He entrat a l'espiral!

Fa un parell de mesos més o menys escrivia una entrada on explicava que m'havia guanyat el títol a mare "rancia" per la meva poca predisposició per anar als aniversaris infantils multitudinaris que s'organitzen a l'escola de l'Andreu. Doncs bé, avui he caigut en l'espiral...

Dimecres a la tarda vaig a buscar l'Andreu quan em trobo dues mares que em criden i em pregunten si aniré a l'aniversari de les seves nenes (el fan juntes) aquell mateix divendres. Amb aquestes mares he parlat força vegades durant les últimes setmanes i això fa que en aquell moment em trobi en una situació força compromesa.

Encara no hem anat a cap aniversari de cap nen de la classe de l'Andreu i és que no volia caure en això. No, no i no! Són massa petits per això... però carai, allà parada a la porta de l'escola i amb les dues mares demanant una resposta totes contentes una se sent una mica coaccionada així que la resposta surt dels llavis quasi sense voler: "sí, suposo que sí que anirem".

I així ha estat, hem anat al primer aniversari que han celebrat unes companyes de l'Andreu. Cal dir que no ha estat malament... L'Andreu i en Biel han jugat i jo he xerrat amb les mares. Fins i tot hem muntat un grupet per anar a caminar alguna nit.

Potser això dels aniversaris no està tan malament si t'ho mires com una manera de relacionar-te, no? I els nens ho gaudeixen... No, no ha estat gens malament.

Això sí, continuo pensant que aquests aniversaris multitudinaris als 4 anys són una autèntica bogeria.

Recuperar hàbits

Després de passar una època força dolenta amb problemes i ensurts a diferents nivells i sobretot molta angoixa personal, crec que estic començant a trobar de nou la pau interior. Estic recuperant les ganes de fer coses que tenia una mica aparcades i tinc la gran fita de dedicar-me més estones "porque yo lo valgo".

He començat a caminar amb una companya de feina i amb una mami del cole de l'Andreu. La setmana que ve m'apunto al gimnàs per intentar en la mesura que pugui fer natació que m'encanta, intento aprofitar algunes ofertes per fer-me xorradetes que m'ajuden a veure'm una mica millor... Vaja, que estic intentant recuperar una mica la faceta de dona i compatibilitzar-la amb la de mestra, mare i mestressa de casa.

I una de les cosetes que, per desgràcia, tinc massa abandonada és la lectura. Fa molt temps que no dedico estones a llegir. Em falta temps! Abans llegia molt aprofitant els viatges en tren o autobús cap a les diferents escoles on he treballat però ara vaig en cotxe i clar, no puc fer-ho. I durant el dia em costa bastant trobar aquella estona la veritat...

A més, l'últim llibre que em vaig llegir ("El símbol perdut" d'en Dan Brown) tampoc em va motivar massa. Se m'ha fet molt feixuc i, finalment, l'he deixat.

Però ara he decidit canviar el xip i buscar estonetes encara que siguin petites per poder dedicar-me a la lectura perquè és una de les coses que enyoro i que em fan sentir bé. Així que per Sant Jordi he demanat un llibre de l'Asa Larsson i tornaré a la lectura amb novel·la negra que és el que em va.

A veure si aconsegueixo acabar-lo... abans d'un any?

El número tres

Al llarg d'aquesta setmana ja sigui per un motiu o per un altre he acabat mantenint converses sobre tenir tres fills. He de dir que em sorprèn com molta gent que conec ha passat de voler només un (i de vegades ja semblava molt) a voler-ne tres. S'haurà posat de moda això de la família nombrosa? Perquè ja en conec uns quants!

A mi la veritat és que el número tres no m'ha atret mai massa. Amb dos se suposa que ja n'has de tenir prou perquè ja tens prou feina, ells ja tenen un germà amb qui compartir... Però he de confessar que últimament la idea del tercer no em desagrada tampoc. Per què no?

