Ja fa quatre mesos

Ja fa quatre mesos que va néixer el meu "coqui" (no sé per què però li dic així a en Biel) i he de dir que m'ha passat el temps volant. Suposo que el fet que vagi a "remolc" del seu germà té molt a veure amb això ja que els seus horaris i moments sempre estan supeditats a les exigències o necessitats de l'Andreu.

Als quatre mesos en Biel és un nen rialler al que li agraden les pessigolles. Ja ha començat a agafar joguines i acostar-se-les a la boca per després aixafar-les amb aquestes genivetes que té. És un bebè molt dolç al que sempre li venen de gust els bracets sigui l'hora que sigui. Li agrada el contacte i quan l'acarones posa una cara de satisfacció que és difícil imaginar si no la veus. També és molt "xerrarire"! Passa moltes estones fent sorollets intentant cridant l'atenció... Vaja que ja comença a mostrar mica a mica el seu caràcter i després d'aquests mesos crec que ens comencem a conèixer ja bastant.

El Biel em té boja de contenta i és que com sempre dic és la peça que em faltava per tenir una família completa (vaja, el que jo considero família completa) i me l'estimo amb bogeria. Em fa riure, plorar, entregar-me i sentir allò tan especial que sentim les mares quan tenim el nostre bebè en braços.

He de dir que, de vegades, em sento una mica culpable perquè sóc conscient que durant l'embaràs no li vaig donar tota l'atenció que es mereixia i és que en molt moments vaig tenir sentiments molt contradictoris. Per sort ara tinc tota la vida per compensar-lo.

Feliç cumplemes Biel!

XOCOLATA

Des de fa unes setmanes em sento com una autèntica "yonkie" de la xocolata...

A mi la xocolata no m'ha agradat mai massa especialment. Ja de petita no mostrava cap interès per aquest dolç ja que sempre he tirat més per lo salat però d'un temps ençà que estic totalment enganxada!

A casa sempre hi ha xocolata perquè al Jordi li agrada i a l'Andreu també. Per tant, sempre ho he sabut que hi havia a l'armari (com per no saber-ho si la compro jo) però no ho tenia present. Ara però és com si tingués una petita veueta que em crida en quant acabo de dinar. La molt punyetera em diu: "està allà", "que bo està", "aixeca't i agafa un trocet"...

I jo lluito contra la veueta perquè em sobren 12 quilos i la xocolata no és una bona aliada a l'hora de perdre'ls però al final acabo cedint i agafo un trocet i me'l menjo. Sóc dèbil!

Avui he decidit que s'ha acabat la xocolata diària així que, de moment, li he donat a l'off a la veueta. Ara a veure si supero el meu punt més àlgid de "mono" que ve tot just després de dinar.

Jugant a cotxes

Ahir a la tarda vaig estar jugant a cotxes amb l'Andreu (per variar). Vam posar benzina als cotxets a través d'una canyeta de les de beure, vam fer un pàrquing i un túnel amb peces, una rampa perquè els automòbils baixessin. Vaja, vam estar jugant a coses de nois...

La veritat és que si fa uns anys m'arriben a dir que tota la meva imaginació es centraria en invents destinats a que mini-cotxets xoquin hagués pensat que ni de broma acabaria fent coses així i molt menys divertir-me alhora però el cert és que m'ho passo bé.

No puc negar que quan he d'anar a comprar regals pel nen sempre se me'n va la vista cap al passadís rosa. No puc evitar mirar les nines, les Hello Kitty, les cuinetes i totes aquelles joguines que van en capses liles, vermelles, roses... I quan estava embarassada del Biel encara havia arribat a pensar que potser podria passar per aquell passadís per endur-me alguna nina per pentinar-la a casa però la cosa no ha estat així i tampoc és tan traumàtic.

M'agrada passar temps amb el meu nen gran. M'agrada jugar a cotxets, a fer túnels, a futbol i a tots aquests jocs de nois perquè em permeten passar estones divertides amb el meu fill i perquè no hi ha res millor en aquest món que donar-li estones de felicitat i diversió amb la seva "mami" que l'estima tant i tant.

