La venjança serà terrible

- Deixar-te sense paga.
- Engegar l'aspirador a les 9h del matí quan hagis arribat a les 6h del matí de festa.
- Anar a buscar-te a l'institut i menjar-te a petons davant dels teus companys.
- Arreglar-te les celles davant dels amics després d'haver-me mullat els dits amb la llengua.
- Ensenyar-li a la teva novia fotos de quan eres petit una vegada i una altra.
- Dir a tothom que vas dur bolquer fins els 18 anys i xumet fins els 13.
- Presentar-me a la discoteca on siguis amb una mini i pujar-me a ballar en un podium després de dedicar-te el meu ball.
- Ficar tota la teva roba a la rentadora junt amb alguna peça rosa assegurant-me que destenyirà.
- "Amenaçar-te" pel carrer dient-te: "ara es pensaran que som novios" mentre t'agafo del bracet.

De tot això i molt més sóc capaç si no em deixes dormir una nit seguida però ja! Has vist quina mare més retorçada? Doncs encara puc pensar coses pitjors així que tu mateix Biel xato, te l'estàs jugant...

La Rialla

"La Rialla" és l'escola bressol on ha anat l'Andreu des que va fer set mesos. L'altre dia les mestres de "La Rialla" ens van convocar per a una reunió extraordinària i entre plors ens van comunicar que l'any vinent ja no hi seran perquè es veuen obligades a tancar.

La veritat és que aquesta notícia m'ha caigut com un gerro d'aigua freda i em fa pensar moltes i moltes coses i sentir moltes altres.

Per una banda hi ha tota la part sentimental. L'Andreu va començar a anar allà amb set mesos només, era el primer any que l'escola bressol funcionava i va ser durant molts mesos l'únic bebè. Aquest fet va provocar que ell es convertís en el bebè de l'escola i també va fer que la meva relació amb les mestres (sobretot amb la Montse que és amb la que ha estat durant tots aquests anys) es fes una mica més estreta.

La Montse a més de fer-li de "profe" a l'Andreu també ha vingut a casa a fer de cangur, alguna vegada que altra ha portat la caixa de música per jugar amb ell, canten, juguen junts... Sé que el nen està molt a gust amb ella i se l'estima.

Si un nen està a gust amb la seva mestra vol dir que aquesta mestra sap arribar-li i en el cas dels infants d'aquestes edats això ho és tot. Jo deixo allà l'Andreu feliç, tranquil·la i contenta i com jo moltes altres mares que en sentir que l'escola bressol tancava van començar a plorar desconsoladament.

L'Andreu l'any vinent ja no hi serà a l'escola bressol i amb el Biel encara no tenim massa clar què farem però tot i que a mi en un principi no m'hauria d'afectar el tancament sí que m'afecta perquè ni com a mare no com a mestre puc entendre què està fent ensenyament.

Ara resulta que les escoles bressol amb projecte antic han de canviar el seu projecte i si no el canvien han de tancar. Tant dona que les persones que l'han obert treballin bé, que els pares i nens estiguin contents perquè el que importa són uns metres a les aules o que es contracti més gent (cosa que em sembla totalment irònica quan ells mateixos estan traient personal docent de tot arreu).

Ara deixen unes noies amb empenta amb unes il·lusions trencades i sense ganes d'emprendre res més, deixen uns pares sense saber què faran amb els seus fills l'any vinent (entrar a la pública tots sabem que és com que et toqui la loteria), deixen uns nens sense les seves "profes" amb les que s'ho passen tan bé i tot per uns metres de més o menys?

Jo cada dia em pregunto cap a on anem. Està fallant sanitat, falla ensenyament, fallen les petites empreses, fallen els ajuts als emprenedors, no es valora la gent amb ganes però sí robots que posen segells... Tot això no m'agrada gens.

Ho he aconseguit!

Després d'uns quants anys d'espera he pogut anar a un concert de Miguel Bosé i la veritat és que encara estic emocionada.

El concert va ser al Liceu i tant la Bibi (l'amiga que venia amb mi) com jo pensàvem que potser seria avorrit. Ens imaginàvem allà assegudes entre iaies amb collars de perles i amb poques ganes de gresca però no va ser així! Vam cantar, vam ballar, vam cridar... Vaja que ens ho vam passar "pipa".

El Bosé està genial (bé, ahir una mica afònic però per ser ell se li perdona), està guapo, guapo, guapíssim! Ens va regalar algunes de les seves cançons més mítiques, ens va fer cantar amb ell, ballar seguint els seus moviments de sobres coneguts.

Vaja que ho vaig passar genial i que ja tinc ganes de repetir!

El gran dia! (Sssssssssscccccchhhhhhhhh)

Però... tu no els tens blaus, no?