La feina està força apresa i si parles amb gent que en té tres sempre et diuen el mateix, que la diferència la notes del primer al segon quan has d'aprendre a "clonar-te". Una vegada superes la fase "clonació" ja pots tenir els que vulguis i bé, tampoc crec que sigui tan fàcil però és veritat que l'experiència és un grau i jo ja sóc "multitareas". En quant a relació entre germans doncs imagino que quan més serem més riurem, no?

Però tot i que començo a veure coses que m'atrauen del número tres la veritat és que no m'hi veig, si més no de moment.

Crec que estic en una bona època ara en la que miro força per mi i pel meu benestar. Surto a caminar amb gent, m'estic plantejant apuntar-me al gimnàs, faig presoterapia... Coses que amb un altre petit i sobretot amb l'embaràs no podria fer.

Amb en Jordi estem passant una bona època després de passar una força tempestuosa i això de que els nens uneixen... Sí, quin remeï, et lliguen per tot la vida amb el pare de la criatura però a nivell de parella jo no trobo pas que uneixin sinó més aviat tot el contrari. En Jordi mai m'havia tret tant de polleguera com des que som pares i no és que no ho faci bé però el nivell d'exigència d'una mare penso que mai és la d'un pare.

Necessito dormir! En Biel encara ens dona la tabarra nit sí nit també. Ara mateix no vull un altre marrec que em desperti cada nit. Les meves ulleres no ho resistirien!

I el motiu més important! La meva preferència pel sexe de la criatura... Tant amb l'Andreu com en Biel vaig estar molt contenta que fossin nens però ara mateix la pel·lícula ha canviat i si tingués una altra criatura no sé com duria el fet que fos un altre nen. Ara sí que m'agradaria la nena i si em diguessin que és un nen no crec que ho país de la mateixa manera que quan vaig tenir els meus nens.

Encara hi ha moltes coses que he de superar per poder arribar al número tres però la cosa és que ja no ho veig com impossible. Difícil? Potser. Impossible? No.

L'entrada "nyonya" del mes.

Avui escriuré un post força "nyonyo" però és que diumenge passat vaig viure un dels moments més macos que recordo últimament.

L'Andreu va marxar amb els avis a passar el cap de setmana al càmping i en Biel es va quedar aquí amb nosaltres. Jo penso que aquestes separacions de tant en tant els hi van bé als dos. A l'Andreu perquè es sent protagonista i no té el petit marrec tota l'estona darrera traient-li les joguines i al Biel perquè ell mai ha tingut l'exclusiva pobret i també la necessita. Bé, ja me'n vaig del tema...

La qüestió és que l'Andreu va tornar diumenge al vespre i què és el primer que va fer? Preguntar pel seu germà? "I en Biel mama?". En Biel que jugava a una altra habitació en quant va sentir el seu germà va sortir disparat tot cridant: "tete, tete".

Es van retrobar i es van fer una abraçada d'aquelles que surten de l'ànima. Els dos reien, s'abraçaven i van acabar pel terra rodolant un a sobre de l'altre.

La mama veia l'escena i intentava contenir les llàgrimes i és que aquests moments no els vivim cada dia ja que les seves baralles moltes vegades no ens deixen veure més enllà. I veure els dos petits allà feliços per retrobar-se i contents per estar junts de nou em fa ser feliç i pensar que això funciona, que ho estem fent bé!

Mama, tinc gana!

Aquesta és la meravellosa frase que més sento pronunciar a l'Andreu des de setmana santa i és que sembla que la gana ha vingut a envaïr el meu nen gran que no para de demanar que li donem menjar. A més devora tot allò que hi ha al plat i ho fa amb un gust que entren ganes de menjar només de veure'l.

I la mama que ja és una MAMA amb totes les lletres i compren el patiment pel menjar, pel dormir i per tot de les mares envers els fills doncs està feliç perquè després de l'època llarga que hem passat patint amb aquest tema doncs no hi ha per menys!

Re-apadrinar!

Sí noies, us he fet cas. Que carai! No hem signat cap contracte de per vida amb ningú en quant a l'apadrinament del petit, oi? Així que després de llegir el primer comentari al meu post (gràcies Marina per la idea inicial i a la resta pels ànims) vaig parlar amb el meu marit i vam decidir que triàvem uns nous padrins pel Biel.

