Fira medieval de Vic

Anar a la fira medieval de Vic cada any ja és com una tradició per a mi i aquest any ha estat més emocionant perquè hem pogut dur l'Andreu amb nosaltres (bé, l'any passat ja va venir a la meva panxona però no és el mateix jeje).

El cert és que hi ha molta molta gent i es fa una mica complicat el poder gaudir de tot portant el cotxet però jo m'ho vaig passar molt bé. Hi ha paradetes d'artesania, de menjar... Com cada any hem comprat menjars molt bons que ens duraran uns quants dies a l'armari i unes hores a la panxa. Aquest any m'he quedat amb les ganes de comprar un quadre molt maco amb el nom de l'Andreu per posar-lo a la porta que al Jordi no li feia massa gràcia i al final no varem comprar i també m'he quedat amb ganes de veure moltes més parades que no hem pogut veure per la gent que hi havia. Què hi farem, tot no pot ser...

La fira està molt bé i és molt entretinguda però el que més m'agrada és compartir el costum d'anar a la fira amb el meu marit i amb el meu fill. Ahir ja m'imaginava l'Andreu d'aquí uns anys demanant que li comprem coses o pujat als camells que et donen un paseig o, fins i tot, practicant el tir amb arc.

M'agrada la fira però més m'agrada veure que ja tinc la meva propia família amb la que anar.

Revisió dels nou mesos

L'Andreu ja té gairebé deu mesos però encara no li havien fet la revisió dels nou mesos i avui tocava.

Està molt gran! Pesa una mica més de 10 quilos i fa ja 78,5 cm d'alçada. És un nen molt alt i grandot apart d'espavilat.

Jo segueixo encara amb la ja famosa preocupació pel tema de la fontanel.la però la pediatra diu que tot va bé així que haurem de fer cas i deixar una mica de banda la meva faceta de mare patidora.

Avui ens han donat noves pautes pel que fa a l'alimentació i es que l'Andreu és un nen gran que ja pot menjar gairebé de tot. Mare meva! fa dos dies estàvem només amb biberons i ara ja toca sopetes, purés i de tot. Com passa el temps... d'aquí res no me n'adonaré que ja estaré barallant-me amb ell perquè vol menjar un donut o un bollycao a deshora i em tocarà fer-li entendre que allò no toca.

Què ràpid passa el temps i que ràpid et quedes sense aquell petit bebé...

Que bonito es ser mamá!

Tot sovint la gent parla del meravellós que és ser mare i no seré pas jo qui negui que és una experiència única i fantàstica.

El teu petit passa a ser la criatura més meravellosa del planeta perquè és el més maco del país. Que dic jo del país... del món, del planeta, de l'univers! És la cosa més maca que has vist mai i el que més t'omple peeeeero (sí, malauradament sempre hi ha un però) també és la cosa que més mals de caps et procurarà en una bona temporada.

Fa com dues o tres setmanes (ja he perdut el compte) que l'Andreu té bronquitis i és pitjor que si la passeś jo mateixa. Ell continua tan alegre i feliç com sempre, jalant com una llima i tocant tot el que pot però jo...no dormo perquè em desperten els seus atacs de tos, he d'anar a dur-lo al metge cada setmana, m'he de barallar amb ell per donar-li la medicació i a sobre tinc la preocupació que no empitjori el seu estat.

Quan tens un fill ja et pots fer ben a la idea que has passat al lado oscuro i es que s'acaba el dormir fins quan vols, el poder estirar-te tot un dissabte o diumenge a "vegetar" sense fotre res, ja no pots oblidar-te una mica dels comptes del banc perquè la visa treu fum constantment, has d'intentar per tots els medis tornar-te guenya per poder vigilar-lo mentre fas alguna altra cosa, has de saber entretenir-lo en els seus moments d'avorriment, has de tenir cura que no es faci mal, parar-te a pensar una i una altra vegada si li has posat tot a la motxilla o què li posaràs de roba avui que fa tant fred o avui que fa tanta calor i mil i una coses més.

Quan tens un fill sents que és el millor que t'ha passat però hi ha moments en que te'l mires, somrius i cínicament penses: ¡que bonito es ser mamá!

