De bona pasta

Hi ha gent que, simplement, és de bona pasta i una d'aquestes persones és la meva àvia.

La meva àvia és una persona alegre i jovial. Als seus 75 anys ha viscut moltes coses, algunes de bones i d'altres no tan bones però aquestes últimes sempre les ha superat amb un somriure als seus llavis. Sempre intenta prendre les coses bé, amb humor, amb positivitat, sempre intenta que els altres siguin feliços i no se n'adonin que, potser, ha passat tota la nit en vetlla i vomitant perquè la seva hernia no li ha deixat cap altre opció. No deixa que l'artrosis, la pérdua de vista o la diabetis puguin amb el seu humor. És tan autèntica, tan de debó...

Sempre intenta dur la felicitat allà on va, quan surto amb ella me n'adono que hi ha molta gent que l'estima. Tothom la para i la saluda, li pregunta com li va...és tan maca que quina altre cosa podria passar?

La meva àvia és la millor àvia del món. Suposo que per a tothom la seva ho és però jo a la meva li tinc passió. Me l'estimo tant tant que, de vegades, el tenir-la lluny em fa mal. Aleshores agafo el telefon i xerrem i xerrem. Ella riu molt molt i es que ella diu que jo sóc tot el seu món. El que no sap és que a ella no l'estima ningú com l'estimo jo!

M'he tornat a perdre el Bosé

Ja és la segona vegada que em passa!

L'any passat, durant el meu embaràs, el Bosé va fer un concert aqui a Barcelona i jo amb la meva panxa (millor dit amb la meva hernia al melic) no estava per massa concerts així q me'l vaig perdre.

Ara fa poc em vaig assaventar que també venia però em vaig enterar el mateix dia. Rés, també me'l vaig perdre! Com pot ser? Estic destinada a no veure mai un concert d'aquest bon home? Doncs ara seré Esther O'hara i a ..... (no sé qui dir pq no crec en Déu) pongo por testigo de que no volveré a perderme un concierto de Miguelito!

Uns dies a LLorts

Dimarts passat en Jordi i jo vam iniciar les nostres primeres mini-vacances com a papis. Ens vam anar a passar uns dies a Llorts (un petit poblet d'Andorra) i la veritat és que ho hem passat molt bé!

Hem estat instal·lats en els Apartaments LaNeu i el cert és que són genials. Macos, nets, amplis, en entorn preciós...l'allotjament ha estat una auténtica meravella.

Les sortides per allà ja han estat un xic diferents. Nosaltres estem acostumats a recòrrer camins de muntanya, rius..i clar, en aquesta sortida hem estat força limitats ja que en Jordi havia de dur l'Andreu en una motxilla i tot i que ha aguantat força portant-lo (jo no hagués aguantat ni la meitat) els recorreguts han estat més petits. L'Andreu però s'ha mostrat encantat penjat del seu papi i ha pogut disfrutar d'aire pur i sa de la muntanya. Ha vist un riu, un llac...i crec que, per la cara que posava, li ha agradat encara que no sàpiga encara ben bé què és tot això de la natura.

També hem anat de compres (com no) per Andorra i bé, hem comprat formatges (som adictes) i algun regal comestible per la familia però he de dir que Andorra ja no és el que era. Recordo que quan jo era petita la gent anava com boja per comprar coses perquè allà era tot més barat però ara ja no és així, la vida s'ha posat cara a tot arreu i tot i que es poden trobar algunes coses més barates ja no és com abans.

De tota manera no em quedo amb la part "negativa" sobre el preu de les coses sinó amb la positiva i és que ho hem passat genial! Les vacances amb l'Andreu són més "limitades" però molt reconfortants i és que ara no som una parella que va de vacances sinó una familia que hi va i això em fa sentir molt feliç. A més, l'Andreu es farà gran i aleshores ja intentarem que agafi gust pel senderisme i per totes aquelles activitats que ens han quedat per fer i les farem amb ell. Hi ha unes vacances millors? Ho dubto!

Meme: petites coses que em fan feliç

La Mireia m'ha posat deures i jo que, generalment, sóc bona minyona els deixo fets abans de marxar uns dies de vacances a Andorra.

No sé ben bé que és això de meme però sembla ser que es tracta d'un terme que es fa servir per designar unes converses que es van "contagiant" de blog a blog. En aquest cas, el meme pretén que cada blogger expliqui sis coses que el fan feliç i bé, em costarà una mica seleccionar perquè hi ha moltes coses que em fan feliç a mi però s'han de dir sis només i aqui hi són:

1- Poder anar a dormir i llevar-me cada dia amb en Jordi que és el millor marit del món i una de les millors persones que he conegut mai. M'encanta compartir amb ell la meva vida i saber que, tot i tenir les nostres diferències, som l'un per l'altre.

