Fa dies que miro Moonlight ,una serie de vampirs que, pel meu gust, deixa bastant a desitjar però que serveix per entretenir-me mentre l'Andreu fa la migdiada.La serie, com he dit, deixa bastant a desitjar però tot i així em comença a interessar la psicologia del protagonista. Un vampir que renega del que és perquè vol ser mortal i perquè es sent malament sent el que és.
Aquest personatge em recorda molt al de Louis de les cròniques vampíriques de l'Anne Rice (segur que sabeu a quin personatge em refereixo si us dic que el va protagonitzar Brad Pitt en la película "Entrevista con el vampiro"). Louis és un inmortal aturmentat pel que és, odia el seu creador i renega totalment de l'espècie a la que pertany.
Aquest personatge crec que és un viu reflexe del que ens passa, de vegades, a les persones quan ens adonem de què som realment. De vegades descobrim que no som allò que pensàvem i ens podem arribar a sorprendre amb alguns aspectes força negatius, descobrim que tenim defectes i que no som tot allò que imaginavem que arribariem a ser. Estic segura que, en moltes ocasions ens fa fins i tot fàstic ser humans i sentim odi per formar part d'aquesta espècie humana que no és perfecta i que una i altra vegada comet errors. Però fins a quin punt aquest odi és una rendició?
És en Louis un cobard? No ho sé pas però està clar que prefereixo ser com el veritable protagonista de les cròniques, el vampir Lestat i per què? perquè accepta el que ès i com és. Es qüestiona moltes coses, té dubtes i pors però les asumeix una a una. És conscient que ell no és el millor del món però tot i així lluita dia a dia per creure-ho i això el fa gran i admirable.
Sí, m'agradaria ser com en Lestat. Segura, forta i digne d'admiració però, un moment...Una vegada més me n'adono que l'ésser a qui més admiro és de mentida o potser existeix? en qualsevol cas l'admiro i m'agradaria semblar-me a ell!
PD: Si, tots tenim paranoies...
