Sembla que tot torna al seu lloc.

Dilluns passat vaig anar al ginecòleg i sembla que després de gairebé 21 mesos tot es posa al seu lloc.

Sembla que el quist interior està desapareixent i, per tant, no caldrà operació. La cicatriu fa mal però sembla ser que també és qüestió de temps. Segons el meu metge és normal que davant els canvis de temps tingui molesties i que, de vegades, em tivi però això es pot anar arreglant amb el temps i amb aplicacions de locions hidratants.

Bé, sembla que començo a recuperar-me i ja em começa a rondar pel cap la idea de tenir un altre.

Seré masoquista...

Quina barra!

Avui m'ha passat una d'aquelles coses que et fan pensar en que en aquest món hi ha gent amb moltes penques!

M'explico... Fa un mes i mig vaig trucar per demanar hora al Dr. Tura (un pediatra homeopata del que molta gent parla bé). Vaig trucar i la noia molt amable em va dir que em donava hora pel dia 21, vaig donar les gràcies i vaig penjar. Van passar pocs minuts quan em torna a trucar i em diu que es referia a 21 d'octubre. Vaig pensar que era una barbaritat una espera d'un mes per un metge que cobra 70 euros la visita però bueno, em vaig conformar.

Avui és 21 així que agafo l'Andreu i xino xano anem a la visita. Arribo i quan dic el nom del nen em diuen que no està apuntat. Miren i remiren i no entenen què ha pogut passar (si elles no ho entenen jo menys). Després de 5 minuts de perplexitat (jo crec que després de dos ja era hora de passar al pla alternatiu) em diuen que preguntaran al metge si em pot atendre.

Vaig a la sala d'espera amb l'Andreu (per sort hi ha joguines) i després de 30 minuts ja cansada d'esperar pregunto si m'atendran o no. La noia entra a la consulta del metge, surt i em diu que el metge no es pot quedar perquè té un compromís però que si vull em dóna hora pel dia següent.

Ja! Hora pel dia següent? Jo al dia següent tinc la reunió de pares a l'escola bressol del meu fill. Li dic molt educadament (massa i tot) a la noia que no m'interessa ja cap tipus de visita amb aquest doctor i em diu que li sap greu. Ni contesto! Que a ella li sap greu? doncs anda que a mi...

Surto treien fum per les orelles i pensant que no vull anar ja a aquest metge, que no es mereix que gasti els meus diners allà. Penso que és molt fort que fiquin la pota d'aquesta manera i no em refereixo a no apuntar-me (mira, potser ens pot passar a tots) sinó al fet de fer-me esperar 30 minuts per dir-me si m'atenen o no per al final dir-me que no. Així va el pais! I jo pregunto... Si jo ara arribo a l'escola mitja hora més tard com fan els metges que passaria amb tots els nens que m'esperen? I si decideixo dir-li a un pare que aquell dia no li dóno classe al seu fill perquè tinc altres compromisos que em dirà?

En fi, hi ha gent per tot!

Una caseta amb jardí

Últimament hi ha un parell de coses (bé, sempre hi ha més però aquestes són més importants) que em ronden pel cap.

La primera és que m'agradaria molt poder comprar una caseta i ja posats a demanar que fos a Cardedeu. Que jo digui que vull una caseta em fa pensar en que em faig gran. Sempre havia dit que volia viure en un pis. Un àtic, un duplex... una casa no la volia pas. Només pensar en un lloc aïllat i sol on els lladres poguéssin entrar em feia repelús (si, per aquestes coses sóc molt poruga). Preferia un àtic o un dúplex així com de disseny. Ara visc en un dúplex i no estic pas descontenta. Sempre penso que és un pis preciós i la veritat és que estem força tranquils aqui però cada vegada em sento més tancada i cal dir també que em canso de pujar i baixar escales.

Fa un parell de caps de setmana vam anar a la caseta d'en J i la S i la veritat és que l'Andreu s'ho va passar bomba corrent i jugant per la mica de terreny que tenen. A més de l'Andreu en Jordi i jo també vam tenir sensació de llibertat i el gos ja ni us explico com s'ho va passar! En veure tot això vaig començar a pensar que seria maco viure en una casa on l'Andreu tingués un bon espai per jugar i on no caldria que cada dia (com ara) anéssim al parc.

Evidentment aquesta caseta no és fàcil d'aconseguir. Sempre hi ha la mateixa pega... els diners! Avui dia és pràcticament impossible comprar alguna cosa i els lloguers de les cases estan pels núvols. Sembla que ara la cosa comença a posar-se una mica millor i, de vegades, quan tafanejo veig que comencen a haver alguns preus no tan desorbitats. De tota manera comprar és una cosa que s'ha de meditar prou bé així que o ens toca la loteria o encara potser trigarem un anyet o dos en comprar (o més, ves a saber).

