Gelos a la inversa?

Fins ara he parlat en moltes ocasions de les etapes de gelosia de l'Andreu, aquestes van i venen quan menys te les esperes i les portem millor o pitjor dependent de la temporada que toqui. Avui però parlaré dels gelos d'en Biel i és que aquests els hem descobert fa ben poc.

Com a mare de dos nens que es porten poc estic acostumada a haver d'estar més pel gran perquè no agafi gelos, no es senti desplaçat... Bé, tot el que ens diuen quan tens el segon, oi? Doncs després de dos anys i quatre mesos he descobert que els petits també en tenen de gelos i no sé si això es deu precisament a que sempre intento tapar la gelosia de l'altra amb més atencions cap al gran o és simplement perquè forma part de l'etapa "esto es mío" (sí, en castellà) en la que es troba el petit de la casa.

Sigui com sigui, m'he adonat que en Biel comença a voler ser més prota i no es conforma només amb això no. Ell també vol ser el primer en rebre el petó d'acomiadament o vol una super abraçada quan l'Andreu l'està demanant. Vaja, que ara al menjador hi ha autèntiques carreres per veure qui abraça abans i més fort a la mama abans que marxi a treballar.

Jo sempre he pensat que hi ha coses que es deuen al caràcter i que el fet que en Biel fos tan amorós era cosa de genètica però potser no ho és. Potser ha hagut de fer-se notar a través de petons, riallades, abraçades mentre que a l'Andreu no li ha calgut, va ser el primer i no li va caler cridar la nostra atenció perquè ja la tenia i a més tota concentrada per a ell sol.

La qüestió és que ara a casa hi ha dos nens que volen ser igual d'importants i això és meravellós i alhora molt estressant.

Tancament de línies de P3

A Catalunya aquest any es tanquen en total unes 78 línies de P3. Algunes d'aquestes línies les tanquen a escoles on he treballat i una d'elles a l'escola on sóc ara així que ara em centraré en aquesta escola i el poble on es troba, Cardedeu.

L'explicació que dóna la consellera (m'encanta recordar una vegada i una altra que aquesta individua ha estat mestra de l'escola pública molts anys) és que aquest any hi ha menys nens per pre-inscriure i que per tant aquest P3 no cal.

Carai, a simple vista sembla una cosa lògica i tot si no fos per un petit detall... I és que a la senyora "Gripau" se li ha oblidat mirar les dades que hi ha sobre naixements a Cardedeu l'any 2011 (nens que s'hauran de matricular d'aquí dos cursos) on hi ha registrats vint nens més que els d'ara. Vint nens que o bé es quedaran sense escola o seran distribuïts pels P3 que no han tancat.

Ara ve quan la nostra lògica aplastant ens fa pensar que si d'aquí dos cursos hi haurà més nens haurien de tornar a obrir una línia i això és el que diuen que potser fan però siguem realistes, no ho faran. I no ho faran per la senzilla raó que el que intenten és forçar ratios. Sí, sí... Volen nens de P3 en classes de 30 i pico perquè així ens estalviem mestres i clar, menys mestres menys calers.

Escoles de dues línies convertides en escoles d'una sola línia signifiquen menys despeses i això avui per avui és fonamental. Bé, sempre que no siguis polític o fill o familiar "de".

Que la qualitat de l'ensenyament públic baixa? Que va! Si ja tenim uns mestres que són ben professionals i cada vegada treballen més per menys calers.

El més trist? Que ahir en un claustre el sentiment era totalment de derrota. De pensar que fem el que fem no ens escolten però clar, recordem que les persones que ens han d'escoltar són aquelles que permeten suïcidis per desnonaments, nens passant fam i un llarg etcètera mentre ells tenen les butxaques ben plenes.

Però tot i així jo dimarts surto al carrer a manifestar-me amb la meva samarreta groga i fent el soroll que calgui perquè m'escoltin perquè sap una cosa senyora Rigau? Jo encara crec en el que faig i ho penso defensar fins que em cansi. I ara em fa el favor i se'n va una estona a la merda!

