Per molts anys Andreu!

Avui a les 16:35h farà 3 anys que va néixer el meu petit més gran. Avui doncs es dia de recordar amb nostàlgia com va ser aquell dia en que vaig passar 18 hores en un hospital esperant per veure la cara del meu primer fill, l'Andreu.

El cert és que sóc conscient que ho vaig passar fatal. Vaig estar moltes hores de "dolors" per després finalment tenir un part amb fòrceps i una recuperació horrible i dolorosa però a dia d'avui trec ferro i és que suposo que la memòria selecciona només allò que vol recordar.

Avui dia només recordo els nervis per les ganes de veure'l, la cara del Jordi donant-me la mà i sobretot el seu plor i la seva carona només sortir i descansar al meu pit. La tranquil·litat en veure que era un nen sa, l'alegria de veure'l tan maco, tan petit i tan meu... I una llista infinita d'emocions que no cabrien ni en mil blogs.

Avui també és el dia dels sentiments contradictoris perquè per una banda estic contenta de veure com és l'Andreu a dia d'avui. El veig tan gran, tan maco, tan simpàtic, responsable, carinyós i tan "homenet" que em cauen litres i litres de baba i em falten pams i pams de roba per entrar-hi i per l'altra banda em fa com llàstima adonar-me que perdo el meu bebè. Que ja no queda res d'aquell petitó q prenia bibis, que dormia a l'hamaca, que feia riallades quan li feia pessigolletes... Suposo que les mames ens sentim orgulloses de veure com els nostres fills creixen però alhora ens fa por perdre aquest vincle tan especial que tenim amb ells quan són petits i que es va perdent quan es fan grans.

En general però estic contenta i satisfeta per la feina feta. En Jordi i jo vam tenir la il·lusió de tenir un fill i crec que no hem pogut fer millor perquè tinc un dels millors fills del món.

Felicitats Andreu!

¡Que te den!

Aquesta és la frase que m'hauria de gravar al cap per recordar-la just en aquells moments en que ho esperes gairebé tot i no reps res.

Ja fa anys i panys que sóc molt conscient que la gent no ho fa això d'entregar-se. És més, hi ha molts que mantenen una relació amb tu just el temps que et necessiten o els hi va bé i després "si te he visto no me acuerdo" i tot i que en sóc molt conscient la majoria de dies no m'arribo a fer a la idea o, simplement, aquesta idea em toca la moral (per no dir altres coses).

Ahir va haver un fet concret que va fer despertar aquest sentiment de "per què sóc tan summament pava?" Hi ha gent que no em demostra res de res i tot i així jo segueixo allà. Truco o envio un missatge o deixo anar una frase al facebook... Si és que semblo tonta!

El pitjor de tot no és que em costi deixar aquesta gent enrere perquè sigui més toia que ningú. Segons la psicòloga a la que vaig anar ja fa uns quants anys (em faig vella) hi ha una bona explicació. De tota manera és una part de mi que em fa molta ràbia. M'agradaria canviar-la i en els moments en els que em sento menyspreada m'agradaria engegar el botonet del "que te den" i quedar-me tan ample. Quan algú no em respon algun missatge m'agradaria apartar-ho del meu cap i quan algú no sap res de mi si jo no hi poso interès m'agradaria ni adonar-me però no és així i les coses em fan mal, molt mal i ara que sóc a casa amb més temps per pensar (és horrible) encara em dolen més.

Només espero algun dia ser capaç de trobar el botonet del "que te den", tocar-lo i quedar-me tan ample sense remordiments ni històries.

Ja fa quatre mesos

Ja fa quatre mesos que va néixer el meu "coqui" (no sé per què però li dic així a en Biel) i he de dir que m'ha passat el temps volant. Suposo que el fet que vagi a "remolc" del seu germà té molt a veure amb això ja que els seus horaris i moments sempre estan supeditats a les exigències o necessitats de l'Andreu.

