Farta...

Estic ja força farta. Farta que les coses no em surtin mai del tot bé. És com si quan puc aconseguir estar bé del tot sempre hi hagi alguna cosa que fa trencar aquest somni de ser feliç plenament.

Si sembla que ho tinc tot sempre hi ha alguna cosa que m'impedeix continuar endavant amb un somriure. Quan no és la meva feina, és la meva destinació, quan no algun familiar que em fa la vida impossible o l'haver de renunciar a la reducció de jornada (cosa que volia per estar amb el meu fill) per poder tenir més diners i ara ja el remate és la feina del J i no poder tenir un fill tot i tenir moltes ganes per la situació d'incertesa econòmica.

Sempre hi ha una cosa o altra que em fa estar alerta, que no em deixa dormir o que m'amoïna. La veritat és que sempre m'he considerat una persona afortunada per moltes coses però últimament no m'hi sento així. Que a la vida no surten les coses sempre rodades? segurament! però m'agradaria no haver-me de preocupar per a res encara que fos per un espai relativament llarg de temps.

Hi ha que neixen amb estrella i hi ha que neixen estrellats.

Guapo, guapo i més que guapo!

Aquest mes el meu petit (ja no tan petit) farà 21 mesos i ara està en aquesta època tan meravellosa en la que cada dia et sorprén amb una cosa nova.

Aquests dies ha après a renyar-nos i a dir-nos que no molt seriós. Ja xerra molt, li agrada dibuixar i anar a penjar els seus dibuixos a la porta del seu armari, li agrada anar en la seva bici i seure en la seva cadireta per veure la tele, emprenyar la mama obrint les aixetes... ja és tot un trapella!

I jo me'l miro i penso que quina cosa més maca hem fet en Jordi i jo i me'l miro i penso en com me l'arribo a estimar i me'l miro i penso: No vull que es faci gran!

Sembla que tot torna al seu lloc.

Dilluns passat vaig anar al ginecòleg i sembla que després de gairebé 21 mesos tot es posa al seu lloc.

Sembla que el quist interior està desapareixent i, per tant, no caldrà operació. La cicatriu fa mal però sembla ser que també és qüestió de temps. Segons el meu metge és normal que davant els canvis de temps tingui molesties i que, de vegades, em tivi però això es pot anar arreglant amb el temps i amb aplicacions de locions hidratants.

Bé, sembla que començo a recuperar-me i ja em começa a rondar pel cap la idea de tenir un altre.

Seré masoquista...

Quina barra!

Avui m'ha passat una d'aquelles coses que et fan pensar en que en aquest món hi ha gent amb moltes penques!

M'explico... Fa un mes i mig vaig trucar per demanar hora al Dr. Tura (un pediatra homeopata del que molta gent parla bé). Vaig trucar i la noia molt amable em va dir que em donava hora pel dia 21, vaig donar les gràcies i vaig penjar. Van passar pocs minuts quan em torna a trucar i em diu que es referia a 21 d'octubre. Vaig pensar que era una barbaritat una espera d'un mes per un metge que cobra 70 euros la visita però bueno, em vaig conformar.

Avui és 21 així que agafo l'Andreu i xino xano anem a la visita. Arribo i quan dic el nom del nen em diuen que no està apuntat. Miren i remiren i no entenen què ha pogut passar (si elles no ho entenen jo menys). Després de 5 minuts de perplexitat (jo crec que després de dos ja era hora de passar al pla alternatiu) em diuen que preguntaran al metge si em pot atendre.

Vaig a la sala d'espera amb l'Andreu (per sort hi ha joguines) i després de 30 minuts ja cansada d'esperar pregunto si m'atendran o no. La noia entra a la consulta del metge, surt i em diu que el metge no es pot quedar perquè té un compromís però que si vull em dóna hora pel dia següent.

Ja! Hora pel dia següent? Jo al dia següent tinc la reunió de pares a l'escola bressol del meu fill. Li dic molt educadament (massa i tot) a la noia que no m'interessa ja cap tipus de visita amb aquest doctor i em diu que li sap greu. Ni contesto! Que a ella li sap greu? doncs anda que a mi...

