Revisió

Avui hem anat a la revisió dels set mesos de l'Andreu i ha anat bé.

Ha crescut molt! Ja és tot un homenet! pesa 9530gr i medeix 74.5cm. És tot un tiarrón! La infermera l'ha trobat molt espavilat pel temps que té i es que ja s'aguanta assegut i gateja i tot. Tota l'estona volia agafar les coses de la infermera i, per primera vegada, li ha costat fer-li la revisió.

Com ja és tan gran el meu nen començarà a menjar iogur i a prendre coses amb gluten. Ja li puc donar galetetes i pa...q maco i que gran se'm fa.

La revisió ha anat bé en general però no perfecte tal i com m'hagués agradat. L'Andreu té la fontanela ja tancada i això no és gaire normal. La infermera diu que no em preocupi que el meu nen és molt gran, que elles li controlen i que no hi ha problema mentre li vagi creixent el cap. La meva part racional entén tot això perfectament però queda la meva part irracional. És el meu nen, el meu petit i vull que estigui totalment sa. M'agraden més les revisions perfectes on no hi ha res a destacar però bé, he de ser racional i segur que no és res i no tinc perquè menjar-me el cap.

Quin patir això de ser mare, mai m'ho hagués arribat a imaginar. Qualsevol cosa m'alarma, em fa patir i em fa observar i es que el meu nen és la meva vida i no vull que mai res li pugui passar!

També hi ha un tema d'apnees que dimarts anem a consultar. El que jo dic...tot un patir sense parar.

Mon paral·lel

De vegades tinc la sensació que em trobo en una altra dimensió, com si visqués en un món paral·lel...

Avui a la tarda m'ha sonat el mòbil, no coneixia el número així que l'he agafat i oh! sorpresa, era la B. M'ha parlat com si rés, m'ha explicat el seu part i el dur que es tenir un bebè. No hem parlat massa perquè la seva filla l'ha reclamat però li ha donat temps a dir-me que no trigarà gaire en venir i que em trucarà per quedar.

La B i sobretot el seu marit ens van fer un paper força lleig quan vam anar a València. En Jordi i jo encara tenim un gust amarg, un viatge que no recordem amb alegria ni entusiasme, un viatge que val la pena oblidar...però ella fa com si rés no hagués passat!

He penjat i per un moment he pensat que m'havia equivocat, que jo no vaig ser a València i que la nostra relació no ha canviat però això no és així perquè sí que ha canviat! perquè jo vaig fer un munt de quilòmetres per anar a veure-la i només vaig rebre indiferència. El seu marit ni va fer l'esforç de venir a veure'ns ni de conèixer el meu petit (cosa que em va fer enfadar molt més) i ara fan com si rés?

No entenc a la gent i cada vegada em costa més! Una i altra vegada intento que se'm fiqui al cap el que en Jordi sempre em diu...q dono massa a la gent, que espero massa de tothom, que tinc el llistó molt alt però és que no puc...és ser exigent esperar que algunes "amigues" et donin una mica a canvi del que elles estan rebent? és ser exigent esperar que la gent intenti mantenir una relació i que no pensi que l'he de mantenir jo unilateralment?

No sé, potser un dia em desperto i descobreixo que estic vivint en un món paral·lel!

L'anglès és fàcil

Encara recordo quan estudiava anglès a l'institut i el profe arribava amb el radio-casete i una cançó escrita. Ens repartia la cançó i ens la posava. Al final acabàvem tots cantant i això ens feia millorar la pronunciació d'una manera molt divertida.

Avui us proposo que feu el mateix. Poseu aquest vídeo i segur que milloreu la pronunciació. Si el mireu no us empenedireu, de veritat!



Heu endevinat quina és la cançó original?

La caixa boba

Com vaig dir fa dies estic seguint la serie Moonlight. Una serie de vampirs que no mata però que em fa passar una bona estona. El proper capítol que veuré serà el número 14 i oh! sorpresa! resulta que hi ha 16 i no més i per què? perquè els directius van decidir cancel·lar-la ves a saber per què!
Molts fans de la serie van intentar que els directius s'ho repensessin però no hi va haver res a fer...

I per què explico això? doncs perquè estic indignada. Se m'acaben les series que veig (totes estrangeres) i ja no sé que veuré. Sí, ja ho sé, ara ve quan molts penseu que puc fer moltes altres coses que no siguin mirar la tele però que coi! M'agradaria poder veure la caixa boba de tant en quan i passar una estona divertida sense haver de pensar gaire en les coses que tinc al voltant però res! perquè sigui l'hora que sigui em trobo amb el següent:

M'aixeco i preparo l'esmorzar, agafo el meu got de llet i sec al sofà. És un bon moment per desconnectar, no hi ha l'Andreu i em puc relaxar. Poso una cadena i surt un senyor parlant de salut però amb molt mala llet. Parla malament a la gent que el truca, els tracta despectivament. De què va aquest paio? millor canviem!

