El meu careto

Si mireu atentament el següent video em trobareu per aqui en mig ballant. El careto li he d'agrair al meu fill que no em deixa dormir des de fa ja almenys un mes!



PD: M'encanta...

"Pachuchitis"

Si, tinc "pachuchitis"...Ara feia molt que no agafava un virus d'aquests punyeteros que et deixen feta una autèntica porqueria. Et fa mal tot i no et fa mal res!

Recordo que quan vaig treballar a la llar d'infants (farà uns tres o quatre anys) agafava virus d'aquests constantment. Els nens es posàven malalts i, de retruc, jo també i més! Ara jo sóc la malaltona i la que intenta que no li passin aquests punyeteros "viruses" al nen. Ai quin patir! Si es que quan una és mare no es pot ni trobar malament perquè en comptes de preocupar-me per mi mateixa em preocupo perquè no l'enganxi ell!

Ara toca pometa (meravellosa la babycook), arròs bullit i poca cosa més. Ai quines ganes de trobar-me millor per tornar a ser com el cul d'en Jaumet!

Qui no estima el meu fill...

No m'estima a mi!

És ben cert això que diuen que tot el que el que li facin a ell et farà més mal que si t'ho fessin a tu mateixa. En el moment que tens un fill te n'adones de qui hi és de debó, de qui t'estima, de qui es preocupa per tu i pel nen, de qui no...

Quan vaig tenir l'Andreu gairebé tothom va venir a veure'l (he dit "gairebé" perquè hi ha algun individu/a que no el coneix). Suposo que això d'anar a l'hospital a veure un nen acabat de nèixer fa molta gràcia però en sortir de l'hospital aquesta mateixa gent ha desaparegut (bé, alguns altres venen massa i a deshora però aquest és un altre tema). Han estat abduits? no, simplement passen del meu fill. Tan costa agafar el telèfon i fer un truc? Tan costa passar per la porta i preguntar com està?

He trobat més interés i il·lusió per l'Andreu en amics i coneguts que en gent de la propia familia que ni tenen il·lusió pel nen ni interés per a res del que li passa.

Bé, tota aquesta gent a mi m'ha caigut de tot arreu perquè que vagin a la seva ho entenc, que passin de mi també però del meu nen?. En fi, ells són els que acaben perdent perquè perden el plaer de veure com creix. També perden la meva estima, el meu apreci i les meves atencions. Per a ells s'han acabat les meves trucades, les meves felicitacions, els meus detalls. Ho han perdut, de mi, tot!

Potser sóc massa sentida però a mi ja m'agrada ser així perquè em preocupo pels altres i perquè mai seré com tota aquesta gent que ha decidit que no existeix el meu fill.

Han marxat en Feliciano i la Madonna

En Feliciano i la Madonna (dues simpàtiques tortugues) m'han acompanyat durant anys.

En Feliciano, per a mi, tenia un valor sentimental ja que me'l va regalar la meva iaia quan vaig treure un excel·lent a les pràctiques de final de carrera. En Feliciano el vaig "batejar" amb aquest nom perquè era el nom del meu tutor de pràctiques, un home peculiar i divertit que em va ajudar molt en aquelles pràctiques tan dures (el centre que em va tocar era com de pel·lícula de terror).

La Madonna va començar a formar part de la nostra animal-familia fa un parell d'anys després de comprar-la en una botiga on l'havia vist jugant i nedant amb companyes seves.

Els dos han estat formant part de casa uns quants anys però en aquesta vida hi ha prioritats i quan la veterinaria de la nostra pogona em va dir que podien provocar alguna malaltia greu a l'Andreu ni m'ho vaig pensar. Vaig decidir que les havia de donar! Els animals els estimo molt però està clar que l'Andreu és l'Andreu i la seva salut i benestar és el primer.

Estic contenta perquè he aconseguit que tinguin una nova llar. Una noia que estima molt els animals se les ha quedat. Diu que les tindrà al seu jardí junt amb altres dues tortugues que conviuen amb ella des de fa uns anys. Allà estaran ben cuidades i alimentades. A més puc anar a veure-les de tan en quant!

Àdeu Feliciano i Madonna! Espero que sigueu felices a la vostra nova llar!

La sombra del viento

Crec que encara estava embarassada quan en Jordi em va comprar "La sombra del viento".

Rondava per casa ja feia massa temps i fa un parell de setmanes q vaig decidir que no passava més temps sense ser llegit i la veritat és que m'ha agradat molt. Feia molt temps que no agafava un bon llibre entre les meves mans i aquest ha fet que em torni el "gusanillo" de la lectura.

Ara ho tinc força difícil perquè em manca temps i durant el dia el temps que em queda l'aprofito per a veure series o per tafanejar amb les meves Mamis de bcn però intentaré treure temps per les nits. Ara falta trobar un llibre que m'enganxi com La sombra del viento, un llibre que et fa desitjar passar les págines ràpidament per saber que et depararà el proper capítol.

Aquest llibre m'ha recordat molt a d'altres com el Código da Vinci o La biblia de Barro perquè són llibres que t'entretenen, que et fan formar part de l'història i que estàn tan ben explicats que, fins i tot, t'entren ganes que et passin les coses que els passen als protagonistes.

Ara a veure si trobo un altre d'aquest nivell perquè no sempre es troben. De fet, fa anys que busco un llibre que em faci sentir el que vaig sentir quan vaig llegir "Lestat, el vampiro" de l'Anne Rice i encara no l'he trobat.

Desitjeu-me sort!

Diumenge nit

Ja ha tornat a arribar...diumenge nit...quina depresió!!

La nit de diumenge s'està convertint en un moment temut i cada vegada més. Fa més d'un any era maleit perquè al dia següent tocava diana i enfrontar-se a una dura setmana entre reunions, nens, examens, correccions...Ara que no tinc res d'això s'ha tornat maleit perquè necessito justament tot això.

Després d'aquesta temuda nit arriba l'avorrit dilluns. Més monotonia, més rutines, més soledat...Sí, tinc l'Andreu però enyoro estar amb gent adulta, enyoro xerrar, enyoro els dilluns de feina, enyoro en Jordi que marxa a la seva rutina...

Arriba el dilluns i ja no sé què fer per canviar, per no tornar a una rutina que em té atrapada, ja no sé ni per on passejar...Enyoro que arribi el dia en que la nit del diumenge torni a ser maleida perquè al dia següent em toca matinar!