Festes tradicionals

 Demà és la castanyada i jo que voleu que us digui, l'espero amb candeletes. Serà que en el fons sóc una nostàlgica però m'encanten les festes tradicionals i sempre gaudeixo totes i cada una d'elles.

A mi la veritat és que em dóna molt igual la connotació que tingui la festa. M'és igual si és religiosa o si no ho és perquè jo tant per Nadal com per la Castanyada passant per Sant Jordi o Carnestoltes, m'ho passo bomba!

He de dir que crec que ser mestre ajuda a que aquestes festes siguin més màgiques i és que a cada festa es respira il·lusió i gresca per tots els racons. Quan s'acosta una data senyalada dona goig passar pels passadissos i veure'ls guarnits. Sempre em fa gràcia veure la decoració feta pels nens perquè és molt autèntica. Tens des de la fulla feta amb tota la dedicació del món a aquella que té quatre gargots i prou però a totes i cadascuna li trobes la gràcia.

Demà a l'escola és un dia especial, hi ha trobada de padrins i fillos, ballaruca i castanyes per tothom. És un dia molt divertit i aquests dies jo els gaudeixo al màxim perquè veig els nens disfrutar i perquè sortim de l'aula i donem més pas al tu a tu.

Per altra banda hi ha la il·lusió dels petits de la casa. En Biel no és massa conscient d'aquestes coses però l'Andreu sí i fa molta gràcia veure'l content perquè ha fet fulles de tardor o perquè ha preparat massa per panellets a l'escola. Fan una cosa diferent i això li encanta!

El cert és que m'agradaria poder viure totes aquestes festes més amb els meus nens a nivell d'escola perquè quan hi ha una festa tot sovint hi falto. He de celebrar-la amb els nens de la meva escola i per això sempre intento compensar després així que aquest any hem convidat uns amiguets a fer panellets a casa i després soparem tots plegats. Oi que sona fantàstic?

Ah i fent una petita confessió... Us diré que aquest any m'he entregat una mica a Halloween (tot i que jo sóc de castanyada forever, eh?) i en Jordi i jo ens anirem a sopar amb uns amics a un restaurant on hi haurà ambientació de terror. Tinc unes ganes...

Ni amb una hora més...

Fa uns quants dies que tinc la sensació que em falta una mica de temps per gairebé tot i clar, una de les coses que més es ressent és el blog. Hi ha dies que penso que escriuré sobre això o sobre allò però el temps es tira a sobre i ho acabo deixant.

Avui tal i com ha fet la conxi, faré una mica de popurri perquè tinc necessitat d'explicar coses tot i que el rellotge vagi fent "tic tac tic tac".

Avui fa set anys que en Jordi i jo ens vam casar i estic molt contenta de poder recordar-ho tot amb un somriure. No ens vam casar de la manera tradicional com ho fa la majoria de gent però per a mi va ser un dia increïble i encara penso que amb el nuvi vaig encertar de ple jeje!

Hem passat el cap de setmana amb la colla a la casa que té el marit de la meva mare a Tarragona. Ens ho hem passat molt i molt bé. M'encanta veure com l'Andreu i en Biel juguen amb els amiguets, com interactuen i si de pas nosaltres ens fem unes riallades amb el "tabú" o el "uno" millor que millor, oi?

A l'escola continuo molt estressada. Em paguen menys perquè es suposa que faig menys hores però això no és gens cert. La feina és la feina i allò és com una cursa. Els dies però em passen volant i és que ara ja estic força adaptada a tot plegat i encara que he de dur un ritme que Déu n'hi do doncs sento que domino tot. I uf! Demà ve l'inspe... Quins nervis!

Els nens continuen estant bé però són uns bitxos. Divendres li van dir a en Jordi que en Biel mossega molt i pega. A veure què fem amb aquest vailet...

Bé, he de deixat d'escriure que vaig a fer una comanda de roba per l'Andreu. En dues setmanes li han quedat curtes les samarretes que havíem rescatat de la tardor passada i això que són de 5 anys. El tinc fet tot un home aquest!

Bona setmana per tothom.

Fora pipa, bibi i bolquers?

