La Bella i la Bèstia

Avui després de dinar l'Andreu i jo hem vist "La Bella i la Bèstia". La teníem des de feia temps a l'ordinador perquè ell mateix ens la va demanar però encara no l'havíem vist perquè li posava i als cinc minuts ja deia que s'avorria (molt selecte que és ell per les pelis de dibuixos).

Bé, doncs avui l'hem vist i m'he emocionat molt! Ara feia ja molts anys que no la veia i gairebé ploro des de les lletres del principi. Jo crec que a mi la maternitat m'ha afectat perquè mai havia estat persona de llagrimeta fàcil però des que vaig tenir el meu primer "churumbel" que no puc evitar emocionar-me amb força facilitat.

L'Andreu ha quedat ben bocabadat quan m'ha vist amb els ulls vidriosos i em preguntava què em passava tota l'estona. Finalment ha decidit consolar-me dient-me que segur que el monstre (la bèstia) al final es treia la careta i no era tan lleig. I raó no li faltava!

Tibidabo

Avui hem anat per primera vegada al Tibidabo com a família i, com era d'esperar, L'andreu s'ho ha passat bomba! En un parell d'atraccions ha passat una mica de por (és poruc de mena) però en general s'ha divertit molt.


Quan vaig a llocs així no puc evitar pensar en quan anava jo de petita. Anar a llocs així no era una cosa que passés massa sovint així que quan em deien que aniria al Tibidabo, a Montjuic o a qualsevol altre lloc passava uns dies nerviosa i tot. Arribava allà i gaudia al màxim perquè per a mi era un dia màgic i recordo que després passava dies i dies recordant com ho havia passat.

Ara quan duc els meus fills a llocs així entro una mica en conflicte amb mi mateixa. Sempre he pensat que als nens d'avui en dia se'ls hi dona massa i per això no valoren pràcticament res del que tenen. Per a ells anar a un lloc així no és igual de màgic com ho era per a mi perquè hi estan molt més acostumats. S'ho passen genial sí però no sé, a mi em sembla que és totalment diferent la il·lusió que tenia jo amb la que tenen ells.

Nosaltres no som tampoc dels que sortim sempre o dels que comprem les coses per què sí. D'això res però sí que és cert que tenen moltíssimes coses que altres nens no veuran en la seva vida.

Per altra banda penso que són els meus fills i que els hi vull donar coses que potser jo no he tingut. Això no vol dir que els porti cada setmana al Tibidabo però si em puc permetre fer-nos el carnet i dur-los tres, quatre o cinc vegades a l'any doncs per què no?

No sé, suposo que els dubtes venen donats per les ganes de fer-ho bé. De moment però posarem l'excusa que és estiu i que per l'estiu s'han de fer coses!

Per cert, l'Andreu no és l'únic que s'ho ha passat bé.

Típica mare que està dels nervis

Per a mi una típica mare que està dels nervis és aquella que va amb els seus fills i no deixa de renyar-los una i una altra vegada repetint frases en plan cantarella incloent el nom del nen al que renya. Exemple: "Marc no pugis a l'escalaaaaaaaaaaaaaaaa. Maaaaaaarc!", "Emma no toquis aixooooooooooooooooo. Eeeeeeeemmaaaaaaaa".

Abans de ser mare me n'havia trobat moltes típiques mares que estan dels nervis a botigues, parades del bus, metro, trens... Vaja per tot arreu i la veritat és que les mirava i pensava que aquelles cantarelles eren la conseqüència d'una mala educació o d'una falta de saber posar-se al lloc de la mare.

Bé, ara jo també sóc mare i hi ha dies en els que, com avui, em reconec com a una típica mare que està dels nervis.

Fets: En Biel està malalt i això que es quedi a casa amb la mama a l'Andreu no li fa cap gràcia així que decideix intentar quedar-se a casa per tots els medis i quan no ho aconsegueix queda a l'escola bressol força enfadat. Com té bona memòria a les 17h a la criatura encara no se li ha oblidat que està enfadat i ja surt de l'escola bressol emprenyat i exigint unes galetes que la mare ni ha pensat en dur.

Comencen els plors i intento passar-los per alt. És normal que estigui una mica geloset així que no farem cas. Estem una estona al parc i després anem a la carnisseria i allà és on els nervis de l mare nerviosa comencen a actuar.

Per començar l'Andreu decideix que la vitrina és massa avorrida i que li pot fer un bonic estampat amb les seves mans brutes del parc i la condensació que hi ha als vidres així que apa, obra d'art al canto. La mare que està dels nervis (o sigui jo) comença: "Andreuuuuuuuuuuu no facis aixòooooooooo". L'Andreu continua fent el seu especial dibuix i la mare continua amb la cantarella però només una vegada més perquè no és mare d'advertir massa vegades.

L'Andreu reacciona i deixa l'estampat però decideix que té pipi. L'Antònia (la carnissera) li deixa el seu lavabo amablement i què fa el petit? Posa la balda! "Andreuuuuuuu vols obriiiiiiiiiiiiiiiiir?" "Andreuuuuuuuuuuuuu per què et tanques?" Surt l'Andreu i rapapolvo.

L'Andreu encara no està content així que decideix que ha arribat el moment de tocar el ventilador. Que si l'obro, que si el tanco... "Andreuuuuuuuuuu el ventiladoooooooooooor" i fins aquí ha arribat la mare que està dels nervis que ara ja és a un grau superior ja que està histèrica. Agafa l'Andreu i el seu en una de les cadires que hi ha a la carnisseria i "d'aquí no et mous".

