Lost

Dilluns acaba "Lost", una sèrie que no ens ha deixat indiferents ni a mi ni a la resta de persones del meu voltant que la segueixen.

Acaba "Lost" i em fa molta llàstima. Segurament és una tonteria ja que no és més que una sèrie però aquesta sèrie ens ha fet passar molt bones estones a molta gent. Recordo que al principi em feia mandra veure-la i en Jordi insistia una i una altra vegada fins que va aconseguir que m'enganxés (bé, no va ser massa difícil ja que al tercer capítol ja desitjava més i més).

Vam començar a veure "Lost" doncs fa potser ja cinc o sis anys. Encara no teniem ni l'Andreu i, insisteixo, pot semblar una tonteria però els personatges i les seves aventures ens han acompanyat durant tant de temps que en ocasions els tens com a reals. Amb "Lost" he rigut, he plorat, he patit... i ara que acaba sento "peneta".

Des d'aquest blog faig el meu petit homenatge a "Lost" amb un vídeo promocional de la sèrie que vaig trobar ja fa molt temps però que sempre m'ha agradat molt i només em queda dir que espero que algun dia tornin a fer una sèrie tan bona com aquesta tot i que "Lost" sempre serà "Lost".

Sentir-se inútil

Dimarts vaig haver de plegar de la feina...

Només arribar a l'escola vaig començar a vomitar i vomitar, em feia mal la famosa hèrnia que em va tenir cinc mesos de baixa durant l'embaràs de l'Andreu, la ciàtica també em molestava però per sobretot el que més notava era una sensació d'inutilitat total i d'incapacitat per poder fer bé el meu treball amb els nens.

Avui ja som a divendres i continuo igual. Ja no tinc vòmits, l'hèrnia em molesta una mica i la ciàtica de tant en tant però tinc una sensació d'esgotament constant. Vaig a comprar al costat de casa i sembla que hagi fet una marató. Vaig a buscar l'Andreu i sembla que hagi fet una caminada de dues hores... estic esgotada inclús quan no faig res. No sé si pot ser que el nivell de ferro ja comenci a minvar o potser el meu cos ha dit prou però estic trista.

Estic trista perquè em sento inútil i això per a mi és molt dolorós. Sóc una persona activa a la que li agrada fer coses. M'agrada anar a la meva feina, sortir i anar a buscar el nen, arribar a casa i posar-me a fer coses. M'agrada estar per l'escola i queixar-me perquè els nens es porten malament, perquè estic cansada perquè alguns pares Dèu n'hi do, perquè tinc massa feina, perquè vaig atabalada. M'agrada queixar-me perquè això significa que estic fent coses, que estic treballant, que sóc productiva...

Ara ja embarassada de cinc mesos sento que hi ha moltes coses que no puc fer i això no m'agrada. Sé que és una cosa temporal i gens permanent. De fet d'aquí quatre mesos segurament estaré corrent amb els meus dos nens però ara mateix estic enfadada perquè no sóc capaç de fer allò que vull fer.

M'agradaria acabar el curs amb els meus nens. Dir-lis adéu d'últim dia i acomiadar-me en condicions. A veure si aquesta setmana milloro i ho puc fer!

Tindrem un altre nen!

Ja tenim ganes de veure't Biel :-)

El dia de la mare

Demà és el dia de la mare i tot i ser una data imposada per la societat consumista en la que ens trobem immersos a mi em fa il·lusió.

Fa dos anys i dos mesos que vaig ser mare per primera vegada i dia rere dia penso que és el millor que m'ha passat.

L'Andreu em fa anar esgotada, potser hi ha dies que no em deixa dormir però és la personeta més important que hi ha a la meva vida. Puc estar hores mirant-lo, m'agrada com és... Recordo que quan estava embarassa pensava: com serà? Intentava posar-li cara i, evidentment, no ho aconseguia. Des del moment que el vaig tenir vaig saber per què mai l'havia pogut imaginar i és perquè la meva imaginació mai no hagués pogut crear un ésser tan perfecte com és ell.

Als seus dos anys l'Andreu és un nen inquiet i rialler. Tot sovint em fa enfadar (diuen que això es deu a que té el meu caràcter tossut i encaparrat) però tot i així res no fa que el pugui deixar d'estimar.

Per ell perdo nits, independència, moments de relax, ambicions personals... però tot i així el tenir-lo m'omple tant i tant que tot el que perdo queda en res comparat amb tot el que em dona dia a dia tenir-lo al meu costat.

Demà potser és un dia consumista però tant se val. A mi m'agrada ser mare i poder dir que celebro aquest dia senyalat.

Visca les mares i a totes les que ho són moltes i moltes felicitats!

Biel o Martina

Ja tenim el nom decidit tant si és nen com si és nena!

Una vegada més en Jordi m'ha donat una satisfacció i és que ell per a nena volia Xènia però finalment ha cedit. Ja ho va fer amb l'Andreu i la veritat és que estic encantada perquè no me l'imagino amb un altre nom.

A mi per a un nen m'agrada més Jan que Biel però tampoc ens posarem tan "inquisidors", no?

Ara només falta saber si és una nena o si és un altre petit bitxo com l'Andreu. A veure si hi ha sort el proper 3 de maig...

Intentant decidir...

Aquests dies tant en Jordi com jo intentem prendre una decisió sobre si fer o no l'amniocentesi.

Jo que sóc patidora de mena amb l'Andreu tenia molt clar al principi de l'embaràs que sí o sí me la faria però quan el metge em va dir que per ell tot anava bé, que no feia falta i que per estadística era més fàcil tenir un avortament que no pas un fill amb discapacitat em vaig fer enrere. Em va fer molta por perdre el bebè i tot i les meves menjades de cap vaig decidir no fer-la.

L'últim mes d'embaràs de l'Andreu però va ser una menjada de cap constant. Patia molt per si no venia bé, per si tenia alguna cosa, per si em sentiria culpable per no haver fet la prova i em sortia malament... Vaig patir molt així que vaig decidir de totes totes que si passava per un segon embaràs em faria la prova sense dubtar-lo.

Bé, aquí estic embarassada per segona vegada i tornant a dubtar... Hi ha moments en que en Jordi i jo tenim molt clar que l'hem de fer. Cap dels dos vol un fill amb disminució així que si veiessin alguna cosa a l'amnio el perdríem. Ara a més pensem en l'Andreu i en que no volem que un germà amb discapacitat afecti la seva vida perquè pensem que ara no només afectaria la nostra sinó també la d'ell. Vaja que arribats a aquest punt sembla que tenim clar que la fem però...

Després comencem a pensar que hi ha moltes coses que no surten a l'amnio i que si el risc de perdre un bebè sa supera les probabilitats de tenir-ne un malament fa por. En aquests moments ens fem enrere...

Ahir a la nit en Jordi em deia q podríem deixar la decisió en mans del metge al que he de trucar avui per saber la famosa probabilitat. Potser té raó que ell en sabrà més que nosaltres però una probabilitat és això, una probabilitat.

Quant més hi rumio més em costa prendre una decisió i el pitjor és que el temps passa i aquestes coses quant abans millor.