Mi nueva mamá

Fa un parell de dies em va passar una cosa molt curiosa (per dir-ho d'alguna manera) pel facebook... Em va enviar un missatge privat una senyora que diu ser la parella del meu pare (amb el que no tinc relació des dels meus onze anys) des de fa 18 anys. La dona en qüestió diu que sempre ha lamentat no haver-me conegut i es mostra molt predisposada a començar una relació amb mi ara.

La veritat és que fa uns anys tot aquest tema m'hagués tocat la fibra. No és que hagués volgut iniciar una relació amb aquesta dona que no conec de res però segurament m'hagués emprenyat o com a mínim alguna cosa se m'hagués remogut per dins però a aquestes alçades i a dia d'avui m'he quedat ben igual.

Crec que la meva resposta ha estat ben contundent i és que no sé de qui parla quan diu que porta 18 anys amb el meu pare. Quin pare? Suposo que es refereix al senyor que un dia em va "fabricar"i al que li agraeixo enormement el meu nas "respingón" (si, m'agrada el meu nas) i alguns trets del meu caràcter (si és cert que s'hereten).

La veritat és que sembla mentida que després de tant temps aquesta dona vulgui buscar-me. Jo em poso en el seu lloc i ostres, m'hauria fet vergonya i tot enviar aquest missatge! Per altra banda cal dir que als meus 30 anys no necessito cap madrastra. Crec que tinc el cupo cobert a la meva família i ja m'està bé tenir la que tinc que és la que porta tots aquests 30 anys amb mi.

PD: que fort és el facebook!

Intuició

Avui m'han explicat una cosa d'una persona que no m'ha fet massa gràcia i la veritat és que no m'ha sorprés. Aquesta persona m'ha donat com una mena de mal rotllo des del primer moment en que l'he conegut.

Suposo que no sóc l'única a la que li passa que, de vegades, en veure una persona ja saps que no hi haurà el que se'n diu feeling amb ella. No saps dir que li veus però saps que no és "trigo limpio". Suposo que és com una mena d'intuició o potser hi ha com una mena "d'alerta" subconscient que fa que siguis precavuda amb algunes persones. És probable que la ment reconegui coses imperceptibles per la conciència que fan que ja no t'hi acostis... No sé, són hipotesis, eh?

El cert és que de la mateixa manera que hi ha persones que et donen mal rotllo hi ha d'altres que et transmeten bones vibracions. Per sort, aquestes persones normalment abunden al meu entorn i fan que em senti còmode en el meu dia a dia.

Evidentment les sensacions són això, sensacions... I mai tens la certesa quan la intuició treballa. Hi ha vegades que he cregut cegament en una persona i m'ha decebut i també m'ha passat (menys vegades, tot s'ha de dir) que una persona que m'ha caigut malament d'entrada després m'ha resultat força agradable i, fins i tot, hem arribat a establir una relació però sóc de les que pensa que si d'entrada una persona ja no t'agrada per alguna cosa serà.

Primera setmana...

Ja ha passat la primera setmana amb nens i crec que necessito vacances!

Aquesta primera setmana ha estat força dura i és que tinc un grupet de nens molt maco però força xerrameques als que els he d'estar demanant silenci cada... dos segons? Cosa que fa que ara mateix parli més com Joaquín Sabina que com jo mateixa. A més dijous pel matí va haver un "incident" força greu amb un nen amb alguns problemes d'agressivitat i la veritat és que vaig quedar una mica tocada.

Apart de tot això l'Andreu ha estat força desagradable amb mi. A la guarde no ha plorat un sol dia però en canvi ha optat per ignorar-me i pegar-me (es veu que aquesta setmana és la setmana de "los niños pegan a Esther"). Sembla que ahir això va acabar i ja tornava a estar carinyós amb mi però creieu-me si us dic que pànic li tinc al dilluns!

En Jordi pobre no arriba a casa fins les 20:30h i això també suposa que he de fer mil i una cosa sense la seva ajuda...

Vamos que ha estat una setmana del més estresant!

Tot i així diré que quan vaig en tren per les tardes penso que sóc afortunada per tenir una feina que m'agrada tant. Els nens esgoten però també són molt macos! Veus com des del primer dia ja t'estimen i et regalen dibuixos o et porten una petxina de regal com ha fet la N. Et volen dibuixar, et diuen que duus el cabell maco, s'ofereixen per si et poden ajudar...

Lo de l'Andreu també ha de passar i suposo que si no és aquesta setmana doncs serà la vinent i sinó l'altre. No li queda més remeï que estar de bones amb la seva mare, no?

I pel que fa a la feina del Jordi... això no ho canviarem pas però sí podem aconseguir que almenys dos dies a la setmana arribi una micona abans.

Bé, ha estat una setmana mooooolt dura però penso que a la llarga la cosa es pot anar suavitzant (o això espero).