Als quatre mesos en Biel és un nen rialler al que li agraden les pessigolles. Ja ha començat a agafar joguines i acostar-se-les a la boca per després aixafar-les amb aquestes genivetes que té. És un bebè molt dolç al que sempre li venen de gust els bracets sigui l'hora que sigui. Li agrada el contacte i quan l'acarones posa una cara de satisfacció que és difícil imaginar si no la veus. També és molt "xerrarire"! Passa moltes estones fent sorollets intentant cridant l'atenció... Vaja que ja comença a mostrar mica a mica el seu caràcter i després d'aquests mesos crec que ens comencem a conèixer ja bastant.

El Biel em té boja de contenta i és que com sempre dic és la peça que em faltava per tenir una família completa (vaja, el que jo considero família completa) i me l'estimo amb bogeria. Em fa riure, plorar, entregar-me i sentir allò tan especial que sentim les mares quan tenim el nostre bebè en braços.

He de dir que, de vegades, em sento una mica culpable perquè sóc conscient que durant l'embaràs no li vaig donar tota l'atenció que es mereixia i és que en molt moments vaig tenir sentiments molt contradictoris. Per sort ara tinc tota la vida per compensar-lo.

Feliç cumplemes Biel!

XOCOLATA

Des de fa unes setmanes em sento com una autèntica "yonkie" de la xocolata...

A mi la xocolata no m'ha agradat mai massa especialment. Ja de petita no mostrava cap interès per aquest dolç ja que sempre he tirat més per lo salat però d'un temps ençà que estic totalment enganxada!

A casa sempre hi ha xocolata perquè al Jordi li agrada i a l'Andreu també. Per tant, sempre ho he sabut que hi havia a l'armari (com per no saber-ho si la compro jo) però no ho tenia present. Ara però és com si tingués una petita veueta que em crida en quant acabo de dinar. La molt punyetera em diu: "està allà", "que bo està", "aixeca't i agafa un trocet"...

I jo lluito contra la veueta perquè em sobren 12 quilos i la xocolata no és una bona aliada a l'hora de perdre'ls però al final acabo cedint i agafo un trocet i me'l menjo. Sóc dèbil!

Avui he decidit que s'ha acabat la xocolata diària així que, de moment, li he donat a l'off a la veueta. Ara a veure si supero el meu punt més àlgid de "mono" que ve tot just després de dinar.

Jugant a cotxes

Ahir a la tarda vaig estar jugant a cotxes amb l'Andreu (per variar). Vam posar benzina als cotxets a través d'una canyeta de les de beure, vam fer un pàrquing i un túnel amb peces, una rampa perquè els automòbils baixessin. Vaja, vam estar jugant a coses de nois...

La veritat és que si fa uns anys m'arriben a dir que tota la meva imaginació es centraria en invents destinats a que mini-cotxets xoquin hagués pensat que ni de broma acabaria fent coses així i molt menys divertir-me alhora però el cert és que m'ho passo bé.

No puc negar que quan he d'anar a comprar regals pel nen sempre se me'n va la vista cap al passadís rosa. No puc evitar mirar les nines, les Hello Kitty, les cuinetes i totes aquelles joguines que van en capses liles, vermelles, roses... I quan estava embarassada del Biel encara havia arribat a pensar que potser podria passar per aquell passadís per endur-me alguna nina per pentinar-la a casa però la cosa no ha estat així i tampoc és tan traumàtic.

M'agrada passar temps amb el meu nen gran. M'agrada jugar a cotxets, a fer túnels, a futbol i a tots aquests jocs de nois perquè em permeten passar estones divertides amb el meu fill i perquè no hi ha res millor en aquest món que donar-li estones de felicitat i diversió amb la seva "mami" que l'estima tant i tant.

Tornar a ser la de sempre

Crec que quan ets mare una de les fites més difícils a aconseguir és la de tornar a ser la de sempre.

