Volem neu!

Ja fa anys que l'Andreu m'ho demana i ara se li ha sumat en Biel. Els meus fills volen neu! En Biel ha passat part de les vacances de nadal preguntant:

-Mama, quan neva?

I la feina ha estat meva per fer-li entendre que tot i que a totes les pel·lícules, fotos i postals de nadal surt neu, aquí no neva mai per aquestes dates.

Per això hem decidit que d'aquest any no passa que els els portem un dia a la neu. He trobat un hostal que pinta prou bé a Sort i la nostra intenció és fer una escapadeta per febrer. El cert és que a mi també em fa gràcia anar a passar un dia a la neu encara que sigui només per fer quatre boles i baixar lliscant amb un trineu d'aquells que agafen mig cul.

Si és que en el fons no sé pas qui és més nen!

Fundació Mona

Diumenge passat vam fer una sortida amb uns amics a la Fundació Mona. En un principi la trobada no anava molt més enllà que passar un dia amb amics i anar a visitar un lloc que als adults ens despertava curiositat i segurament als nens els encantaria.

La visita a la Fundació no ens va pas decebre i a mi en concret em va fer reflexionar molt. Per mi els micos són animalets simpàtics que acostumem a veure molt semblants a nosaltres. No he interactuat mai amb un ximpanzé però sempre m'han resultat animalons molt divertits. Quan veus documentals sobre micos fent moneries amb un èsser humà et cau la baba i penses que aquell animal està la mar de bé, content i feliç fent les seves moneries i cuidat per un humà.

Doncs bé, a la Fundació Mona ens van ensenyar un vídeo que em va fer esgarrifar. Gent que es compra micos per treure'n partit en circs, anuncis... i que una vegada ja no els necessiten els tanquen en gàbies on no poden moure's, on gairebé no veuen la llum del dia i ni tan sols les necessitats bàsiques d'higiene i alimentació estan cobertes.

Segurament no tots els humans que adquireixen un mico el tracten d'aquesta manera tan deplorable però tot i així, és lícit tenir un animal salvatge a casa?
Bé, potser aquesta reflexió no és tan difícil de fer i no cal anar a un centre de recuperació de primats per fer-la però si hi vas topes amb la realitat i això sensibilitza molt més.

A Fundació Mona vam descobrir la realitat de molts micos que no han tingut una vida massa digna i a més vam descobrir una gran associació on hi treballen persones que de manera totalment altruïsta dóna un dia a dia agradable a aquests animals.

Els meus fills van conèixer els micos amb una visió molt diferent a la que poden treure del zoo (on no sé si tornaré més) o llocs on hem anat alguna vegada que altre...

Ens ha agradat tant la tasca que duen a terme a la Fundació que hem decidit implicar-nos una miqueta apadrinant en Toni que és un ximpanzé que no ha tingut una vida massa fàcil. L'Andreu i en Biel són els padrins oficials així que estan pletòrics i nosaltres estem molt contents de poder posar el nostre granet de sorra.

Hi ha gent que pot pensar que els diners ens surten per les orelles. Bé, no és així... Però penso que 10 euros al mes no són massa diners que es poden treure de moltes coses (quant gasta un fumador al mes?) i realment penso que val la pena.

Reis i... a mentir s'ha dit!

Tinc la sort o la desgràcia de tenir un fill de sis anys molt molt trempat. Jo diria que de vegades massa i tot i això en molts moments provoca situacions amb les que havia pensat que em trobaria molt més endavant...

Situem-nos, els papes fan tot el numeret per fer la carta als reis. "Oooh! Que vindran els reis, que si us heu portat bé portaran moltes cosetes, què demanareu?...". En Biel (el petit) salta d'alegria però l'Andreu ens mira amb aquella cara "d'això no em quadra" tan típica d'ell i mirant-me fixament em deixa anar un: "els reis sous vosaltres, oi?".

Bé, aquesta pregunta no és nova, al meu petit angelet no li quadren ni els reis ni el tió des de P5 i us asseguro que convèncer el meu fill d'alguna cosa té la seva feina.

Davant d'aquesta pregunta la mama (aquí la present) agafa aire i comença a deixar anar un rotllo... La màgia existeix, per què no hi creus?, t'han dit a escola aquesta barbaritat? A tot això tinc els dits creuats per ensortir-me i no acabi la màgia perquè no vull que sàpiga encara la veritat i perquè té un germà de quatre anys que viu en un núvol del qual no té cap ganes de baixar.

Li donem la volta al tema per una banda i per una altre, passem per aquella fase de la mirada penetrant i la beneïda frase "mama, vull que em diguis la veritat" i al final la mama opta per no mullar-se així que:

"Mira fill, la mama i el papa creuen en els reis i en el tió, en Biel també hi creu. Si tu no hi creus podem fer una prova aquest any. No donis de menjar al tió ni escriguis la carta i mirem què passa. Et sembla?"

I per sort, va funcionar. No tinc massa clar si torna a creure, si en el fons volia creure o si ha pensat que no li interessa fer comprovacions de cap tipus quan hi ha regals de per mig. La qüestió és que ahir vam donar la carta als reis i tornant cap a casa era feliç. 

Fem balanç?

S'acosta el final de l'any i toca fer balanç... Aquest any podríem dir que és un any d'equilibri per a mi. No sé si és perquè em faig gran i començo a madurar de debò (aleluia) però tinc moments de pau que fa anys no hagués dit que tindria mai.

