Divendres musicals "I want to break free"

Fa algunes setmanes que llegeixo els "Divendres musicals" de l'onavis i trobo que és una proposta molt divertida així que m'afegeixo i si puc (perquè jo ja no prometo res) els divendres faré el post dedicat a posar una micona de música al meu blog.

Avui començaré amb una cançó que sempre m'ha agradat molt tot i no ser fan del grup. La cançó la coneixereu perquè és tan mítica com qui la canta i no és una altra que "I want to break free" de Queen. Ja us dic, mai he estat fan de Queen però aquesta cançó em dóna com una mena d'energia positiva i què dir del vídeo, la primera vegada que el vaig veure em vaig petar del riure.

Simplement genial!

Melamil

Ahir li tocava la darrera dosi de Prevenar al petit de la casa així que vam anar al pediatra i xerrant xerrant va sortir el tema estrella de la casa que no pot ser un altre que el dormir de la criatura.

He de dir que per sort en Biel va ser el segon perquè si arriba a ser el primer jo no sé si repetim. Sí, sona lleig però carai, el nen té 27 mesos i són tots els mesos que portem sense poder dormir una nit seguida. Bé, menteixo, que va haver una setmana no fa molt que va passar el miracle però res, de seguida va acabar la bona "racha".

En Biel ha estat dolent per dormir des del moment que va néixer i jo tinc molt clar que en el "contracte" de pares ja ve això de que un bebè et pot trasbalsar la son però el que mai esperes és que això vagi més enllà dels dos anys. Menys quan estàs acostumada a que el primer sigui un autèntic angelet en aquest sentit.

La qüestió és que pateixo per dues bandes perquè nosaltres no descansem però també em preocupa que ell no ho faci, tot i que després quan s'aixeca està tan panxo mentre nosaltres ens arrosseguem qual llimac.

Així que aquest tema és un tema que arrosseguem i arrosseguem. Hem provat de donar-li infusions d'aquestes de la Blevit i res i també vam provar la passiflora (en una època de malsons de l'Andreu va ser "mano de santo") però tampoc, al petit aquestes coses li fan pessigolles.

Ahir la pediatra em va parlar del Melamil que són unes gotes que porten melatonina. Segons ella la melatonina és una substància que el cos segrega per ajudar a conciliar la son. El Melamil és natural i totalment inofensiu, el prenen les persones que pateixen de jet lag, insomni... I fins i tot les embarassades. Així que davant la meva desesperació me'l va recomanar.

Bé, jo vaig anar i vaig comprar el Melamil. Ja d'entrada vaig llegir al prospecte que només es poden donar quatre gotes al dia mentre que la pediatra em va dir que en Biel necessitava quinze. Hi ha certa diferència, oi? Així que vaig decidir que li donava tres i a veure com anava la cosa.

El cert és que sembla que avui ha dormit molt millor però tot i així avui el Melamil es queda dins el potet i passo de donar-li.

I és que dec ser masoquista però vaig fer allò que no s'ha de fer mai. Sí, vaig mirar per internet! Carai, n'hi ha de tots els colors però resulta que això fa un parell d'anys no es podia ni vendre. Uf! Quan ho vaig llegir se'm van posar els pèls de punta i em vaig sentir la pitjor mare del món mundial.

No sé si estic fent bé o m'estic comportant com una neuròtica però tinc clar que no vull donar res als meus fills que em pugui provocar el mínim dubte de si faig bé o no. Prefereixo dormir poc i tranquil·la que no pas molt però patint. 

Popurrí

Porto unes setmanes molt mogudetes per varies coses i pensava fer un post sobre moltes d'elles però ja sigui per mandra, per por a aprofundir massa o per que sé jo, ho he anat deixant.

Ara, acabat el dinar tinc ganes de deixar anar molta cosa i sempre que em passa això agafo el pc i començo a "vomitar" tot allò que em passa pel cap. Vaig!

Aquest nadal ha estat un nadal amb sentiments totalment oposats. L'alegria dels nens sempre és contagiosa, m'encanta com viuen aquestes festes i aquests dies de descans de la feina també m'han anat molt bé. Tot això ha estat la cara alegre del nadal però també hi ha una part trista, molt trista... Ha estat el primer nadal sense una de les iaies d'en Jordi, l'avi està trist per la pèrdua, els altres avis són ja molt grans i per nadal l'avi no es va ni llevar del llit, la meva iaia tampoc està passant bona època... I bé, que hem de fer, sabem que és llei de vida, que els avis no són eterns però no deixa de ser trist i aquest sentiment de tristor ha anat volant per l'ambient en tots i cadascun dels dinars o sopars.

Hem tingut també algun que altre mal de cap amb la meva salut. Fent una mamografia em van trobar un nòdul que volien acabar de mirar a través d'una eco i potser una punció. Avui he anat a l'eco i tot ha quedat en res. El nòdul ja no hi era, de fet no sabem ni si ha arribat a estar (ara diuen que potser era una ombra). Vaja que res de res però he estat uns dies força amoïnada la veritat.

Demà torno a la feina i el cert és que no em ve massa de gust i mira que normalment ho prenc amb molta filosofia però aquest curs m'està costant pair-lo... Crec que ara aniré a fer la meva última migdiada en dia laborable.