El meu fill petit té els ulls blaus (almenys de moment) i he de dir que és un fet que causa sensació.

El nen va en el cotxet, la gent se'l mira i em diu: quina monada! La veritat és que a més el nen té do de gent perquè allà on anem es posa a cridar fins que tothom el mira i aleshores treu una enorme riallada que fa les delícies dels presents i, evidentment, fa caure les babes de la seva mama.

Tornant al tema que me'n vaig!

El nen té els ulls blaus i quan la gent els hi veu hi ha com una mena de ritual a seguir que a mi em fa molta gràcia. Primer el miren, després em diuen: "té els ulls blaus, oi?". Aleshores jo responc: "Sí, de moment els té blaus" i és quan la persona en qüestió em mira a mi als ulls, mira el nen, em torna a mirar a mi i amb un to com de no m'ho puc creure diu: "però tu no els tens blaus, no?"

Aleshores és quan em toca dir que el meu marit els té verds, que la seva mare, la seva àvia i el seu tiet els tenen blaus. Que jo tinc família, no directa però tampoc massa llunyana, que també els té clars. I quan he explicat això aleshores se sent un: "aaaaaaah". Com d'alleujament...

La veritat és que no és una cosa que em molesti però sí que em resulta curiosa perquè tothom hauria de saber el que és la genètica i el molt capriciosa que arriba a ser. Tothom hauria de saber que els nens no tenen perquè tenir els ulls de la seva mare o del seu pare i imagino que tothom ho sap però de tota manera costa que no et facin el comentari de rigor. Per què serà?

Ens mudem

Sí senyor, canviem de pis!

Fa un parell de mesos vam començar a contemplar la idea de marxar d'aquest pis. No perquè estiguéssim pas malament però sí que pensàvem tant en Jordi com jo que, tal i com estan les coses i amb les baixades de preu que hi ha, nosaltres estàvem pagant massa.

Abans de començar a buscar però li vam oferir la possibilitat a la noia que ens té el pis llogat que ens baixés el preu però vam rebre una negativa per resposta així que ens vam posar mans a l'obra. Bé, en realitat vaig ser jo que em vaig encaparrar molt amb el tema.

Vam anar a veure algun pis que a mi no em va fer gens el pes, ens van oferir uns altres, vaig provar que ens baixessin el preu d'alguns que ens agradaven (hi ha gent que es pensa que té palaus) i res de res. Finalment vaig trucar a una immobiliària i em van proposar anar a veure un que a mi per les fotos m'havia semblat realment lleig. La veritat és que a la noia de l'agència li va costar però al final vaig cedir.

Quan vaig veure el pis vaig canviar totalment d'opinió. Les fotos realment no li fan justícia! No és que sigui un pis preciós (per ser realistes en el que estem ara és molt més maco) però no està gens malament. Té uns 100 metres, tres habitacions, dos lavabos, una cuina força gran amb safareig... Però tot això no va ser el que em va acabar de convèncer. El que em va acabar de fer el pes va ser que en sortir al balcó hi ha unes vistes maquíssimes. No tenim blocs ni davant ni darrera i per tant a part de les vistes també tenim un sol espatarrant durant tot el dia! Això em va encantar perquè la veritat és que en el pis on som ara trobo a faltar molt la calor del sol i el poder obrir finestres i cortines sense que ningú no et vegi. A més amb el preu entra una plaça de pàrquing al mateix edifici. Què més volem?

Vaig trucar en Jordi ràpidament i quan el va veure també li va agradar així que ja estàvem més que decidits.

Què va passar aleshores? Que la noia del pis on som ara decideix que sí que ens baixa el preu del lloguer així que optem per quedar-nos.

Jo passo cada dia per davant del pis que anàvem a llogar i no puc deixar de mirar cap a munt i fixar-me en el sol que apunta a les finestres, al balcó... però no pot ser! Els diners de la immobiliària, els de l'habitació que hauríem de comprar als nens i altres gastos fan que no tirem endavant però el destí és el destí i la calefacció se'ns espatlla (per variar una mica) i ja estem farts d'estar sense calefacció setmanes i setmanes abans que no ho arreglin i jo explico el meu malestar a certes persones i una d'aquestes persones decideix donar-nos un cop de mà i se'ns obra de nou la porta a poder llogar el pis amb el pàrquing, amb les vistes, amb el sol...

I ens ho rumiem un cap de setmana però no ens fa falta més perquè ens veiem en aquell pis, perquè tenim ganes d'anar, perquè pensem que estarem molt be allà!

I ja tenim la paga i senyal donada i dimarts que ve anem a signar així que gent... Em mudo! I no sabeu el molt contenta que arribo a estar!