Següent canal...uf! l'Ana Rosa Quintana donant classes de moral a la gent amb la barruera de la Belén Esteban al costat. Massa crit de bon matí...Millor canviem...home, la Susana Griso! I al costat la Massiel? mare meva com està el pati...millor marxo a fer la compra i al migdia ja veurem.

Al migdia poso les noticies i mentre dino veig autèntiques barbaritats i ni tan sols m'afecten! Puc dinar perfectament mentre veig morts i morts de països en guerra...m'estic tornant insensible? potser si. Són tantes imatges que poden ferir la meva sensibilitat que he vist que ja no em queda de sensibilitat. Després dels morts una mica de pilota als polítics...al psoe a telecinco i a Antena3 al PP. Ui i encara no s'ha acabat! és noticia que el Bardem estrena pel·lícula i ha anat a l'estrena amb la seva novia Pe. I què?

Recullo els plats, poso a dormir al nen...Va, una altra oportunitat...Què és això? un programa de ligoteo on un paio o una paia tenen cites amb gent i clar, m'he de creure que entre tanta silicona i tanta gomina s'està buscant l'amor verdader. I en aquest altre Canal? La Pantoja s'ha trencat una ungla mentre el seu fill era dins un local de senyoretes de companyia. Que fort, eh? Millor apago la tele i per la nit ja veurem!

Arriba la nit i el Jordi i jo seiem a veure la tele. Per fi alguna cosa una mica decent! El Hormiguero i el Wioming no estan gens malament passa que s'ha de tenir paciència perquè mira que en fan d'anuncis aquesta gent!

És així de trist però totalment cert! Tanta programació i tan poqueta cosa que et permeti passar una estona a gust i divertida. Millor torno a les meves series i que no deixin de fer-ne cap més!

La huella

Només us diré que m'ha semblat una pel·lícula molt bona tot i tenir com a un dels protagonistes a en Michael Caine que, generalment, no m'agrada.

He passat molt bona estona mirant-la i, fins i tot, se m'ha oblidat una miqueta el meu mal de panxeta (rodolí :-P).

Pachuchitis (una altra vegada...)

Avui havíem d'anar a comprar roba per mi i per l'Andreu a Diagonal Mar però la tarda s'ha girat i ni roba ni res de res :-(

Avui ha estat un dels pocs dies que he fet migdiada (des que tinc l'Andreu gairebé no en puc fer) i ja m'he aixecat una mica pse-pse però m'he dit: t'haurà sentat malament el dinar i ja està. Així q res, m'he arreglat i apa, cap el cotxe.

Ja de camí m'he començat a notar molt mal de panxa així que he decidit canviar de destí i anar a La Maquinista perquè allà hi ha farmàcia i podia comprar alguna cosa pel malestar. M'han donat unes pastilles i m'he pres una pensant que allò faria el miracle.

Hem anat a l'H&M i no m'agrada gens la roba de la nova temporada. Només m'ha agradat un vestit i, com no, faltava la meva talla (si, les que portem talles "del mig" estem condemnades a no trobar-ne però això és un altre tema...). Hem passat a la secció de nens i bé, semblava que es repartia alguna cosa perquè hi havia més gent que als llibres de "Busco a Wally". A més, quin desordre! Després de mirar i aguantar unes quantes empentes ens hem decidit per una samarreta i una jaqueta però a l'hora de pagar el meu intestí ha decidit que rebentava així que hem sortit pitant de la tenda i cap al lavabo s'ha dit!

En qüestió d'uns 20 minuts hauré anat com sis vegades al lavabo. Em feia por tornar a casa i tot perquè podia patir un accident i no pas automobilístic així que m'he pres Salvacolina (la que todo lo corta) i cap a casa.

Ara estic amb un mal de panxa del mil però per distreure'm mentre gravo un capítol de The office he decidit escriure les meves desventures del dia d'avui.

Aiiiiii! crec que ja s'ha gravat. Vaig a veure'l i al llit!

Meme: No saps sobre mi...

Avui he trobat un altre meme que pot estar força bé... Us animareu a fer-lo?