No pot ser que el petit de la casa hagi de veure com el seu germà gran té mona i ell no. Que la poden compartir? Clar que sí però a qui volem enganyar? No és el mateix compartir que tenir una exclusivitat.

La veritat és que la decisió va ser molt ràpida. Necessitàvem persones que sabéssim del cert que no ens fallarien així que l'opció amics estava descartada. No es que no cregui ja en les amistats però cada vegada tinc més clar que la majoria van i venen i per què arriscar-nos. Així doncs només quedava família...

I bé, hi ha una persona en aquest món que sé que no fallarà mai al seu "càrrec". La meva mare!
I és que no tenim una relació massa afectuosa (no sóc gens madrera), tenim els nostres més i menys i som la nit i el dia però sé que no em fallarà i que pels petits sempre estarà allà.

Ara només faltava el padrí i per fer les coses fàcils vam triar la seva parella. Durant molt temps no ha estat sant de la meva devoció però estima molt els nens, te molta il·lusió per ells i amb això n'hi ha prou.

Una vegada pressa la decisió només tocava confirmar així que aixeco el telèfon i li dic a la meva mare: "mama, t'ha tocat la loteria". Li explico el tema i està encantada amb la idea. De fet el dia abans hi ha estat pensant en el pobre Biel sense mona i sense padrins però no gossa dir-me que s'ofereix perquè li fa "cosa". Ara que li proposo jo doncs tot rodó.

Així que en Biel té nous padrins que són la iaia E i en M. Segur que els gaudirà molt i ells Sí mereixen ser-ho. Llàstima em fan els que no han sabut aprofitar l'oportunitat.

Padrins

Confesso que porto un parell de dies una mica trista amb tema mona i padrins. Em fa molta llàstima haver-me equivocat tant a l'hora de triar els padrins d'en Biel i encara que sé que no és culpa meva (que m'anava jo a imaginar), que el nen no es quedarà pas sense mona i un llarg etcètera de coses que m'haurien de servir per no estar trista, m'hi sento igualment.

Ara en Biel no se n'adona de les coses però arribarà un moment en que sí ho farà i per mi no serà plat de bon gust explicar que aquells padrins que un dia els pares van triar no hi són perquè no han volgut. Per altra banda, l'Andreu sí que entén ja les coses i comença a preguntar. Per sort, és un nen i no té pas problema a l'hora de dir-li al seu germà que compartirà els seus padrins amb ell. Que maco és!

A banda d'això que em deixa l'espina clavada he de dir que la tria del padrí de l'Andreu va ser totalment encertada. Podríem dir que es tracta d'una tradició familiar... El padrí del nen és el meu fillol i el pare del meu fillol és el meu padrí.

El meu padrí és el germà petit de la meva mare. Un tiet amb un caràcter força peculiar i amb el que sempre he tingut moltes discussions a l'hora d'enfrontar punts de vista. Som els dos de caràcter! però és un tiet que sempre s'ha preocupat per mi, sempre ha estat allà quan ha estat necessari i que avui dia continua igual al peu del canó amb mi i els nens si fa falta.

El seu fill és el meu fillol i és un noi (anava a dir nen però ja no ho és) encantador. Va a la seva perquè li toca per edat però no s'oblida mai de les dates importants, de fer-te saber de tant en tant que és allà. Ara fa molt bé el seu paper de padrí i tot i que l'Andreu el veu poc sap perfectament qui és i quan el veu es mostra feliç i encantat. I a mi m'agrada veure'ls junts i veure que el meu fillol s'ha fet tan gran i que ara cuida i mima el meu nen com jo he intentat fer sempre amb ell.

La setmana vinent anirem a buscar la mona (aquest any anirem una mica tard) i sé que l'Andreu ho agrairà. L'any passat va ser genial veure com se li il·luminava la carona al veure aquell pastís de xocolata que per a ell és gegant.

I per en Biel doncs el papis la compraran...