A bona hora!

Avui és un d'aquells dies en els que penses: "a bona hora!" i és que a bona hora vaig anar jo a apuntar-me a l'autoescola.

Fa una estona he fet la meva sisena pràctica i ha estat horrible. Crec que no havia tingut mai en tota la meva vida tanta sensació de ser una inútil com avui. A mitja pràctica si hagués pogut m'hagués evaporat i hagués desaparegut del cotxe deixant aquell tio que no parava de renyar-me allà mateix plantat.

Tothom em diu que he de tenir paciència, que porto molt poc, que tothom acaba aprenent i sí, tot és cert. Segurament em falta paciència, sis classes no són masses i sí, fins i tot el més tonto del poble condueix però a mi això ara mateix no em consola.

Jo em pujo en aquella màquina diabòlica i em controla. No giro quan toca, confonc pedals, no els hi sé trobar el punt, si miro pels retrovisors no sé si els cotxes estan lluny o a prop i per a més inri avui tenia creuades la primera i la tercera marxa. Vaja que no ha estat el meu dia...

A mitja pràctica he mirat el rellotge i quan he vist que encara quedava mitja hora us prometo que m'han entrat ganes de plorar. Orgullosa que és una no ho he fet clar. No aniré pas a fer-li el numeret al profe (no mentre pugui aguantar) però en quant he arribat a casa he anat directa a l'habitació a plorar com una bleda.

Potser sóc massa exigent amb mi mateixa? Segurament! Però l'angoixa per sentir-me un "trasto" avui no me la treu ningú i de veritat que no havia sentit mai tanta frustració per no saber fer una cosa bé.

Avui odio les pràctiques!

Faltar a la feina

Avui he pres la decisió de no anar a treballar i m'està costant horrors no sentir-me culpable per haver-me quedat a casa.

En Biel va començar dimarts a fer caques lletges. En un principi vam pensar que es tractava de la boca però quan van començar els vòmits ja vam veure clarament que es tractava d'una meravellosa gastroenteritis. Ahir va passar el dia molt moix, fent caques líquides cada dos per tres i per la nit va fer una vomitada d'aquelles que fan por (vam acabar els dos a la dutxa...).

En un principi vaig pensar en deixar-lo avui amb la meva cunyada però no m'hi sentia bé del tot pensant que el deixaria aquí amb ella. No és que els cuidi malament però la gastroenteritis és delicada. Cal anar donant-li sovint el suero al nen, vigilar amb el que se li dona, s'han d'anar fent rentadores constantment amb tot el que taca i ell està tan tovet que només vol "mimus". A més en Biel va estar ingressat quan va tenir un mes i poc per una gastroenteritis i què voleu que us digui? Tinc por! Ja sé que no és el mateix passar aquest virus amb un mes que amb un any però igualment pateixo.

Ahir a la nit doncs vaig decidir que avui em quedava i el duia a urgències i aquí estic. Aquest matí he despertat a la meva coordinadora per dir-li que no anava i seré tonta però no deixo de pensar en l'escola, en tot el que no faré avui, en què pensaran per haver faltat, en si tinc dret a faltar per aquest motiu o no...

La veritat és que en aquests moments és quan penso en tota aquesta gent que falta per xorrades i em pregunto com s'ho fan per no sentir-se malament. No sé com poden posar excuses i no anar quedant-se tan panxos.

No sé si jo sóc molt tonta o els altres massa llestos però el cas és que cada vegada que no vaig a treballar sigui pel motiu que sigui sento que estic fallant.

Me estoy estresaaaaando!

Ja fa uns anyets que sóc mare. Bé, no masses però sí els suficients com per adonar-me que quan tens un fill necessitaries dies de 48 hores mínim! Però prometo que durant aquests anys mai havia tingut tanta sensació d'anar ofegada com ara.

I és que ara són dos i amb ritmes diferents! Un comença a caminar i a obrir armaris mentre l'altre em crida perquè segui a fer plastilina, un em crida (a grito pelao, eh?) perquè vol que li doni el biberó per anar a dormir mentre que l'altre m'està demanant el conte, a un li estic fent la papilla mentre a l'altre li preparo un bon tall de carn o algun plat més de mossegar clar i així un llarg etcètera de coses que, de vegades, em fan sentir que no arribo a tot.

