada. Quan arriba l'hora la doctora l'estira i li diu:
- Ui Andreu que m'he oblidat de mirar-te el braç!
Ell tot innocent s'estira i posa el bracet. La pediatra comença a netejar la zona amb l'alcohol i aprofita que ell no mira per clavar l'agulla. A l'Andreu li canvia la cara i crida:
- M'estàs punxant! I no vull que em punxis.
- Però Andreu si has estat molt valent - diu ella intentant consolar-lo mentre retira ja l'agulla.
- No sóc cap valent. Sóc un ploramiques! - respon el meu petit que seguidament se'm penja del coll.
I aquí la mama ja no és passiva perquè l'Andreu es més gran però encara és el meu petit i aquesta necessitat que té de mi, dels meus braços i del meu consol em fa feliç (tot i que la punxada em continua fent més mal a mi).
4 comentaris:
Aquestes coses cícliques que es van repetint cada cert emps ens fan veure molt clarament com canvien els nens!!
Poder anar a una revisió sense intervenir tant deu ser estrany! Que gran el teu nen!
Ai aquesta mama que te ganes de nen!!!!! Ai, però si que seguim essent imprescindibles, ens necessiten per explicar-nos coses, per preguntar, per ensenyar-nos el que saben fer... vaaaaa, no em treguis l'il·lusió!
Què mono el teu nen Esther! La mama sempre és la mama tinguin l'edat que tinguin, no? O almenys això vull pensar jo :-)
Onavis exacte! Aquestes coses cícliques són les que et fan veure la realitat així com de sobte. I sí, es fa estrany veure'l fent i desfent ell sol... Ains!
Mirashka sí :-( Jo tinc un problema i és que em queixo i em queixo però sempre vull bebès jaja! :-P
MamaM de moment la mama és la mama. Prefereixo no pensar en el futur jeje!
Publica un comentari a l'entrada