Es tracta de dir quatre coses que penso que, probablement, no saben sobre mi les persones que llegeixen el meu blog. Bé, és un xic difícil així que rumiaré i a veure que surt...(Jordi tu no hi contes que em coneixes força bé :-P)

1- Sóc extremadament endreçada i quan dic extremadament és extremadament. Sóc capaç de detectar si una figura de casa meva ha estat moguda només fent una ullada ràpida. M'agrada l'ordre, tenir un lloc per cada cosa i trobar sempre les coses allà on jo he decidit que és el seu lloc. Molta gent es sorprèn de conèixer aquesta faceta meva ja que, tot sovint, em diuen que faig més pinta de caòtica i esbojarrada que no pas d'endreçada.

2- Sóc hiper-mega-ultra sensible. Sí, ja ho sé...tampoc en faig pinta però ho sóc. Si una persona em diu una cosa que em dol puc estar donant-li voltes hores, dies, setmanes, mesos i anys. És horrible però no puc evitar-ho! Les coses m'afecten molt...de vegades massa.

3- Quan m'enfado sóc molt mala persona. Costa molt veure'm enfadada però quan m'enfado sóc "de lo peorcito". M'encenc i vaig directe a fer mal. Bé, és un gran defecte però ho reconec i crec que cada vegada aconsegueixo més reprimir els meus instints animals quan m'emprenyo. Això sí, sóc de les de "pim, pam, fuera" ja que una vegada he despotricat ja em quedo com si rés.

4- Va, us confeso una mania i una por totalment irracional i insustancial.

La mania està relacionada amb els peus. Buf! no suporto que me'ls toquin (només deixo al Jordi) i jo no em puc ni plantejar la possibilitat de tocar uns que no siguin els meus o els del meu fill (els del Jordi tampoc els toco). És més, fins fa pocs anys duia sabates cobertes fins i tot a l'estiu perquè em feia angunia ensenyar els peuets. No sabeu el que em costa acceptar que la gent vagi amb xancles a l'estiu...sobretot els homes amb aquelles pelambreres als dits...deeegggsss!!!

I la por...no em vull banyar al mar per si ve un tauró. Si, ja ho sé! Aqui no hi ha taurons però i el que es van trobar a Castelldefels? eeeeh? Pànic, pànic i més pànic. El que és curiós és que com a animal m'encanta i tot reportatge o noticia que pugui veure sobre un tauró me l'empaso. Serà per això la meva paranoia¿?

Ve maques doncs aquí queda el meme per si us animeu. Ah! si voleu poseu més de quatre cosetes, eh? Q això és un país lliure :-P

La guarde

Ja fa gairebé dues setmanes que l'Andreu va a la llar d'infants així que ja puc fer, més o menys, balanç.

El cert és que el primer dia em va costar molt deixar-lo. Buf! Es passa molt malament. Quan la mestra l'agafa i notes que te'l treu dels braços et posaries a plorar com una tonta però bé, res no dura eternament i aquesta tristor, per sort, marxa de seguida quan veus que el teu nen es queda allà alegre i content.

Per la meva banda la llar d'infants m'ha anat molt i molt bé. Torno a ser una persona totalment activa i això em fa sentir de nou l'Esther. He passat molt temps sense poder fer coses i ara em sento com si tornés a ser jo. Vaig a comprar, faig "recados", faig feina a casa tranquil·la i bé, moltes coses més.

Per part de l'Andreu també penso que li ha anat molt rebé. Ell és l'únic nen de la família i, per tant, m'encanta que allà estigui amb nens. Aquesta setmana quan he entrat a buscar-lo estava assegut a la rotllana com un més i el veig feliç i content. Això sí, a casa noto certa "mamitis" que abans no hi era però bé, temps al temps.

El meu nen es fa gran i, de vegades, això no em senta gaire bé però per altra banda penso que no puc ser egoista i que m'he de sentir contenta i feliç perquè tinc un nen sa i guapíssim que cada dia creix més i més.

Set mesos

Avui fa set mesos que vaig conèixer la personeta més important de la meva vida.

Avui fa set mesos que vaig descobrir què es sent quan donaries fins i tot la vida per algú que acabes de conèixer.

Avui fa set mesos que vaig sentir que la vida m'havia fet el regal més maco que em podia fer.

Avui fa set mesos que vaig descobrir nous sentiments.

Avui fa set mesos que vaig donar les gràcies per ser dona i haver pogut crear una persona dins meu.

Avui fa set mesos de moltes i moltes coses que mai podré explicar del tot amb paraules.

Avui fa set mesos que va néixer el meu petit rei.

Felicitats Andreu!

