Avui el divendres musical va dedicat al Bruno Mars. Aquest cantant el vaig descobrir per casualitat a la ràdio i em va recordar moltíssim en Michael Jackson així que em vaig posar a investigar i vaig descobrir una joia que m'acompanya la majoria dels matins al cotxe.
Els meus petits també s'han fet fans i quan anem tots junts li fan els cors. Som el Bruno-mòbil!
divendres, 25 de gener del 2013
dijous, 24 de gener del 2013
Va de veins...
Avui necessito desfogar-me sobre un tema que em té angoixada i em porta força mal de caps des de fa ja uns mesos. El post d'avui és per parlar dels veïns que tenim just a sota de casa i que em porten pel camí de l'amargura.
Tot va començar ja fa gairebé un any quan vam celebrar un aniversari de l'Andreu a casa (a les 17h de la tarda, eh?) i els veïns de sota van pujar a queixar-se perquè els nens convidats feien massa soroll. Els nens convidats a la festa corrien a munt i avall i segons ells feien massa xivarri "un piso no es un parque y los niños pueden estar sentados jugando en el sofá y sin hacer tanto escándalo" diuen. Sóc jo o és impossible que sis nens d'entre dos i quatre anys estiguin tan tranquil·lets jugant quiets en un sofà?
A partir d'aquell moment ens hem trobat que sense dir-nos res a nosaltres han trucat als propietaris del pis a queixar-se perquè segons ells fem tant soroll que ni els deixem dormir. Avui ja la gota ha vessat el vas i és que la propietària del pis m'ha trucat per dir-me que a la reunió de veïns d'aquesta nit tenen pensat exposar el tema del soroll. M'he quedat morta!
De veritat que no puc entendre res. És cert que els meus fills no són una bassa d'oli, jo no nego que poden fer soroll però carai, són nens! Els hi tinc prohibit jugar a pilota per casa, no els deixo entrar ni la moto ni el patinet, quan corren els renyo... Què més puc fer? Lligar-los?
Aquest matí en assabentar-me de la reunió he baixat a parlar amb la dona perquè primer de tot som persones però res, no he tret aigua clara. Jo hi ha coses que no entenc! Diu que els nens arrosseguen mobles! Com han d'arrossegar mobles uns nens de dos i quatre anys?
A casa nosaltres estem ben poc. El dia que més aviat arribem són les 18h de la tarda i a les 20h els nens ja estan a la banyera per seguidament sopar i dormir. No hi ha dia que arribin desperts més enllà de les 21:30h i això com a tard. De veritat no els deixem dormir?
I no només això no... M'ha dit que la veïna de davant del meu replà també pensava el mateix. Amb aquesta veïna no és que tingui massa confiança però no m'he quedat amb les ganes de parlar així que he anat i he preguntat. Ella diu que en cap moment ha dit res i que no entén de què es queixen si mai no hi som, que els nens són nens i que s'ha d'entendre que quiets no poden estar. Tampoc no ha entès res.
Porto mig matí plorant... No sé si la grip també em fa estar més tova però de veritat que em sento molt malament. Aquesta nit serem el centre de la conversa i a mi això m'afecta. Què som? Delinqüents?
En Jordi serà el que baixarà, penso que és important que hi vagi perquè ens pugui defensar. Porto tot el dia fent voltes i voltes al tema i no aconsegueixo entendre què els hem fet. No entenc res!
Tot va començar ja fa gairebé un any quan vam celebrar un aniversari de l'Andreu a casa (a les 17h de la tarda, eh?) i els veïns de sota van pujar a queixar-se perquè els nens convidats feien massa soroll. Els nens convidats a la festa corrien a munt i avall i segons ells feien massa xivarri "un piso no es un parque y los niños pueden estar sentados jugando en el sofá y sin hacer tanto escándalo" diuen. Sóc jo o és impossible que sis nens d'entre dos i quatre anys estiguin tan tranquil·lets jugant quiets en un sofà?
A partir d'aquell moment ens hem trobat que sense dir-nos res a nosaltres han trucat als propietaris del pis a queixar-se perquè segons ells fem tant soroll que ni els deixem dormir. Avui ja la gota ha vessat el vas i és que la propietària del pis m'ha trucat per dir-me que a la reunió de veïns d'aquesta nit tenen pensat exposar el tema del soroll. M'he quedat morta!
De veritat que no puc entendre res. És cert que els meus fills no són una bassa d'oli, jo no nego que poden fer soroll però carai, són nens! Els hi tinc prohibit jugar a pilota per casa, no els deixo entrar ni la moto ni el patinet, quan corren els renyo... Què més puc fer? Lligar-los?
Aquest matí en assabentar-me de la reunió he baixat a parlar amb la dona perquè primer de tot som persones però res, no he tret aigua clara. Jo hi ha coses que no entenc! Diu que els nens arrosseguen mobles! Com han d'arrossegar mobles uns nens de dos i quatre anys?
A casa nosaltres estem ben poc. El dia que més aviat arribem són les 18h de la tarda i a les 20h els nens ja estan a la banyera per seguidament sopar i dormir. No hi ha dia que arribin desperts més enllà de les 21:30h i això com a tard. De veritat no els deixem dormir?