Sortim de la carnisseria i passem per la farmàcia on l'Andreu no creu que la disposició d'alguns productes sigui l'adequada. "Andreuuuuuuuuuu no toquiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiis". La farmacèutica riu i li diu a l'Andreu "tu toca rei que no passa res". La mare que està dels nervis no sap si donar la volta al mostrador i estampar-li una de les capses a la cara a la senyora però la salva un farmacèutic que corre per allà i li diu que no li digui això al nen si jo el renyo. (Oh! Un noi amb seny en aquesta farmàcia).

La mare que està dels nervis li fa saber al seu fill que s'ha portat molt malament aquella tarda i que no està gens contenta. Ell és un nen "guapo" i els nens "guapos" no fan aquestes coses i bla bla bla.

La mare que està dels nervis comença a pensar que hi ha dies en que no sap ja ni què fer però de sobte apareix el petit i diu: "Perdó mama, m'he equivocat aquesta tarda, jo t'estimo i no ho faré més".

La mare que està dels nervis intueix que el pare de la criatura té alguna cosa a veure en aquestes disculpes però tot i així està orgullosa que el seu fill reconegui que s'ha equivocat, que ha entès que ho ha fet malament i que la seva intenció (almenys immediata) és no tornar a repetir-ho.

La mare pren nota i pensa que potser totes aquelles mares a les que va jutjar eren mares que com ella mateixa intentaven educar els seus fills de la millor manera possible i que hi ha dies de tot i això no significa que ho fem millor o pitjor.

Més autoescola...

Porto ja una setmana a l'autoescola així que ara ja puc dir amb la boca ben gran que la teòrica és una autèntica tortura (podeu substituir "tortura" per una paraulota).

Mira, a mi digueu-me curta però hi ha coses que no entenc i que no m'entren. Per no parlar de les preguntes que no aconsegueixo desxifrar de cap manera o les respostes que em semblen iguals. Hi ha vegades que miro les respostes i penso "vale, i on és la que posa que són vàlides a) i b)?". El que va fer les preguntes i respostes d'aquests maleïts tests tenia molta mala llet!

Tot i així faig entre 4 i 6 errors que diuen que no són tants pel poc temps que porto. No sé, a mi ja em fan enveja els companys i companyes que quan els hi pregunten pels errors diuen un o dos... Empollones! Gggrrr!

L'autoescola però és un món, eh? En el meu cas no tant pel que fa als alumnes sinó pel que fa a la mestra. Allà la mestra és la "chica para todo" així que és la que porta tot el tema administratiu i a més dona les classes. Què significa això? Que les classes haurien de començar a les 11h però comencen tot sovint a les 11:30h perquè clar, ha de parlar per telèfon, atendre persones que entren i com no, fumar-se un cigarret abans d'entrar a la classe.

Mentre dona classe el telèfon no para de sonar i que voleu que us digui... M'estresso! I crec que ella també perquè cada vegada que sona diu tal quantitat de tacos que m'entren ganes de prendre apunts per tal de poder incorporar algun al meu vocabulari en moments crítics. Mare meva, jo pensava que era mal parlada fins que he conegut aquesta noia.

Vaja que les classes no són tot el que esperava però vaig fent.

Això sí, la cosa anirà més poc a poc del que creia perquè ens han dit que el dia 26 de juliol és l'últim dia d'examen teòric i està clar que no estic preparada. Caldrà esperar doncs a setembre i això vol dir que aquest estiu no pararé de fer tests i per sobretot que em tocarà creuar els dits per a que les destinacions que em toquin abans d'aprovar tot siguin a prop.

Les dents

Al Biel li estan sortint per fi les dents. Fa un parell de setmanes li vaig passar el dit per les genives i tachan! Allà estava la primera punteta.

Oooooh! Quina gràcia em va fer! Perquè com a l'Andreu li van sortir als set mesos (sí, no paro de comparar) doncs ja m'amoïnava que el Biel als seus vuit passats no tingués cap.

La gràcia i la il·lusió però m'han durat poc i és que anem per la segona dent i això ja és tota una odissea. Per les nits ens hem d'aixecar un munt de vegades per posar la pipa, donar apiretal, consolar... L'altre dia vaig anar a la farmàcia i vaig comprar el Chamodent i ara li donem quatre al dia esperant el miracle i poder dormir tota una nit seguida.

Ja he perdut el compte dels mesos que fa que no dormim una nit sencera o bé fins més enllà de les 6h o les 7h del matí. Als 9 mesos que té en Biel li sumo els dos o tres últims d'embaràs i em surt gairebé un any amb falta de son i això m'està costant.

Vaja que l'altre dia a la farmàcia m'arriben a dir que si em compro hula hoop i el faig servir despullada durant dos dies a les 3h de la matinada i al balcó el nen dormirà jo crec que l'acabo comprant!

En fi, ens queda el consol que només queden unes altres divuit per sortir i que, tot s'ha de dir, està molt graciós quan riu i se li veu la denteta. He dit graciós? Està preciós!

Primer dia d'autoescola

Bueno, doncs ha arribat el dia. A les 11h tinc la meva primera classe teòrica a l'autoescola i la veritat és que no tinc gens de ganes d'anar-hi.

Sí, ja sé que he d'anar, que quan tregui el carnet ho agrairé, que és necessari, que dóna independència i mil coses més però així d'entrada fa com mandra anar a un lloc on em donaran la "chapa" durant una hora explicant-me coses que així a priori no m'interessen.

Com veieu la meva actitud ara mateix és de suspens però tot i així crec que progressaré adequadament i al final potser li agafo el "gustillo"i tot, no? (espero...)