2- Veure com creix el meu fill dia a dia. Mirar-lo mentre dorm, mentre riu, mentre plora...mirar-lo a totes hores i pensar que és realment la cosa més meravellosa que podia haver creat jo mateixa.

3- Compartir moments amb gent que m'estimo. Anar a dinar, a sopar, de compres o, simplement, a petar la xerrada amb els amics. Passar una bona estona amb ells i saber que no estic sola és molt reconfortant.

4- Abraçar la meva iaia i veure com la faig feliç amb un simple gest. M'agrada com riu mentre me la menjo a petons o com disfruta quan li faig una super-abraçada de les meves.

5- Anar a la perruqueria o a fer-me un massatge. Sí, és molt superficial però ves, em fa feliç...Seure allà i petar la xerradeta mentre em deixen "divina de la muerte" és ideal.

6- Llegir un bon llibre o veure una bona serie mentre en Jordi em fa una fregueta a les cames és "lo más"!

(Hauria de passar el meme a sis bloggers però no en conec tants i els que conec són els que ja ho han fet o el meu marit que és un ranci i no vol fer-ho :-P)

Passi el que passi hi és allà

Me n'alegra veure que hi ha gent que passi el que passi hi és allà.

Me n'alegra veure que hi ha gent que tot i que la vida canvia i que no sempre es segueixen els mateixos passos hi és per quan la necessites, ja sigui per xerrar, per plorar, per riure o, simplement, per passar una bona estona.

Me n'alegra quan me n'adono que encara hi ha molta gent de veritat. Gent que potser no veus en molt temps però en retrobar-te és com si l'haguéssis deixat fa tot just uns segons, gent que tot i no tenir la mateixa manera de fer que tu et recolza en les teves decicions i t'acompanya a passejar per la vida.

Me n'alegra tenir gent al meu voltant que m'estima, em respecta i em fa sentir bé. Me n'alegra tenir gent al meu voltant que, tot i no agradar-li els nens, el meu el troba meravellós.

Sobretot me n'alegra poder dir que tot i que de vegades em senti sola sé que no ho estic.

El meu fill no em molesta, gràcies!

Arriba un embaràs i tothom et felicita però alhora et fa posar dels nervis.

Primer perquè t'expliquen toootes les desgràcies possibles, que si la filla de la veina de no se qui va abortar, que si la germana de la tieta d'un amiga gairebé mor en el part i tota una série de tonteries que només una persona amb molt mala llet o que no hi toca pot "vomitar" a la cara d'una embarassada que espera el seu fill amb tota la ilusió del món.

Segon perquè es fiquen en tot, si és nen perquè és nen, si és nena perquè és nena, si no els agrada el nom també hi posen pegues (la de vegades que em vaig quedar amb les ganes de dir: a mi no m'agrada la teva cara, te l'operes?), si estàs grossa perquè ho estàs, si estàs prima perquè fas passar gana al teu fill...

I, per últim, la meravellosa frase: aprofita ara que quan neixi el nen no podràs fer res. Patapam! sentència de mort!

Jo ja em veia a casa amb unes manilles i l'Andreu amb una porra a la mà, amb cara de nen d'exorcista i dient: d'aqui no et mouràs mai meeeeessssss (aquesta última paraula és amb tremolor tétrica).

Doncs bé, jo tinc l'Andreu i continuo fent el 90% de les coses que feia abans. Surto a comprar, quedo amb gent, vaig a la piscina, surto a dinar o a sopar amb el meu marit, vaig a fer visites a les amigues, veig séries...Bé, potser no vaig de discoteca fins les 6 de la matinada però això ja no ho feia abans de tenir-lo a ell. Sí que és cert que vas una mica més limitada perquè l'has de tenir en compte a ell, a les seves necessitats i les seves hores però bé, no hi ha per tant. A mi no se m'ha acabat la vida ni em sento com en una presó.

Per això de vegades em reventa que gent que no té fills em pregunti que com ho porto amb aquella cara de pena i solidaritat amb el desvalit que no necessito. O que alguna gent de la familia em digui constantment quan surto a fer qualsevol cosa si vull deixar el nen.

Des d'aqui dic a tots que no senyor! No vull deixar el meu fill per tot! El meu fill no és una bossa amb pedres que has de carregar és la personeta a la que més estimo de tot el món! El meu fill el deixaré quan jo cregui que sigui necessari perquè el meu fill no em molesta, gràcies!