Divendres musicals: "Wicked game"

Avui he triat una versió que van fer els HIM de la mítica "Wicked game" perquè l'altre dia vaig recuperar un cd en la que apareix i ara no paro d'escoltar-la mentre condueixo.

La cançó original ja m'agrada bastant però a aquesta versió li trobo un "puntet" i és que la veu d'aquest cantant sempre m'ha semblat molt molt masculina i això m'agrada.

Ara, entre nosaltres, el vídeo se'l podrien haver estalviat perquè és una horterada així que millor tanqueu els ulls i a gaudir-la!

I la del 5!

Que ens faltava la corona i no la vaig poder posar...

Divendres musicals: "Grace Kelly"

Aquesta és la cançó que suposadament l'Andreu havia de reconèixer de bebè. Sí, la gent posa música clàssica als seus bebès quan encara són a la panxa però és que la música clàssica no va amb mi. És més, em posa nerviosa, diguem que necessito un altre ritme.

Així que l'Andreu a la panxa escoltava música mogudeta i per sobre totes les altres cançons, escoltava aquesta. Per què aquesta i no una altra? Doncs no ho sé ben bé però mira ves, em va donar per aquí i sempre que la sento no puc evitar recordar els moments "panxeta" viscuts.

Ara, de reconèixer la cançó que havia sentit tantes vegades a la panxa quan va sortir... res de res, eh?

D'aniversari...

El 14 de febrer del 2008 ens vam conèixer. Van haver de passar moltes hores i moments molt durs perquè arribés el gran moment però va arribar i em va ensenyar tantes i tantes coses... Era un 14 de febrer quan l'Andreu arribava a les nostres vides...

I des d'aquell dia han passat un...

Dos...

Tres...

Quatre...

I demà cinc anys! Cinc anys meravellosos compartint, rient, aprenent, gaudint i fent que tot el dolent quedi esborrat amb un sol gest.

Moltes felicitats Andreu!

Dia de mama en exclusiva!

Avui les escoles fan festa així que ni l'Andreu ni jo hem anat a classe. Resultat? Un dia de mama i Andreu sols, sense ningú més!

A l'Andreu aquests dies li agraden molt ja que per ell tenir-me en exclusiva és una cosa molt especial. De fet, crec que feia mesos que no m'abraçava tantes vegades com ho ha fet avui. Està content i feliç perquè el petit "borinot" ( així li ha sortit a la criatura) no hi és i no molesta. Pobre Biel! (Sssssccchhh! jo el trobo a faltar).

Hem anat a esmorzar els dos solets al Viena, a comprar el regal de l'aniversari del papa que encara no té regal després d'un mes pobret, el de l'avi que fa anys dissabte i un dels de l'Andreu que aquesta setmana ja en fa 5!

I el millor de tot... Uuuuh! Hem tornat a casa amb l'autobús i això és tota una aventura.

Bé, vaig que em reclama per canviar-li el modelet al Batman!

De carnestoltes!

Aquest any el fred ens ha acompanyat per carnestoltes (cada any dic allò de "carnestoltes hauria de ser per l'estiu!"). Les disfresses han estat sobreposades al damunt de mil capes de roba gruixuda, el vent ha estat empipador...Però res no ens ha privat de gaudir de la festa.

No hem fet res especial però ho hem passat molt bé fent ballaruca i prenent xocolata amb els amics de la colla de l'escola i per sobretot veient els nens gaudir d'aquest cap de setmana.

I aquí els modelets:

Els petits de cowboy...

La mama ha triat algun complement per anar a conjunt...

I el papa... Bé, el papa us deixo que jutgeu jajaja!

Divendres musicals: "Come together"

Avui el divendres musical va dedicat a un dels meus ídols, en Michael Jackson (Dinkin Jackson per l'Andreu). M'agradava de petita, m'agradava d'adolescent, m'agrada ara i sé que m'agradarà sempre...

