El Departament

Tothom pensa que treballar pel Departament d'Ensenyament és un "txollo". Sents la majoria de persones que et diuen que de mestre es viu molt bé i que no ens podem pas queixar perquè tenim dos mesos de vacances...

El dia 30 van haver nomenaments i jo que portava d'interina 4 anys em vaig quedar sense plaça per tot el curs així de cop i volta i per què? Perquè ara insisteixen en que cadascú faci la seva especialitat i jo sóc mestre d'educació especial. Em va tocar una escola a Cànoves, un petit poblet que no para massa lluny de casa però per arribar necessito cotxe. Per sort, en Jordi aquesta setmana està de vacances i em podia dur. Arribo allà i em comuniquen que la substitució que ha sortit és d'educació especial però que si em quedo hauré de fer primària (recordeu que he dit que no tinc plaça per tot l'any perquè en teoria jo ara només puc fer especial! Primària seria en cas que no haguéssin places de la meva especialitat).

Bé, continuem...

Immediatament a l'escola em diuen que no puc continuar allà embarassada de 8 mesos i jo hi estic d'acord. Fa setmanes que dormo malament. La ciàtica, els ardors, les nàusees, el mal d'esquena, de peus... apareixen tot sovint per recordar-me que d'aquí unes setmanes tornaré a ser mare. Des de l'escola em suggereixen que agafi ja la baixa perquè així podrà venir una altra persona a cubrir la meva plaça i ells no tindran tant moviment de personal i jo accepto.

Marxo i demano la baixa. Apa, ja ho tinc tot fet! Continuo una mica disgustada perquè al no tenir nomenament per tot el curs no podré compactar i estar més de 4 mesos amb en Biel però ja hem parlat en Jordi i jo i segurament agafaré una excedència. Preferim anar més justos de calers abans q deixar el nen tan petit.

A la tarda però rebo una trucada del Departament. Com he agafat la baixa el mateix dia que m'han donaat d'alta em treuen el nomenament i em quedo al carrer. Vaja, al carrer no perquè ells em mantenen el meu número de llista. És només que no cobraré ni ara ni quan pareixi!

Pregunto una i mil vegades com pot ser això?! No tinc dret a posar-me malalta el primer dia que vaig a l'escola? Doncs no, perquè si demano la baixa és igual a estar renunciant. De la mateixa manera que si m'arribo a posar de part tampoc puc agafar la baixa de maternitat perquè també en fan fora. Començo a pensar que allò no m'està passant a mi. És surrealista tot plegat però evidentment no puc perdre la feina ja, encara no! Pregunto com ho puc arreglar i em diuen que he d'agafar l'alta immediatament i a més demanar un paper al metge que acrediti que estic en condicions per anar a treballar.

Després de plorar no sé quanta estona vaig al metge i quan li demano el paper acreditant que puc anar a treballar s'indigna. Diu unes quantes paraulotes sobre el Departament i em diu que això que m'estan demanant no és legal, que no em pot fer aquest paper i que si tenen algun problema que el truquin.

Marxo i truco al Departament però ja no hi ha ningú... No sopo més que dos petit suise obligada pel petit que duc a la panxa i que pobre porta tota la tarda movent-se sense parar. Marxo al llit i perdo la noció del temps molt més enllà de les 3h de la matinada i ara sóc aquí ja desperta i esperant per trucar a l'escola per donar la gran notícia i per poder trucar al Departament per veure si ara que ja tinc l'alta em tornen el nomenament, em fan anar a un altre lloc...

Estic nerviosa i angoixada i el pitjor és que no em puc permetre posar-me malalta perquè segons ells ara no em puc tornar a agafar la baixa fins que no pareixi.

Vivim bé els mestres, eh?

Nomenaments

Aquest any no m'han donat plaça a l'estiu i la veritat és que tot i que al principi vaig intentar prendre-m'ho amb filosofia ara començo a estar nerviosa. Ja fa tres anys que estic acostumada a tenir la meva plaça al juliol i el fet de no tenir-la encara em fa posar nerviosa i encara pateixo més si tenim en compte que del que em donin depén que en Biel vagi a l'escola bressol als quatre mesos o gairebé a l'any.