Surto treien fum per les orelles i pensant que no vull anar ja a aquest metge, que no es mereix que gasti els meus diners allà. Penso que és molt fort que fiquin la pota d'aquesta manera i no em refereixo a no apuntar-me (mira, potser ens pot passar a tots) sinó al fet de fer-me esperar 30 minuts per dir-me si m'atenen o no per al final dir-me que no. Així va el pais! I jo pregunto... Si jo ara arribo a l'escola mitja hora més tard com fan els metges que passaria amb tots els nens que m'esperen? I si decideixo dir-li a un pare que aquell dia no li dóno classe al seu fill perquè tinc altres compromisos que em dirà?

En fi, hi ha gent per tot!

Una caseta amb jardí

Últimament hi ha un parell de coses (bé, sempre hi ha més però aquestes són més importants) que em ronden pel cap.

La primera és que m'agradaria molt poder comprar una caseta i ja posats a demanar que fos a Cardedeu. Que jo digui que vull una caseta em fa pensar en que em faig gran. Sempre havia dit que volia viure en un pis. Un àtic, un duplex... una casa no la volia pas. Només pensar en un lloc aïllat i sol on els lladres poguéssin entrar em feia repelús (si, per aquestes coses sóc molt poruga). Preferia un àtic o un dúplex així com de disseny. Ara visc en un dúplex i no estic pas descontenta. Sempre penso que és un pis preciós i la veritat és que estem força tranquils aqui però cada vegada em sento més tancada i cal dir també que em canso de pujar i baixar escales.

Fa un parell de caps de setmana vam anar a la caseta d'en J i la S i la veritat és que l'Andreu s'ho va passar bomba corrent i jugant per la mica de terreny que tenen. A més de l'Andreu en Jordi i jo també vam tenir sensació de llibertat i el gos ja ni us explico com s'ho va passar! En veure tot això vaig començar a pensar que seria maco viure en una casa on l'Andreu tingués un bon espai per jugar i on no caldria que cada dia (com ara) anéssim al parc.

Evidentment aquesta caseta no és fàcil d'aconseguir. Sempre hi ha la mateixa pega... els diners! Avui dia és pràcticament impossible comprar alguna cosa i els lloguers de les cases estan pels núvols. Sembla que ara la cosa comença a posar-se una mica millor i, de vegades, quan tafanejo veig que comencen a haver alguns preus no tan desorbitats. De tota manera comprar és una cosa que s'ha de meditar prou bé així que o ens toca la loteria o encara potser trigarem un anyet o dos en comprar (o més, ves a saber).

Mi nueva mamá

Fa un parell de dies em va passar una cosa molt curiosa (per dir-ho d'alguna manera) pel facebook... Em va enviar un missatge privat una senyora que diu ser la parella del meu pare (amb el que no tinc relació des dels meus onze anys) des de fa 18 anys. La dona en qüestió diu que sempre ha lamentat no haver-me conegut i es mostra molt predisposada a començar una relació amb mi ara.

La veritat és que fa uns anys tot aquest tema m'hagués tocat la fibra. No és que hagués volgut iniciar una relació amb aquesta dona que no conec de res però segurament m'hagués emprenyat o com a mínim alguna cosa se m'hagués remogut per dins però a aquestes alçades i a dia d'avui m'he quedat ben igual.

Crec que la meva resposta ha estat ben contundent i és que no sé de qui parla quan diu que porta 18 anys amb el meu pare. Quin pare? Suposo que es refereix al senyor que un dia em va "fabricar"i al que li agraeixo enormement el meu nas "respingón" (si, m'agrada el meu nas) i alguns trets del meu caràcter (si és cert que s'hereten).

La veritat és que sembla mentida que després de tant temps aquesta dona vulgui buscar-me. Jo em poso en el seu lloc i ostres, m'hauria fet vergonya i tot enviar aquest missatge! Per altra banda cal dir que als meus 30 anys no necessito cap madrastra. Crec que tinc el cupo cobert a la meva família i ja m'està bé tenir la que tinc que és la que porta tots aquests 30 anys amb mi.

PD: que fort és el facebook!