A banda de les necessitats dels meus petits se li sumen les mil coses que faig durant el dia. Treballo a jornada completa donant el màxim als 26 monstruetes que m'han tocat, plego a les 16:30h però no arribo a casa fins les 18:30h gràcies a la fantàstica combinació entre Granollers i Mataró, arribo i em dedico als nens (la casa ja ni la nomeno però ja us podeu imaginar que no es pot descuidar), a les 21h marxo a fer pràctiques fins les 22h i, com em faltaven coses a fer, m'he fet membre de la comissió de decoració de l'escola de l'Andreu i quan són les trobades? A la nit evidentment!

I hi ha dies que em poso al llit i no tinc ganes ni de respirar. En aquell moment preguntaria al meu marit com li ha anat al dia però és que no sóc ni capaç. Només vull dormir, dormir i dormir i poder descansar.

Aquest any està sent durillo i tinc la sensació que encara queda molt per endavant...

Ja he començat les pràctiques

Doncs sí, ahir va arribar el meravellós (to sarcàstic) moment de començar les pràctiques i tot i haver fet pràctiques ahir i avui, no sé quin balanç fer.

Ahir vaig arribar feta un sac de nervis però no vaig tenir por. Això em va fer sentir força bé ja que jo tenia pànic a aquest moment. Estava motivada i amb ganes així que al principi escoltava el profe tota interessada. Reconec que la meva capacitat d'atenció a les 21h de la nit ja no és el que és a primera hora però el fet que el meu profe em traïes una pissarreta per a dibuixar-me la palanca de canvi de marxes tampoc va ajudar.

El noi és simpàtic i agradable. Vaja, ho fa bé però (sempre hi ha un però) és una mica "hiperverborreico" (bonito palabro) així que xerra i xerra i de pressa, molt de pressa. Hi ha moments en que més que unes instruccions sembla que escolti una sessió de música house "chumba, chumba". A més que ell ho viu, eh? L'hauríeu de veure amb aquella pissarreta dibuixant, estava més feliç que un xinxol!

Bé, jo vaig seure allà disposada a "darlo todo" i em vaig trobar que em va demanar un munt de vegades que anés canviant les marxes i vaig canviar tant de marxes que al final ja no sabia ni quina posava així que primera frase meva: "me estoy saturando". Tot això amb un somriure que sempre fa que les coses sonin millor.

Acaba la sessió marxes i comencem amb la part II també coneguda com a "trata de arrancarlo Carlos". Vaig arrencar i la mar de bé però aleshores el meu profe volia que fes joc de pedals. Joc de pedals? Com diria el Jesulín: "y eso que es lo que es?". Bé doncs fer el següent:

1- Trepitjar embrague.
2- Deixar-lo anar una mica mentre apretes l'accelerador.
3- Deixar anar l'embrague del tot.
4- Començar a apretar el fre.
5- Trepitjar embrague.

I tot això repetit unes... dues mil vegades? Jo al final no sabia si tenia el peu a l'embrague, al fre, a l'accelerador o al motor directament. Aquí va venir la segona frase: "ya no sé ni que pedal estoy pisando, eh?" i també acompanyada de somriure clar.

Per finalitzar el profe em diu:
 -Me conformo con que te acuerdes de la mitad de lo que te he explicado.
 A lo que yo respondo:
-Me alegra que me digas esto porque ya he olvidado la mitad de lo que me has explicado.

Resumint, entre dibuix, marxes i "pisa aquí, pisa allà" vaig arribar a casa contenta per la meva motivació però amb la sensació que no havia après res. Per sort era una falsa sensació i avui ja he engegat jo soleta i he arribat a tercera (plas plas plas). Hem sortit del polígon i he conduit jo fins a casa meva i tot això sense morir en aquella rotonda infernal obra del dimoni que he hagut de creuar per poder arribar.

Conclusió després de les meves primeres dues classes: No sé si aprendré a conduir però el meu massatgista personal (en Jordi) tindrà feina extra perquè tinc un mal d'esquena exagerat d'anar tan garratibada!

Això del carnet és tota una aventura.

I ja fa un anyet!

Demà és el primer aniversari d'en Biel i per no perdre el costum diré que aquest primer any m'ha passat volant!

Sembla que va ser ahir quan el ginecòleg em deia que el dia 5 d'octubre havia d'anar a la Corachan per provocar el part ja que creia que es podia endarrerir com el de l'Andreu i no era massa convenient. Recordo els nervis i la por del dia anterior. Vaig pensar una i mil vegades que no sabia com havia pogut anar a buscar una altra criatura amb el post-part tan horrible que vaig tenir després de tenir l'Andreu.

El meu cap donava voltes i voltes i ja imaginava el part, com seria el nen (des que vaig quedar embarassada que tenia la mania que s'assemblaria a en Jordi), com seria la tornada a casa amb ell i com ho portaria l'Andreu...