L'última vegada que vaig anar a nomenaments d'estiu encara eren pressencials i allò semblava el Bingo. Tu seies, miraves les places que hi havia, marcaves les que t'interessaven i creuaves els dits per a que les persones del davant no te les traiéssin totes mentre esperaves sentir el teu número. La veritat és que es patia però com a mínim era una situació més o menys controlable. Ara aquests nomenaments són telemàtics i això vol dir que he d'estar a casa meva connectada durant hora i mitja esperant que la pantalla m'informi sobre la nova destinació. No sé ni quantes places hi ha, ni quantes probabilitats tinc... No sé res.

Suposo que ara no tinc més remeï que creuar els dits i desitjar-me molta sort. M'és força igual on em toqui però m'aniria d'allò més bé que fos una plaça per tot l'any per poder passar el primer any de vida amb el meu petit. Espero tenir sort!

Orgullosa de ser catalana

Normalment ja em sento prou orgullosa de ser catalana; d'haver nascut en una terra amb tanta història, amb identitat pròpia, llengua pròpia... però avui és un d'aquells dies en que em sento especialment orgullosa. Avui el Parlament de Catalunya ha decidit que a partir del 2012 ja no es fan més corrides de toros al meu país i aquesta notícia em sembla meravellosa.

Sempre he pensat que s'ha de tenir la sang molt freda per dedicar-se a ser torero i ser capaç de torturar una i altra vegada un pobre animal indefens fins la mort i no sé si és pitjor ser el que ho fa o gaudir veient aquest espectacle tan lamentable.

Segons moltes persones les corrides de toros són una tradició que no es pot tocar, una festa més que forma part de la nostra cultura... Jo penso que les corrides son una salvatjada, un espectacle patétic i cruel i estic molt i molt contenta de poder dir que a la meva nació no es duen a terme aquests assassinats tan cruels.

Visca Catalunya i avui visca el Parlament! Que si les corrides de toros són cultura prefereixo ser inculta però sentir-me persona i tenir sentiments!

L'Andreu i en Biel

El meu embaràs ha arribat al setè mes i a banda de preguntar-me si el nen està bé, com serà, a qui s'assemblarà i d'altres mil i una qüestions que em passen pel cap, bàsicament em pregunto com serà la relació entre ell i l'Andreu.

Fa uns mesos que l'Andreu s'ha adonat que passa alguna cosa estranya. La mama porta un bebé a la panxa i per aquest motiu hem passat per moments durs en que la mama era dolenta, moments en que l'Andreu era un bebé petit que volia xumet tot el dia... Ara mateix passem per un moment "greu" de mamitis on vol que la seva mama el pugi a coll, el mimi, li doni petonets... En definitiva, el meu embaràs m'ha dut canvis a mi però també al meu petit.

Últimament haviem optat per no parlar del Biel (sota recomanació de la mestra de l'Andreu) però fa unes setmanes que és ell qui em pregunta pel bebé. Si porto roba per ell en una bossa em pregunta si en porto també pel Biel, ha volgut cedir la seva cuna al petit, se li ha escapat alguna caricia a la panxa, s'ha acostat i ha posat l'orella per sentir si el bebé li deia alguna cosa i ha tingut molts gestos que em fan sentir molt satisfeta.

Imagino que per l'Andreu serà molt dur que "aparegui" un nen que li restarà protagonisme. Fins ara és l'únic nen de la família... Únic fill, únic nét, únic nebot... I en quan neixi en Biel això ja no serà així. Segur que li costarà adaptar-se i fer-se la idea que ell ja no serà l'únic que tindrà totes les nostres atencions però estic convençuda que s'acabarà avenint i que en algun moment valorarà el fet que els seus pares li hagin volgut regalar una companyia que, si tot va bé, serà per tota la vida.

Quines ganes tinc de veure'ls junts!

Vacances

Aquest any les vacances es presenten força divertides. En un primer moment vaig pensar que el fet d'estar embarassada ja gairebé de set mesos (com passa el temps) i no poder viatjar massa seria un problema però mica a mica me n'adono que no és així.

El cap de setmana passat vam anar al camping dels meus sogres i la veritat és que ens ho vam passar molt bé. L'Andreu va poder correr amb la moto amunt i avall, va pujar en un trenet de costa, va nedar a la piscina, vam anar a la platja i, fins i tot, vam fer tapeo els tres junts. Ara tenim la intenció de repetir uns quants dies i a sobre vindran l'E, en S i la L i això vol dir que encara pot ser més divertit.