Sóc una persona excessivament exigent, sobretot amb mi mateixa i per aquest motiu he patit molt a la vida. Tendeixo a posar-me el llistó molt alt en tot, i això junt amb el fet que sóc perfeccionista de mena, provoca un còctel que fa que la meva ment no sigui en mode off pràcticament mai. Doncs bé, aquest any he aconseguit tenir els meus propis moments "zen", moments per gaudir l'ara i no pensar en què he de fer de fer d'aquí una estona o demà o passat. Continuo sent previsora i perfeccionista però cada vegada accepto més que no tinc per què arribar a tot i que si m'equivoco no s'acaba pas el món. Les coses de vegades també poden rutllar sense mi perquè ningú és indispensable al cent per cent i entès això, la vida em resulta molt més senzilla en molts moments.

Aquest any he après també a acceptar-me físicament. Sí, m'ha costat 35 anys fer-ho però crec que ha arribat el dia en que em miro i penso que no estic pas tan malament. Sempre he tingut tendència a estar grassoneta i això m'ha provocat complexes, angoixes, inseguretats... Sempre ha estat un handicap a la meva vida i m'ha fet sentir malament en moltes ocasions. No puc dir pas que m'agrada tot de mi perquè hi ha cosetes que canviaria però sí penso que no pots passar-te tota la vida lluïtant contra el que no ets. Una s'ha de mirar al mirall i aprendre a mirar les coses positives perquè només d'aquesta manera els propis ulls aprenen a veure't maca. Crec que he perdut molts anys de la meva vida mirant-me amb uns ulls massa crítics i negatius i ara estic disposada a buscar tot allò que m'agrada de mi i aprendre a veure'm fantàstica. No vull arribar a àvia i mirar fotos mentre penso que era maca i no em vaig saber treure partit així que m'estic esforçant en veure'm estupenda.

Aquest any també em sento molt realitzada com a mare. Això ho he d'explicar bé perquè no sembli el que no és... A mi els bebès m'encanten i he gaudit els meus fills molt però ara em trobo molt més serena. Ells ja són grandets, "van més sols" i això fa que em senti més lliure. Els meus moments amb ells són ideals i compartim aspectes i estones que m'agraden molt i em fan sentir bé. Des de fa mesos que no sento el buit per no ser mare d'una nena. Des de fa mesos penso que la meva família es completa i això em fa sentir bé. Miro els meus dos noiets i em sento feliç perquè creixen sans i són dues criatures meravelloses. Penso que demanar més seria egoïsta per la meva part...

Aquest any també estic aprenent coses de la meva professió. Ja he comentat que no m'agrada l'educació especial i que prefereixo la tutoria però he canviat el xip i m'ho estic agafant com un nou aprenentatge. He tingut la sort d'anar a parar a una escola de màxima complexitat i estic aprenent molt dels nens que hi ha a l'escola. Aprens que de vegades el que per tu no és res per aquestes criatures ho és tot i això també em fa sentir plena.

Evidentment, a la meva vida no són tot flors però ningú té una vida perfecta i si algú la té deu estar ben avorrit així que mira, que em quedi com estic amb les coses bones i les dolentes i si el 2015 m'aporta grans coses com aquest ja estaré contenta.

I ara em tocaria escriure els meus bons propòssits per l'any vinent però el cert és que no en tic massa... Bé, un podria ser no deixar morir el bloc i un altre... Centrar-me molt més en la meva pròpia felicitat i no tant en la dels altres. Que intentar que tothom estigui content amb una és molt complicat!

Dit això, bon any a tothom!

Nadal

Sóc d'aquelles persones a les que li agrada el nadal. Hi ha molta gent que es posa trista o simplement rondina perquè ho troben una festa materialista. Bé, jo no sóc creient i també penso que s'incita molt al consum durant aquests dies però he de reconèixer que m'agrada.

Imagino que el fet de tenir nens petits també fa molt. Els meus fills aquests dies estan molt emocionats. Els agrada tenir vacances i estar amb els papes, passejar veient els guarniments nadalencs i ja no parlem del tió i dels reis que esperen amb candeletes.

També s'ha de dir que tinc un caràcter molt festiu. On hi hagi "jaleo" i alegria allà hi sóc jo i la veritat, m'agradaria que això continués sent així tota la vida així que BON NADAL!

Castanyada i Halloween?

És obvi que cada vegada estem important més costums yankies i el Halloween és una d'elles. Abans d'ahir a la tarda vam sortir a passejar i vam veure pel centre molts nens i nenes disfressats de monstres, zombies, vampirs... El cert és que em va cridar l'atenció perquè l'any passat no en vaig veure tants o potser és que no em vaig adonar... Bé, en qualsevol cas ens estem americanitzant.

Jo la veritat és que encara m'estic resistint perquè tot i que m'encanten les coses de por, intento escombrar cap a casa i en això, sóc molt catalana. La castanyada és la castanyada.

L'Andreu però sembla que ja no ho té tan clar, l'altre dia em va dir si podria sortir a fer "truco o trato" per les cases i la feina meva va ser per explicar-li que en primer lloc, no té l'edat i en segon lloc, aquí encara no hem arribat a aquests nivells. Vaja, em sorprendia si alguna persona tingués els caramels a punt per si apareix algun nen disfressat de monstre demanant dolços.

La qüestió és que crec que l'any vinent ho deixaré tot una mica en mans dels meus fills. Si es volen disfressar de monstres que es disfressin, si volen posar alguna carbassa malèfica per casa doncs la posarem... Ara bé, vestis de zombie, vampir o Frankensteins farem panellets i torrarem castanyes. Serà una casta-ween!