Fins ara he parlat en moltes ocasions de les etapes de gelosia de l'Andreu, aquestes van i venen quan menys te les esperes i les portem millor o pitjor dependent de la temporada que toqui. Avui però parlaré dels gelos d'en Biel i és que aquests els hem descobert fa ben poc.
Com a mare de dos nens que es porten poc estic acostumada a haver d'estar més pel gran perquè no agafi gelos, no es senti desplaçat... Bé, tot el que ens diuen quan tens el segon, oi? Doncs després de dos anys i quatre mesos he descobert que els petits també en tenen de gelos i no sé si això es deu precisament a que sempre intento tapar la gelosia de l'altra amb més atencions cap al gran o és simplement perquè forma part de l'etapa "esto es mío" (sí, en castellà) en la que es troba el petit de la casa.
Sigui com sigui, m'he adonat que en Biel comença a voler ser més prota i no es conforma només amb això no. Ell també vol ser el primer en rebre el petó d'acomiadament o vol una super abraçada quan l'Andreu l'està demanant. Vaja, que ara al menjador hi ha autèntiques carreres per veure qui abraça abans i més fort a la mama abans que marxi a treballar.
Jo sempre he pensat que hi ha coses que es deuen al caràcter i que el fet que en Biel fos tan amorós era cosa de genètica però potser no ho és. Potser ha hagut de fer-se notar a través de petons, riallades, abraçades mentre que a l'Andreu no li ha calgut, va ser el primer i no li va caler cridar la nostra atenció perquè ja la tenia i a més tota concentrada per a ell sol.
La qüestió és que ara a casa hi ha dos nens que volen ser igual d'importants i això és meravellós i alhora molt estressant.
9 comentaris:
... me lo dices o me lo cuentas?... estressant és poc...
Diuen que és força habitual que el segons siguin tal i com expliques...jo en conec uns quants!
Jo penso que amb els germans que es porten poc sempre hi ha competència entre ells siguis el gran o el petit, això és angoixant pels pares i els nens però a l'hora aquesta competència/gelos els fa descobrir/trobar estratègies per cridar la atenció i per a tant es troben habilitats que segur que seràn bones al llarg de la vida.
anna sí, tothom que conec que en té dos coincideix en que el petit es fa més de notar. Imagino que és la llei de la supervivència.
Ara, estic A G O T A D I T A!
Saps? aquesta situació em sona... a casa comença a passar... Els meus tenen 3anys i 1'5anys i tot plegat és un festival, divertit però esgotador.
Estem la mar d'entretingudes, eeeh?
També em pensava que les rialles i la simpatia del Pau eren cosa de caràcter, pero estic començant a creure que té molt a veure el fet, i en aixó coincideixo amb tu Esther, que ha de lluitar per rebre atenció. Es porta 2 anyets i poc amb el seu germà gran l'Aleks, i recordo pensar, fa més rialles i sorolls que el gran a la seva edat, pero es clar, el gran no necessitava cridar l'atenció perque sempre hi estàvem a sobre!!
Jo no crec que vagi amb el caràcter això de ser més carinyós, petoner,... Coincideixo amb vosaltres que, tot i que el caràcter també hi fa (penso) és una arma que utilitzen els segons, tercers,... per acaparar la nostra atenció.
A casa ja comença el Víctor a queixar-se si agafo al David en braços o si la Maria se'm asseu la falda per explicar-nos cosetes.
És supervivència, pura i dura!
Distretes és poc ;) jeje
Publica un comentari a l'entrada