Recordo una entrada a l'hospital feta un sac de nervis i un part meravellós. Vaig estar força tranquil·la, les llevadores van ser encantadores, el metge va ser més que professional i jo (perquè no dir-ho) vaig estar com una campiona allà empenyent amb totes les meves forces per a que el petit pogués sortir.

Recordo la primera vegada que vaig veure la seva carona (això mai s'oblida), com me'l van posar al pit, les meves llàgrimes d'alegria, el seu plor en veure el món per primera vegada, els seus ditets petitons i blanquets, la cara d'en Jordi al veure'l. A mi em sembla ahir...

L'embaràs d'en Biel no va ser fàcil. No em vaig trobar massa bé ni física ni psicològicament. He de reconèixer que en algun moment havia pensat que allò potser no era el que més desitjava (tot i haver-lo anat a buscar), no sé... va ser tan diferent a l'embaràs de l'Andreu... tenia moments d'alegria, moments de dubtes, moments d'eufòria, moments de por però tot això va quedar ben enrere aquell 5 d'octubre a les 18:30h de la tarda quan va néixer el meu petit Biel.

En una ocasió vaig dir que abans de tenir-lo em preguntava si l'estimaria igual que estimava l'Andreu i que la resposta la vaig tenir en quant el vaig veure sobre el meu pit. I tant que l'estimo igual que a ell!

I aquell bebè que em va demostrar per segona vegada l'important que és ser mare ara ja no és tan bebè. Ara ja comença a deixar anar la meva mà per fer ell sol els seus primers passets, em crida amb un "ma-ma" tímid quan vol alguna cosa de mi. El meu petit Biel és el nen que sempre té un somriure a la boca inclús quan veu que marxem, el nen que torna boig a tothom que el veu pel carrer o el coneix...

Està clar que si d'alguna cosa puc estar orgullosa en aquesta vida és de tenir tant a l'Andreu com a ell.

Felicitats Biel!

No esperar tant Esther, no esperar tant!

En Jordi sempre em diu que no he d'esperar tant de la gent, que no m'he de posar trista quan les persones no responen com jo voldria, que la gent va a la seva mentre jo em passo la vida pendent dels altres... I té raó i me n'adono però tot i així les coses em continuen fent mal i em continuen decebent molt.

Hi ha vegades que puc restar importància a segons quins fets perquè venen de persones que no m'han importat massa mai o que en un moment donat m'han importat i ara no però mentre hi ha el pas aquest de "m'importes" a "em deixes d'importar i et tracto com un més" doncs passo un llarg i trist "dol".

Hi ha persones que no tenen la mateixa vida que jo. De fet, de les meves amigues de les que s'en diuen de tota la vida sóc l'única que té fills i això moltes vegades és un handicap. Fins no fa massa he viscut pensant que el problema el tenia jo, és normal que hi hagi gent que s'atabali amb dues criatures, potser no els hi agrada haver de seguir uns horaris o que hi hagi un nen tocant-li les coses per casa seva. Potser el fet que en Jordi i jo no ens puguem escapar gaire és un pal per alguna persona i carregar amb dues criatures que no són teves pot donar mandra...

Però potser el problema no el tinc jo. A mi m'agrada anar als restaurants i petar-me de riure perquè l'Andreu li deixa anar una sortida de les seves a un cambrer. M'agrada recollir-me aviat perquè he de banyar els meus fills, m'agrada anar amb ells a la muntanya, a la platja, a dinar, a sopar... Estic encantada de tenir els meus fills!

Crec que si una persona m'estima i és amiga però AMIGA, eh? Ha de saber valorar això, ha d'aprendre a estimar els meus fills i no els ha de considerar un destorb sinó una part més de mi. Una petita part juganera i entremaliada però una part més del que sóc jo i del que visc dia a dia.

Estic cansada d'haver d'anar jo al darrera, d'haver d'enviar jo sempre els missatges, de preguntar una i una altra vegada com es troba. Jo també necessito que em preguntin. Potser està molt cansada i estressada però jo també i això també em fa tenir necessitat d'afecte i d'atenció i sobretot necessito que em preguntin com estan els meus fills si pel facebook "anuncio" que els tinc a 39 de febre o que em felicitin si poso que és el seu sant. Que els tinguin en compte!

No sé, crec que tinc dret a rebre almenys una part del que dono i com n'estic convençuda crec que comença el meu dol i em costarà molt però finalment el superaré com ja l'he superat altres vegades. Simplement crec que em mereixo molt més.