Dimarts va tocar revisió dels dos anys del petit de la casa. Està perfecte com sempre, un nen sa que creix amb força normalitat. Dins la famosa gràfica està una mica per sobre, tot i que jo el trobo petit perquè en comparació amb el seu germà (sí, els comparo com sempre) és baixet i rabassut. Bé, no tots seran alts i prims com la mare, no? je je!

Fins aquí tot normal... les preguntes de rigor com: "xerra molt?", "busca el seu germà per jugar?", "juga amb altres nens?". Totes aquestes superades però ai, que van arribar les següents i vaig suspendre. "Encara porta pipa?" mmmmm... Sí. "Encara pren biberó" mmmmm... Sí. "Ja aneu pensant en treure bolquer?" mmmmm... no.

Una mirada de la doctora i un "aneu pensant en treure tot això, eh?" I jo que ja sóc "gato viejo" faig un sí d'aquells que convencen i prou. No maregem més el tema perquè sincerament, faré el que voldré senyora! però clar, dir-ho així és lleig, molt lleig.

Por partes:

- Bolquer: En Biel tot just ara comença a dir-nos quan s'ha fet caca alguna vegada. Normalment se la fa i no diu ni mu. El pipi, ell diu que té pipi, seu a l'orinal i ni gota. Aquest matí mateix s'ha assegut una bona estona i en comptes de fer pipi s'ha dedicat a riure'ns i prou (no sé que té l'orinal que li fa una gràcia...). Això sí, quan s'ha aixecat i ha anat cap a l'habitació de joguines, com no duia bolquer encara, s'ha fet una bona pixarada sobre una joguina de l'Andreu. A veure, potser que ens esperem que la criatura estigui més madura, no? Vaja que no tinc cap pressa. En Biel entrarà a P3 per setembre de l'any vinent així que hi ha temps de sobres.

- Pipa: La pipa no la vol a l'escola bressol i no la vol quan marxem de casa. És més, quan li diem que marxem al carrer la llença a terra i li diu adéu. Ara, a casa ja és una altra història... És entrar per la porta i ja la demana. Ara estem en que no li donem més que per anar a dormir. Treu-li de cop? Potser massa.

- Bibi: El primer que demana en llevar-se i al marxar a dormir. I mira, aquí no hi ha cap excusa, simplement em fa mandra donar-li la llet amb canyeta perquè en farà una de bona.

Potser amb en Biel estic sent molt més condescendent que amb l'Andreu. Bé, ell també ens marca un altre ritme. L'Andreu sempre ha estat més madur i en Biel més bebè. Potser faig malament però carai, no penso obligar-lo a créixer ni m'esforçaré en que perdi hàbits que de moment no trobo tan nocius. Així que mica a mica ja s'omplirà al pica!

Anglès a l'escola bressol

A la reunió de l'escola bressol d'en Biel ens van explicar que els nens farien anglès un cop per setmana durant aquest curs. A mi la veritat és que em va semblar que era una tonteria ja que penso que uns nens tan petits fent una hora d'anglès a la setmana no aprenen res però bé, és igual. Hem d'acceptar que estem en una escola bressol privada on es mira sempre de tenir contents els pares i es fan coses com aquestes per tal d'aconseguir-ho. Aleshores no vaig dir res i ho vaig acceptar.

Dijous però em trobava amb una sorpresa a la motxilla. Resulta que les classes d'anglès les dona una mestra d'una acadèmia que casualment conec (l'acadèmia). I per què la conec? Doncs perquè quan l'Andreu era més petit vaig rondar unes quantes escoles d'idiomes per veure si l'apuntava o no. Aquesta no em va agradar i és que eren classes de 45 minuts una vegada a la setmana i la cosa anava acompanyada d'uns cd's que s'havien de posar al nen a totes hores.

Vaig demanar consell a una amiga mestra d'anglès i em va dir que aquest mètode era com si agafàvem el nen i li explicàvem algun conte en anglès nosaltres mateixos, li posàvem alguna sèrie en anglès... Vaja, que no aprendria massa més que si l'iniciàvem nosaltres una micona. A banda d'això em va dir també que ella creia que els nens començaven a aprendre bé idiomes a través de classes concretes a partir dels quatre o cinc anys. I que fins aquesta edat es podia fer alguna pinzellada però sense un pare parlant-li un altre idioma de manera constant no aprendrien pas res de l'altre món amb unes classes de tres quarts d'hora a la setmana i un cd.