Apart de tot això tenim la torre i el llogar un bungalow en ment...

Fa uns anys aquestes vacances m'haguéssin semblat "domingueres" totals. Unes vacances avorrides i fetes per a gent gran i potser ho són. Són les vacances típiques sense anar a agafar un avió per anar a cap lloc exòtic ni cap illa paradisíaca. No anem a conèixer cap país estranger ni anem a cap hotel a estirar-nos a les tumbones però és que en aquests moments aquest tipus de vacances no són les que més em criden l'atenció.

Ara a les vacances sóc feliç veient el meu fill riure, passant-s'ho teta tirant-se a la piscina i veient com el meu marit el recull amb aquella cara de satisfacció que només té quan veu el petit. M'agrada veure'l amb la seva "moto" amunt i avall, veure com marxa a dormir a les tantes per voluntat pròpia perquè està cansat de tanta gresca. Ara, a més, m'agrada imaginar-me les vacances d'aquí un o dos anys quan ja siguem quatre. M'agrada pensar que els dos germans jugaran junts, es barallaran pel cubell i la pala o per la moto, podran fer castells a la sorra... Bé, tot el que jo no he pogut tenir ja que sóc filla única.

Potser hi ha molta gent de la meva edat que no m'entén i pensa que he perdut part de la meva vida formant una família i la veritat és que no els hi manca raó. He perdut moltes i moltes coses i en sacrifico unes altres mil però a dia d'avui puc assegurar que mai no he estat tan feliç i és que des que tinc la meva família les meves vacances humils són les millors que mai he pogut tenir.

Final de curs

Ja s'ha acabat el curs i la veritat és que en tenia ganes. He de dir que tornar a treballar l'últim mes per a mi va ser una satisfacció però alhora ha estat dur. Ha fet molta calor i hi havia molta feina i aquesta convinació en el meu estat és "mortal".

Bé, Ara que ja ha acabat tot intento fer balanç i estic contenta de poder dir que estic molt satisfeta de com ha anat tot plegat.

Aquest any ha estat la primera vegada que portava una tutoria i crec que ha anat prou bé. He de dir que els nens m'han ajudat molt perquè era una classe maquíssima, els pares (sobretot les mares) han estat molt macos amb mi i tot això ha fet que em sentís còmode i relaxada a l'hora de treballar. Hi ha hagut moments de tot... Recordo els principis amb el C i les seves crisis, hi havia dies en que pensava "on t'has ficat?" però ara estic encantada de veure que hem pogut crear un vincle molt especial entre els dos i sobretot estic feliç de veure la seva millora. Sembla mentida però me l'estimo molt!

Portar una tutoria no és fàcil. Entrevistes amb pares, coordinacions amb especialistes, hores i hores de classes intentant que tots aconsegueixin cert nivell, preparació de sortides, activitats, temes, corregir piles i piles de llibres, de feines fetes, examens... Tota una llista de feina que en molts moments sents que et satura, que t'ofega i que fa que et preguntis moltes vegades si seràs capaç d'acabar amb tot allò i a sobre fer-ho bé. La veritat és que ha estat un any de prova i m'ha agradat. Hi ha gent que m'ha felicitat per la feina feta i això em fa sentir orgullosa.

Sempre presumeixo de tenir una feina que m'agrada i quan a sobre em diuen que ho he fet bé la meva felicitat és completa. Ser mestre és una cosa totalment vocacional i que poques vegades la gent valora però les que ho som per molt que ens queixem en el fons sabem que no hem nascut per una altra cosa i que segurament ens jubilarem fent això i quan mirem enrera estarem contentes i satisfetes per la feina feta.

Aquest any ha estat un any de prova superada. Ara només em queda creuar els dits per tenir destinació per l'any vinent i poder disfrutar del nen que ve en camí.

Ah i com no, donar les gràcies a tots aquells company que han aconseguit fer-me riure en tantes i tantes ocasions en les que ho necessitava, donar-me un cop de mà quan no he pogut més i, en definitiva, per estar allà. Aquells companys que ja saben qui són i no fa falta que doni noms. Mil petons per a vosaltres i que passeu bon estiu perquè us ho mereixeu!