Tornar a ser la de sempre

Crec que quan ets mare una de les fites més difícils a aconseguir és la de tornar a ser la de sempre.

Quan vaig tenir l'Andreu vaig pensar que no ho aconseguiria. Recordo que en arribar a casa després de tenir-lo em mirava al mirall i no podia creure que aquell era el meu cos. El mal que tenia per l'episiotomia tan salvatge que em van fer també em feia pensar que no em recuperaria. Mica a mica van passar els mesos i el cos tornava a la seva forma (bé, almenys en un 60% perquè hi ha coses que ja queden com a irrecuperables) però tot i així jo ja no era "l'Esther", era simplement "la mare de l'Andreu".

Reconec que l'etiqueta de "la mare de l'Andreu" me l'he posat jo sola moltes vegades quan no he estat capaç de deixar-lo per fer la meva, quan encara em costa deixar-lo a dormir amb algú si no és per necessitat.... Però en aquestes ocasions l'etiqueta no em molesta pas perquè és una imposició que em faig a mi mateixa.

Bé, aquesta etiqueta no ha caigut mai del tot però ja estava força desenganxada. Durant molts mesos em tornava a sentir jo mateixa. L'Esther de sempre, l'Esther que treballa, que queda amb les amigues, que disfruta d'una peli al sofà amb el seu marit, que es posa una talla 40 del Zara, a la que li agrada anar de compres... Bé, un infinit de coses que m'agrada fer com a dona o persona tant se val.

Però l'Esther de sempre va decidir que volia donar un germà al seu fill perquè l'Esther de sempre ha desitjat tota la vida almenys dos fills. No ha volgut mai donar la soletat a un fill perquè és filla única i perquè no vol que un fill seu ho sigui.

Així que l'Esther es queda embarassada d'en Biel i el té...

I ara mateix torno a ser la persona que era fa dos anys quan vaig tenir l'Andreu però crec que pitjor. No vull pas que sembli que no estic contenta amb el meu fill perquè no és així. L'adoro i em té boja. És un nen preciós i me l'estimo més que a la meva pròpia vida com estimo l'Andreu però el naixement del Biel m'ha fet recuperar l'etiqueta de "mare de..." i aquesta vegada la resta de la frase ve en plural amb lo qual hi ha molta més feina a fer.

Vaig tenir el petit i tot i que va ser un part meravellós en mirar-me al mirall vaig comprovar horroritzada que allò era molt pitjor que quan vaig ser mare per primera vegada. Els meus pits han caigut més, tinc més panxa i una enorme estria que la recorre. Les cames tenen molta més cel·lulitis i el cul s'ha fet molt més gran.

I amb aquesta sensació de que aquest cos no és meu visc des de fa molts mesos. Cada dia obro l'armari i no sé que posar-me perquè agafi el que agafi em sento malament. Em veig lletja i res no m'afavoreix. Ara he decidit que aniré a comprar-me roba i què més dona si la puc dur un mes, dos o tres anys? Vull tenir roba per posar-me i amb la que no em senti malament. Ja ni tan sols aspiro a sentir-me bé...

El que realment m'agradaria però és tenir la força de voluntat per treure'm els quilos que em sobren de sobre però per molt que ho intento no ho aconsegueixo. Els nervis no em deixen controlar-me al 100% i quan faig dieta encara em sento pitjor així que en el meu cap hi ha una lluita interna que no em fa estar pas contenta. I sé que potser d'aquí un parell d'anys (són els que diuen que necessita el cos per a recuperar-se) estic mig bé però ara mateix tinc la sensació que el meu cos mai tornarà a una 40, ni tan sols a una 42...

Últimament em sento trista i ja no és només per tot això del cos, el pes... sinó també pel fet de no estar activa. Estic d'excedència i sé que és el millor pel meu fill però no he nascut per quedar-me a casa planxant, recollint roba o cuinant. Admiro aquestes dones que són capaces de dur tota la casa i a sobre rebre els seus marits amb un somriure i un pastís a les mans però jo no en sé de fer això. A mi m'agrada treballar, sortir i com a última instància cuinar.