Quan vaig tenir l'Andreu vaig pensar que no ho aconseguiria. Recordo que en arribar a casa després de tenir-lo em mirava al mirall i no podia creure que aquell era el meu cos. El mal que tenia per l'episiotomia tan salvatge que em van fer també em feia pensar que no em recuperaria. Mica a mica van passar els mesos i el cos tornava a la seva forma (bé, almenys en un 60% perquè hi ha coses que ja queden com a irrecuperables) però tot i així jo ja no era "l'Esther", era simplement "la mare de l'Andreu".

Reconec que l'etiqueta de "la mare de l'Andreu" me l'he posat jo sola moltes vegades quan no he estat capaç de deixar-lo per fer la meva, quan encara em costa deixar-lo a dormir amb algú si no és per necessitat.... Però en aquestes ocasions l'etiqueta no em molesta pas perquè és una imposició que em faig a mi mateixa.

Bé, aquesta etiqueta no ha caigut mai del tot però ja estava força desenganxada. Durant molts mesos em tornava a sentir jo mateixa. L'Esther de sempre, l'Esther que treballa, que queda amb les amigues, que disfruta d'una peli al sofà amb el seu marit, que es posa una talla 40 del Zara, a la que li agrada anar de compres... Bé, un infinit de coses que m'agrada fer com a dona o persona tant se val.

Però l'Esther de sempre va decidir que volia donar un germà al seu fill perquè l'Esther de sempre ha desitjat tota la vida almenys dos fills. No ha volgut mai donar la soletat a un fill perquè és filla única i perquè no vol que un fill seu ho sigui.

Així que l'Esther es queda embarassada d'en Biel i el té...

I ara mateix torno a ser la persona que era fa dos anys quan vaig tenir l'Andreu però crec que pitjor. No vull pas que sembli que no estic contenta amb el meu fill perquè no és així. L'adoro i em té boja. És un nen preciós i me l'estimo més que a la meva pròpia vida com estimo l'Andreu però el naixement del Biel m'ha fet recuperar l'etiqueta de "mare de..." i aquesta vegada la resta de la frase ve en plural amb lo qual hi ha molta més feina a fer.

Vaig tenir el petit i tot i que va ser un part meravellós en mirar-me al mirall vaig comprovar horroritzada que allò era molt pitjor que quan vaig ser mare per primera vegada. Els meus pits han caigut més, tinc més panxa i una enorme estria que la recorre. Les cames tenen molta més cel·lulitis i el cul s'ha fet molt més gran.

I amb aquesta sensació de que aquest cos no és meu visc des de fa molts mesos. Cada dia obro l'armari i no sé que posar-me perquè agafi el que agafi em sento malament. Em veig lletja i res no m'afavoreix. Ara he decidit que aniré a comprar-me roba i què més dona si la puc dur un mes, dos o tres anys? Vull tenir roba per posar-me i amb la que no em senti malament. Ja ni tan sols aspiro a sentir-me bé...

El que realment m'agradaria però és tenir la força de voluntat per treure'm els quilos que em sobren de sobre però per molt que ho intento no ho aconsegueixo. Els nervis no em deixen controlar-me al 100% i quan faig dieta encara em sento pitjor així que en el meu cap hi ha una lluita interna que no em fa estar pas contenta. I sé que potser d'aquí un parell d'anys (són els que diuen que necessita el cos per a recuperar-se) estic mig bé però ara mateix tinc la sensació que el meu cos mai tornarà a una 40, ni tan sols a una 42...

Últimament em sento trista i ja no és només per tot això del cos, el pes... sinó també pel fet de no estar activa. Estic d'excedència i sé que és el millor pel meu fill però no he nascut per quedar-me a casa planxant, recollint roba o cuinant. Admiro aquestes dones que són capaces de dur tota la casa i a sobre rebre els seus marits amb un somriure i un pastís a les mans però jo no en sé de fer això. A mi m'agrada treballar, sortir i com a última instància cuinar.

L'hivern... l'hivern també em deixa fora de joc...

No sé, són tantes i tantes coses que ara mateix no em permeten tornar a ser la de sempre que em fa por pensar que potser ja no ho torno a ser mai més.