Ja fa temps que la crisi ronda pel país. Al principi pensava que la cosa no podia ser massa greu, després va començar a caure gent del nostre voltant i ara ja ens ha colpejat a la cara directament.
La setmana passada no vaig obtenir cap destinació i avui han fet fora de la feina en Jordi. Això no ens ha agafat massa de sorpresa, ja veiem moviments estranys des de fa algunes setmanes però divendres vam tenir una notícia que ens alarmava del tot. Havien fet fora un parell de nois que treballen colze amb colze amb i ell i ja se sap allò de que "cuando las barbas de tu vecino veas cortar...".
La qüestió és que ara mateix estem els dos a l'atur. Bé, jo intentant aconseguir el certificat i ell que no sap pas si cobrarà res per merders d'autònoms i demès.
I com em sento? Doncs sincerament estic molt amoïnada però molt molt amoïnada. En Jordi sempre ha trobat feina de seguida però ostres, no sé, la cosa pinta ben magra.
Tot i així avui, com cada dia, intento treure el millor dels meus somriures. Fa uns anys segurament estaria plorant i fent un drama. No sóc una persona gens optimista i les coses se'm fan una muntanya de seguida però no sé, ara és diferent. Tinc dos nens fantàstics que cada dia em fan riure amb les seves coses i només per això ja val la pena intentar ser positiva i veure les coses des d'una altra perspectiva.
Ahir una amiga em deia que quan es tanca una porta s'obre una finestra i altra em deia que, de vegades, no es necessita massa per ser feliç. Això últim m'ho deia després que els petits ho passessin genial després d'anar a veure els focs artificials de Granollers a dalt d'una muntanya. Ves, té raó, molta raó!
I ara és quan traiem el plan B i aquest comença perquè el Jordi busqui feina una mica més a prop de casa. Ens dóna igual si cobra menys però ens agradaria que estigués més per aquí i que gaudeixi més dels nens. Aquest últim any ha estat molt esclau dels horaris i això ha fet que els veiés poc (de retruc a mi també clar).
No sé, potser és el moment de tenir una cosa que ens aporti menys a nivell econòmic i més a nivell familiar. Potser tot això de l'acomiadament té un final bo o simplement m'enganyo pensant que tot té un per què i no pot durar massa la turmenta.
Sigui com sigui penso intentar treure cada dia el millor dels meus somriures.