Un dels grans, un d'aquells que et pot agradar o no però de ben segur que tots sabem que no hi haurà un altre igual.

M'ha costat molt triar la cançó perquè en té moltíssimes que m'agraden però per avui m'he decidit per una que potser no és tan sentida com d'altres que cantava ell. Espero que us agradi i la gaudiu!

Sense mestres!

 Avui ha arribat el dia que tard o d'hora havia d'arribar... Ha arribat el dia en que un grup de nens de tercer s'han quedat sense mestre tota una tarda. Per què? Doncs perquè no es cobreixen les baixes fins el desè dia lectiu en que falta un mestre i a la meva escola tres mestres s'han permès el luxe d'agafar la baixa per grip. Quina barra, eh?

El cert és que ho tenim ben complicat el que ens posem malalts perquè estem sota la pressió de la feina ben feta (a un sempre li agrada controlar les seves classes), les hores de substitució que els tocarà fer als companys (que no són poques) i la rebaixa considerable del sou per faltar. Ara podem sumar una altra por... La por a que els nostres alumnes es puguin quedar sense un mestre que els pugui atendre.

Això, com he dit abans, ha passat avui. Tres mestres de baixa i cap substitut! Els altres mestres fent les nostres classes, només un parell de mestres lliures per fer substitucions i la mala sort que encara no ens sabem clonar per estar en dos llocs alhora.

Trucades al Departament dient que havien assegurat que quan hi haguessin tres mestres de baixa enviarien algú. Resposta? Aquests tres mestres han de coincidir en la baixa almenys cinc dies. Que ens hem de sincronitzar o què?

Bé, el resultat de tot això són dues classes de nens jugant al pati de l'escola durant hora i mitja i vigilats per un sol mestre. Això és al que estem arribant! Això és el que la Rigau (aquesta "senyora" que ha estat mestra tants anys encara que no ho sembli) està fent amb l'educació dels nostres fills.

Sssccchhh! A dormir...

No ho diré massa alt perquè em fa por la llei de Murphy però sembla que a casa últimament regna la pau durant la nit.

Sembla que el "tomb" que havia de fer en Biel està arribant i darrerament les nits  a casa són tranquil·les. I no només això no, ara marxa a dormir a la mateixa hora que el seu tete i els sentim xerrar fins que els dos cauen.

He de confessar que no sé quina de les dues coses em fa més i·lusió. Recuperar les nits dormint del "tirón" és tot un luxe i més quan ets de mal dormir com jo que una vegada em desperto em costa tant tornar a dormir. Dormir d'una tirada sense que hi hagin passejades nocturnes et fa encarar el dia amb un altre humor i sí, amb una altra cara també.

Ara, el moment "a dormir amb el tete" per mi és meravellós. Cal dir que en Biel sempre ha necessitat braços per poder dormir i mira, no sé si mal fet o no, nosaltres li hem donat així que fins fa relativament poc el petit s'adormia al sofà entre els nostres braços. Ara això ha canviat i vol anar a dormir a la mateixa vegada que el seu germà i a mi aquest moment m'encanta.

M'agrada estar asseguda en el sofà i sentir com xerren. Em meravella que l'Andreu entengui perfectament el seu germà que està en moment "lengua de trapo" total. M'agrada sentir-los compartint xerradeta nocturna i saber que es fan companyia un a l'altre... És que és simplement meravellós!

Divendres musicals: "Somebody that I used to know"

Cançó peculiar "donde las haya" que vaig descobrir a través d'en Jordi. He de dir que els gustos musicals del meu marit i els meus no tenen res a veure però de tant en tant em sorprenc cantant una i una altra vegada alguna cançó que d'entrada em semblava horrorosa...

Aquest n'és un exemple! Gotye i el seu "Somebody that I used to know" ara m'acompanya molts dies al cotxe i em fa cantar i tot.