I no només això no... M'ha dit que la veïna de davant del meu replà també pensava el mateix. Amb aquesta veïna no és que tingui massa confiança però no m'he quedat amb les ganes de parlar així que he anat i he preguntat. Ella diu que en cap moment ha dit res i que no entén de què es queixen si mai no hi som, que els nens són nens i que s'ha d'entendre que quiets no poden estar. Tampoc no ha entès res.
Porto mig matí plorant... No sé si la grip també em fa estar més tova però de veritat que em sento molt malament. Aquesta nit serem el centre de la conversa i a mi això m'afecta. Què som? Delinqüents?
En Jordi serà el que baixarà, penso que és important que hi vagi perquè ens pugui defensar. Porto tot el dia fent voltes i voltes al tema i no aconsegueixo entendre què els hem fet. No entenc res!
dimarts, 22 de gener del 2013
Virus
I aquesta vegada m'han tocat a mi... Ahir vaig passar tot el dia amb un fred horrorós, el fred es va convertir en mal per tot el cos i a la nit se li havia sumat la febre. Vaja, que estic estupenda!
Avui porto tot el dia sense febre però estic feta un nyap i sobretot molt i molt i molt avorrida i és que no serveixo per estar malalta.
Aquesta tarda aniré al metge perquè ara mateix a la feina no podem faltar ni un sol dia sense justificar-ho i encara rumio sobre què faré. Crec que no m'aniria pas malament passar un parell de dies a casa i recuperar-me del tot però per altra banda no deixo de pensar en tot el que he de fer a l'escola i en com ho trobaré tot quan arribi (les companyes ho fan genial, eh? però no és el mateix tenir-ho tot controlat una mateixa).
Per altra banda hi ha el tema dels calers i és que ara ens descompten una autèntica burrada quan faltem. A una companya li van treure 300 euros per estar una setmana de baixa. Sí, malalta i putejada!
Bé, parlo per parlar perquè ni tan sols sé si em voldran donar un parell de dies. Els metges tampoc ho tenen pas tan fàcil per donar-nos baixes...
Quina porqueria tot plegat! Estàs malalta i a sobre patint per coses que haurien de ser insignificants.
divendres, 18 de gener del 2013
Divendres musicals: "La camisa negra"
"La camisa negra", sí senyor! Una cançó de Juanes que em porta records molt divertits i és que quan en Jordi i jo vam anar a viure junts al pis encara li faltaven algunes obres (sí, no vam saber esperar gens gens) i un dels paletes sempre cantava aquesta cançó fos l'hora que fos. Durant tres setmanes la camisa negra estava a tota hora per casa i la veritat és que li vam agafar carinyo i tot a la versió mal cantada d'aquell bon home que ens despertava a tots amb els seus galls.
dijous, 17 de gener del 2013
No gano "pa sustos"
Dimarts em torna a sonar el mòbil i en quant despenjo :"no t'espantis" (algú hauria de dir a les educadores de l'escola bressol que aquesta no és la millor frase per començar) "en Biel de nou ha patit un petit accident... Ha xocat amb un company i té un blau immens a l'òrbita de l'ull".
I jo ja no sé si riure o plorar i és que amb aquest nen és una darrera d'una altra. Està per veure'l... entre el macramé que porta entre cella i cella i l'ull tot blau té la cara feta un poema. Sort que és tan maco el bandarra!
I ara toca Traumel per l'ull i la rosa mosqueta per la cicatriu i per la mare dues valerianes perquè és un patir constant. Perquè l'Andreu sempre ha estat tràfec però mai no ens ha donat tanta feina perquè com a mínim tenia i té una mica de consciència de perill però aquest marrec... Aquest marrec s'enfila al sofà i salta com si res, es fica al rentaplats, s'enfila a les cadires per obrir els fogons, obre els armaris i els tanca sense fixar-se si té els dits posats o no, obre el forn quan li plau... I aquest havia de ser el tranquil·let dels dos?
La que ens espera!
I jo ja no sé si riure o plorar i és que amb aquest nen és una darrera d'una altra. Està per veure'l... entre el macramé que porta entre cella i cella i l'ull tot blau té la cara feta un poema. Sort que és tan maco el bandarra!
I ara toca Traumel per l'ull i la rosa mosqueta per la cicatriu i per la mare dues valerianes perquè és un patir constant. Perquè l'Andreu sempre ha estat tràfec però mai no ens ha donat tanta feina perquè com a mínim tenia i té una mica de consciència de perill però aquest marrec... Aquest marrec s'enfila al sofà i salta com si res, es fica al rentaplats, s'enfila a les cadires per obrir els fogons, obre els armaris i els tanca sense fixar-se si té els dits posats o no, obre el forn quan li plau... I aquest havia de ser el tranquil·let dels dos?
La que ens espera!
diumenge, 13 de gener del 2013
Ja fa un any!
Avui fa un any que em vaig treure el carnet de conduir i durant aquest any m'han passat de tots els colors (i les que em queden) però el resum és que estic molt contenta de tenir el carnet i poder ser més independent.
Tot allò que es diu de la llibertat que es sent quan tens carnet és totalment cert, jo ho comprovo dia a dia i tot i que em va costar molt i molt la pràctica (que totxo) ara estic molt contenta d'haver-ho aconseguit i és que confesso que no hagués dit mai que jo escriuria aquest post!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)