L'hivern... l'hivern també em deixa fora de joc...

No sé, són tantes i tantes coses que ara mateix no em permeten tornar a ser la de sempre que em fa por pensar que potser ja no ho torno a ser mai més.

Precaución amigo conductor...

Fa un parell de setmanes em vaig apuntar a l'autoescola. La veritat és que no puc dir que ho hagi fet per gust. Ho he fet per necessitat; perquè per la meva feina és important, perquè penso que és bo tenir el carnet tenint dos fills, perquè tothom em diu que dóna independència... Vaja que tot són factors externs que em condicionen.

No sé perquè però el tema cotxe em fa molta por i no sé com portaré les pràctiques. El que sí sé és com ho portarà el pobre professor al que li toqui ensenyar-me... Segur que sóc el seu tema de conversa en molts dinars o sopars quan li toqui explicar aventures i desventures amb alumnes talossos.

Ara, però, prefereixo oblidar-me de la pràctica perquè toca fer la teoria. He de dir que la cosa està complicada perquè els horaris de l'autoescola no són bons i perquè porto una setmana intentant llegir el llibre de marres i només he aconseguit llegir els dos primers temes (ara ja sé fins quina tassa d'alcohol puc donar i perquè no he d'anar amb xancles, talons o l'abric posat a l'hivern mentre condueixo).

I per què només he llegit els primers dos temes? Per què és força complicat concentrar-se amb un bebè al costat que crida constantment, que juga amb un maleït aparell del Mickey Mouse que fa una cançoneta especialment toca nassos, que plora perquè li cau el xumet i perquè tot el que explica el llibre em sembla soporífer i no em motiva (quan una cosa no em motiva tinc una facilitat increïble per ocupar la meva ment en altres vint mil coses inútils però que en aquell moment em semblen vitals).

Hi ha molta gent al meu voltant que el té i em fa pensar (això sonarà lleig) "si aquest/a el té jo me'l trec en un obrir i tancar d'ulls" però la realitat no és aquesta. La realitat és que em costa posar-m'hi (ara mateix tinc el nen dormint i podria estudiar), que no m'agrada, que ho faig per obligació i que quan les coses es fan per obligació no es fan de bon gust o almenys no tant com quan les fas per plaer.

Tot i així prometo que ho intentaré i si no ho trec sempre quedarà mirar-me un cotxe d'aquells cutres que pots conduir sense carnet a risc que el meu marit, amics, familiar i resta de Catalunya se'n fotin de mi!

Fora pipa!

Aquesta setmana passada va arribar el temut moment d'acabar amb el vici de la pipa i la veritat és que no ha estat la cosa tan dramàtica com imaginava que seria.

La idea inicial era donar la famosa pipa als reis però vaig veure que l'Andreu mica a mica es deixava de mostrar tan predisposat com la principi i em deia coses com "dono la pipa i em porten una altra" o "li dono la pipa i tu em compres una nova"... Així que dimarts passat a la nit vaig decidir a provar de trencar-li la punta a veure què passava (la idea la vaig agafar d'una de les mamis del foro). Vaig agafar el xumet, unes tisores i zas! Foradet a la punta! Li vaig donar a l'Andreu i després d'un parell de xumades va dir (molt empipat per cert) que no la volia, que la llencéssim i així ho vam fer.

El cert és que encara la demana... Tampoc és que insisteixi massa però abans de dormir la demana. Jo crec que més res per allò de "si cola, cola". També m'he adonat que li costa una mica més adormir-se però quan ho fa contínua fent-ho "del tirón" així que podem dir que la retirada de la pipa no ha estat massa traumàtica.

I estic moooolt contenta i alhora una mica melancòlica perquè cada vegada perdo més aquell bebè amb pipa i bibi que ara ha passat a ser un nen gran que no necessita pipa i que beu la seva llet amb una canyeta com un nen ben gran.