Encara recordo quan et vaig dur a casa... Plovia i jo et duia dins la mateixa motxilla que utilitzava per anar a l'institut. Eres petita i molt maca, semblaves un peluix.
Et va costar una mica adaptar-te però quan ho vas fer et vas convertir en la meva millor amiga. Sempre estaves al meu costat, buscaves la meva companyia, fins i tot, per les nits. Quantes vegades ens hem barallat pel coixí!
Quantes vegades he estat malalta i tu has estat al meu costat sense moure't ni tan sols per anar a menjar, quantes vegades he plorat amb les meves tonteries d'adol·lescent mentre tu et posaves serenament sobre les meves cames i em miraves com volent dir: jo t'entenc...
Ai Daisy, hem estat juntes onze anys i ahir la teva hora va arribar. Jo ja sabia que t'estimava i ara me n'adono encara més de quant...per això no et puc dir àdeu perquè en el meu cor t'has quedat. Has estat la meva companya durant molt de temps i això mai ningú ho podrà esborrar.
T'estimo molt Daisy.
3 comentaris:
Muchos ánimos wapa!! yo nunca he tenido animales en casa ( creo que un marido no entra en esa categoria verdad?) pero se les debe cojer un cariño increible.
Apa nena... si que ho sento.
Segur que ella estava tan encantada amb tu perque l'estimaves i la cuidaves molt!
Petonets molt forts!!! muaccckksss
Ja saps el que diu el Drexler... si has donat tan amor estic segur que et serà retornat.
Publica un comentari a l'entrada