No sé si la meva amiga estava equivocada o no (crec que no perquè hi confio bastant) però la qüestió és que no el vam apuntar.

Bé, la cosa és que els que venen a fer classe ara a en Biel són els mateixos d'aquesta acadèmia i dijous ens trobàvem un paperet a la motxilla en el qual posava que era OBLIGATORI (sí, així en majúscula i subratllat) comprar el material complementari que surt per la res menyspreable quantitat de 65 euros.

I mira, jo ja estic farta d'empassar-me tot i "tragar" amb coses per no ser la típica mare que dóna la nota i que ja sabeu que em fan tanta ràbia però per aquí no passo. A mi ningú m'ha preguntat si volia que li donessin classes al Biel sinó que m'ho van anunciar directament i a més, ningú va dir que valguessin 65 euros.

No vull pagar per un material en el que no hi crec, pel que ja no vaig pagar en el seu dia per l'Andreu i la veritat, no li veig cap utilitat. No li trobo sentit a que el meu fill de dos anys faci anglès una hora a la setmana i li posem uns cd's en plan robot a casa. Si volem que aprengui anglès ja té el seu pare que en sap i li pot explicar contes i cantar cançons. De moment però estarem prou contents si parla més en català que així el podrem entendre millor i no ens frustrarem tant ni nosaltres ni ell.

Germans

Avui fent zapping he anat a trobar-me amb un programa d'aquests de llagrimeta fàcil, d'aquests que generalment em produeixen mal d'estómac i tot perquè aprofiten desgràcies i patiments per obtenir audiència. Avui però he sentit una frase "necesito saber si tengo hermanos" i clac! S'ha disparat una de les alarmetes que porto dins.

No ho puc evitar, quan es parla de germans sempre em quedo com enganxada. Les històries de germans m'emocionen i quan es tracta de germans que es retroben o que ni tan sols es coneixien fins i tot m'he de contenir per no plorar com una toia.

Sóc filla única i el cert és que ho porto molt malament i a mida que em vaig fent gran pitjor ho porto. Fa anys que em pregunto com seria tenir germans, com se'ls deu estimar, quina pot ser la relació que es té amb ells... Preguntes que molta gent m'ha respòs però que mai podré comprovar per mi mateixa.

Entenc que els meus pares tal i com es portaven no van tenir humor com per tenir un altre. No és una cosa que els hi tiri en cara perquè cadascú sap lo seu i és cert que si haguessin tingut un altre les coses haurien anat força malament a casa. Més que res perquè el meu pare va deixar de fer de pare quan em faltava una setmana per fer dotze anys i dues criatures haguessin estat molta càrrega per la meva mare i els meus avis que pobres, sempre ens han ajudat en tot el que han pogut.

No guardo rancúnia no... però sí que ho trobo a faltar i miro amb enveja totes aquelles persones que han pogut compartir la seva vida amb un germà. Molta gent em diu que potser no em parlaria amb ell o ens portaríem malament. Mai no se sap, és cert! però tot i així m'agradaria tant...

Felicitats!

El noiet que es passeja per casa amb aquests modelets tan còmodes va fer dos anys ahir a les 18:30h de la tarda.

D'aquest noiet podria dir mil coses però crec que puc resumir-les en una sola frase: "ell és part de la felicitat del dia a dia".

Felicitats Biel!

Punts (Parte II)

Bé, doncs ja tenim els punts fora i carai, quina ferida més lletja! Cada vegada que li miro no sé que m'entra pel cos...

Dilluns a la tarda vam anar a la pediatra i va dir que ja era hora de treure'ls. Que ja portava sis dies amb ells i que no calia allargar més. Ja us podeu imaginar la odissea!

El pare agafant braços i cap, jo cames, la pediatra intentant fer la feina mentre ell intentava moure's i no deixava de plorar. Pobret! Quin mal tràngol! I imagino que va plorar més per la situació en sí que no pas pel mal però pobre criatura.

Ara han tocat uns dies de cures amb iode i la resta serà posar crema de protecció solar per quan surti al carrer i oli de rosa mosqueta per les nits per ajudar a cicatritzar.

Jo la veritat és que li veig la ferida com molt tendre. No sé... A veure com es va acabant de curar.