El pavo

Aquests dies a la feina he pogut comprovar una vegada més que els nens i les nenes (sobretot aquestes últimes) cada cop tenen la maca "edat del pavo" més aviat.

Ahir vaig estar en una classe de cinquè on nens i nenes tenen uns 10 anys d'edat i vaig quedar força parada. Les nenes riuen per tot, es miren els nens de reullet, no t'escolten per xerrar amb les amigues, tenen les agendes plenes de cors amb noms de nen encerclats i un llarg etcètera de coses que demostren que han arribat a la fantàstica "època pavil" on mestres i pares aguantem el tirón mentre elles es senten "super incomprendidas" perquè no les deixem fer el que realment volen fer (generalment no és estudiar, ja us ho dic jo).

Alguns nens tampoc queden enrera (tot i que s'ha de dir que els nens entren a "l'edat del pavo" una mica més tard) i es dediquen a lluir-se davant les nenes mentre et contesten amb males paraules per a que quedi ben clar que són uns revels (cosa que encanta a les nenes).

"L'edat del pavo" és una edat difícil per a tots. Jo recordo la meva "edat del pavo" com a horrorosa perquè la meva mare no entenia que jo ja era gran i una i altra vegada insistia en tractar-me com a una cria. Ai, que inocent que era! Quines ganes tenia de crèixer i el que donaria ara, en algunes ocasions, per tenir uns quants anyets menys i tornar a viure del "jo tia que guai que en (poseu nom) vindrà a la festa de la (també podeu posar nom)".

Ara, tot s'ha de dir, admiro la paciència que van tenir amb mi totes aquelles persones que van sofrir la meva "edat del pavo" i es que ara em toca ser a mi la que conviu amb nens i nenes amb les hormones disparades i, de vegades, és horrorós! I dic de vegades perquè en general (i per molt que em queixi) m'agrada veure com interaccionen les petites personetes durant la seva "edat del pavo".

És maco veure com en moltes ocasions t'inclouen a la seva vida i els ajudes a superar obstacles dins aquesta fase tan delicada. M'agrada saber que jo he ajudat encara que sigui una micona a que aquests "projectes d'adults" arribin a bon port. Tot això m'agrada... l'únic q em fa una mica de llàstima és que "l'edat del pavo" comenci cada vegada més i més d'hora fent que la infància es perdi, de vegades, quan ni tan sols ha començat la millor part.

No sempre...

Surten les coses com una vol...

Ahir el dinar va estar bé però podria haver estat molt millor. Almenys pel que fa amb la S... El temps ens està distanciant i la seva manera de ser també. Jo tampoc sóc la mateixa i es que m'he cansat una mica de ser la que truca, la que envia missatges i la que tira la relació endavant.

Potser va ser cosa d'un sol dia però per primera vegada no va ser com sempre. Aquesta vegada el temps sí que havia passat i per primera vegada van haver moments en els que no sabia ni de què parlar.

Ara no sé quan ens tornarem a trobar. A mi m'agradaria que fos ben aviat i adonar-me que el que va passar ahir ha estat una cosa circumstancial. A veure si hi ha sort que és així perquè del contrari començo a veure un final.

Per sort no tot és dolent i amb la N i el C va ser com sempre genial. Vam empalmar dinar amb sopar i ens ho vam passar molt bé. Sort d'ells perquè si no arriben a estar el gust que m'hagués quedat hauria estat totalment amarg.

Dinar d'aniversari

Avui faig el dinar del meu aniversari (m'avanço un dia en la celebració) amb la N, la S i les seves respectives parelles.

La celebració del meu cumple és un dia alegre per a mi perquè les meves dues millors amigues busquen un espai per venir a fer un dinaret o un soparet que ja comença a ser una tradició.

A la N la veig força sovint durant l'any però a la S no i me n'alegra que tot i amb lo despistada que és sempre compleixi pel meu aniversari (no ho diré massa alt q no vull que es torcin les coses :-P).

És curiós, a més, com per aquest dia em poso nerviosa. Semblo una nena que espera la celebració del seu aniversari amb els amiguets de classe i es que en aquest dia m'agrada que tot surti bé i més si em toca fer el dinar a mi a casa com és el cas d'aquest any.