Hi ha moments que emocionen, moments d'aquells que no són res fora del normal però que et fan posar sensible i ahir vaig viure un d'aquests moments.
L'Andreu marxava d'excursió amb el cole i per fi vaig poder anar a fer allò que a totes les mares ens agrada fer, anar a dir adéu mentre marxa amb l'autocar. A mi això de dir adéu amb la mà ni fu ni fa la veritat però no és el fet sinó tot el que implica... I és que en moments com aquests el veig tan gran!
Arribava la filera i allà estava ell amb la seva gorreta i la motxilla. Agafadet de la mà d'un company i tot emocionat per la sortida. És un petit homenet! I marxava d'excursió, sense la mama, sense el papa, ell solet amb els seus companys i carai, això ja no és pas cosa de bebès, oi?
I estava tan content perquè la seva mama hagués pogut anar a dir-li adéu que, fins i tot, em vaig emocionar.
PD: Ara que veig la foto, massa elegant no ha quedat amb tanta rodona grisa però no podia penjar fotos de gent sense el seu permís jeje!
5 comentaris:
L'alte dia jo també estava emcionada veient l'escena; esperaeam l'autobús de línia que ens portava a casa l'avia i l'Ariadna seia al meu costat, com una nena gran, menjant-se el seu entrepà (amb aquelles manetes petites)...és emocionant veure com crèixen. Tu diuen i no ho creus, però pensar que fa ben poquet feien tant sols un pam...és increïble.
Sí, és una passada! :-))
Jo encara no estic en aquesta fase, però el que expliques és molt bonic!
Quin clàssic això dels comiats dient adéu amb la maneta! Segur que deu ser molt emocionant!
Sol Solet quant de temps! Sí, és molt maco veure'ls créixer tot i que de vegades m'agradaria aturar el temps...
MamaM sí, em sembla que fa dos dies que era la meva mare la que em deia adéu a mi i mira. Ains!
Publica un comentari a l'entrada