I per últim, molt molt bona notícia! En Jordi va fer una entrevista ara fa uns mesos per una feina que no va sortir ja que van agafar una altra persona. Coses de la vida que aquesta persona no ha funcionat i ell era el segon de la llista. Estem contents, molt contents! És un lloc que ell volia i que esperem que ens doni estabilitat.

Ara però perdem coses i és que jo ja m'havia molt ben acostumat. Arribava i era a casa i això és tot un luxe. I què dir dels nens? Ells estan molt contents quan el papa els porta i els recull de l'escola, això ara no podrà ser. De tota manera em vull quedar amb la part maca d'aquests mesos i és que penso que tot el temps que han estat junts ha nodrit molt la seva relació i això val molt.

Ara ve una setmana d'adaptacions doncs. El papa a la nova feina, la mama i l'Andreu tornem a l'escola i el petit torna a la llar. Tot torna a ser com era, s'acaba la màgia del nadal...

Fent pa

A casa no som excessivament de pa. A l'hora de dinar o sopar poques vegades hi ha pa a taula i això es deu en part a que jo sempre em controlo amb el menjar i el pa millor de lluny. A l'hora d'esmorzar però a mi no em treu ningú el meu sandwich de pa amb tomàquet (és el meu xut d'adrenalina del matí) i per la tarda els nens tot sovint berenen entrepà.

L'altre dia tot xerrant amb la Mirashka va sortir el tema del pa fet a casa. Jo vaig estar tafanejant arrel de tenir la "chefo" i mira, m'havia encuriosit amb les receptes. Ella em va comentar que en feia de pa i em va deixar tastar un que estava molt i molt bo.

Dies després vaig comprar el meu primer preparat del LIDL que per ser realistes va ser un desastre. Vaig seguir les instruccions pam a pam però al posar-ho a la "chefo" el resultat no va ser el que esperava. El pa es va com fregir per sota, va quedar cru per dalt, al dia següent estava dur... Res, va anar a parar a les escombraries però no sóc de rendir-me fàcilment així que ahir vaig tornar a provar i tachan! Va sortir el meu pa!

Està molt i molt bo. En Jordi va menjar, els nens van menjar i jo n'he esmorzat aquest matí. Així que ara ja m'he enganxat a això del pa i a la que pugui intentaré anar provant altres receptes perquè ara el proper pas és fer tota la massa jo sense cap preparat d'enlloc. A veure què tal...

Ah i sense oblidar que en comptes de fer-ho amb la "chefo" ho he de fer al forn. Nyam nyam!

Canes

Fa unes setmanes em va donar un rampell i vaig decidir no tenyir-me més. Vaig pensar que estaria prou bé tornar a veure el meu color de cabell natural del que ja ni me'n recordo. Vaig pensar en sanejar el cabell, dur-lo natural i alhora estalviar perruqueria.

En "ello estaba" fins que ahir vaig anar al mirall i allà les vaig veure! No una ni dos sinó tres canes la mar de juntetes fent pinya a la ratlla ben disposades a demostrar-me que els anys passen per tothom.

No és que hagi estat un drama però reconec que veure'm allà les canes em va sobtar. Sóc jove, ho sé, només tinc 33 anys (pocs per mi potser molts per altres) però el fet de veure'm canes em va fer sentir una mica més gran.

Ara tenyir-me ja no és un gust sinó una obligació perquè no m'agrada que se'm veig cap cabell blanc. Ni que sigui un! Vaja una sóc jo per aquestes coses... Així que anar a la perruqueria ja no és una cosa que únicament faré per plaer sino també perquè començo a tenir que tapar una micona el pas dels anys.

Això no és cap drama no, només són tres però carai, són les meves tres primeres i cadascú es conta lo seu que diuen, no?

Res, que em faig gran i només queda el consol de pensar que em vull veure com el bon vi que quants més anys millor!

Experimentant...

Fa pocs dies que la "Chefo" corre per casa però el cert és que ja li estic donant força ús.

De moment he fet els següents plats:

- Pa de pessic de xocolata: surt molt bo però la part de sota se'm crema. No sé si em falta pràctica però de moment no hi ha res com un bon ganivet per tallar la part socarrada i fora. Tot i així va quedar prou bo!

- Macarrons: em té meravellada com poses tot allà i es fan. Vaja que al principi sembla una guarrindongada i després resulta d'allò més bo.

- Cloïsses i navalles a la marinera: les primeres van quedar més sucoses però les dues estaven bones bones.

I aquesta nit provarem rap a la marinera i per demà unes mandonguilles a la Bilbaina.

La veritat és que la maquineta m'està resultant molt i molt pràctica sobretot per dues raons. Primer perquè jo no sóc massa de "guisats", no tinc traça ves! I la "chefo" m'està donant la possibilitat de fer diferents "suquillos" que sens dubte els meus nens agrairan (jo no que em toca planxa, planxa i més planxa) i segon perquè la cuina queda neta neta netíssima i això sempre s'agraeix.

Així que, de moment, només puc dir que ha estat bona compra, sí senyor!