Vull ser milionaria

Sí senyor! De gran (potser no tan gran) vull ser milionaria!

Avui he anat a fer un volt per Mataró Park i he tornat meravellada de la roba de la nova temporada del Desigual.

Ai! Quines samarretes, quins pantalons, quins vestits, quines jaquetes i, sobretot, quins preus!

Una faldilla allà et pot costar tranquil·lament 80 o 90 euros i no deixa de ser un tros de roba però quin tros de roba! M'encanta aquesta tenda! A més, tot s'ha de dir, la roba em va, m'entra i a sobre em queda bé (modestia apart) que més vull? després de donar a llum costa que em trobi bé amb alguna peça de roba i tot just em sento bé amb la que no em puc permetre.

Res, ara toca esperar a que arribi el meu aniversari d'aqui dos mesos per poder gastar tots els calerons que em donen en roba del Desigual tot i que alguna coseta caurà abans.

Ais, serà veritat que els calers no donen la felicitat però ostres! a mi m'ajudarien tant!

PD: Oi que tinc dret a ser una mica superficial? :-P

Meme serie-adictes

Navegant per internet he trobar un meme no gaire transcendental però que pinta divertit i que tracta de respondre a unes preguntes pensant sempre en personatges de series de televisió.

Us animeu?

A veure que tal em surt a mi :-)

1- Amb qui t'agradaria anar a sopar?

Amb el doctor House. Passa que no sé si em sentaria gaire bé el sopar.


2- Deixaries que et donés consells sobre compres...

La Gabrielle Solís de Mujeres desesperadas. Estic segura que em donaria bons consells. Això sí, la visa acabaria en coma!

3- Et trobes en un edifici en flames sense possibilitat de demanar auxili. Qui t'agradaria ser?

Està clar, McGiver! Un xiclet i fora de l'edifici amb un super-vehicle!

4- Has arribat tard a la feina...qui t'agradaria tenir de jefe?

Sens dubte el Michael Scott (el jefe de The office). Segur que feia uns quants acudits sobre el per què d'arribar tard i després com si res...bé, potser l'hauria d'aguantar donant-me la murga tot el dia però millor un pesat que un mala-llet.

5- Viuries a casa de...

El prota de Moonlight, quin apartament més xulo!


6- Quin esport practicaries i amb qui?

Buf! no sé... senderisme amb l'Hugo de perdidos? M'agradaria veure la illa on s'han perdut i crec que amb ell m'ho passaria bé.


7- Amb qui ballaries un tango?

No sé perquè ha de ser un tango que no en tinc ni idea però bé... segurament amb el Sayid de Perdidos (Jordi no et posis gelós q només és un tango jaja)

8- Tens un examen sorpresa i no tens ni idea de res. De qui copiaries?

De la Lisa Simpson. Aquesta nena se les sap totes!


9- Quin personatge mereix un post al teu blog?

Qualsevol dels protas de les series que m'agraden. Tots tenen alguna coseta especial...

10- Si haguessis de triar un personatge d'una sèrie. Quin series?

Uf! Si pogués triar crec que m'agradaria ser com la Carrie de Sexo en Nueva York. M'agrada molt aquesta pose de "me como el mundo" i persona sensible i senzilla alhora. A més vull totes aquelles sabates!



Vinga noies que us toca! :-)

Lestat el vampir

Fa dies que miro Moonlight ,una serie de vampirs que, pel meu gust, deixa bastant a desitjar però que serveix per entretenir-me mentre l'Andreu fa la migdiada.

La serie, com he dit, deixa bastant a desitjar però tot i així em comença a interessar la psicologia del protagonista. Un vampir que renega del que és perquè vol ser mortal i perquè es sent malament sent el que és.

Aquest personatge em recorda molt al de Louis de les cròniques vampíriques de l'Anne Rice (segur que sabeu a quin personatge em refereixo si us dic que el va protagonitzar Brad Pitt en la película "Entrevista con el vampiro"). Louis és un inmortal aturmentat pel que és, odia el seu creador i renega totalment de l'espècie a la que pertany.

Aquest personatge crec que és un viu reflexe del que ens passa, de vegades, a les persones quan ens adonem de què som realment. De vegades descobrim que no som allò que pensàvem i ens podem arribar a sorprendre amb alguns aspectes força negatius, descobrim que tenim defectes i que no som tot allò que imaginavem que arribariem a ser. Estic segura que, en moltes ocasions ens fa fins i tot fàstic ser humans i sentim odi per formar part d'aquesta espècie humana que no és perfecta i que una i altra vegada comet errors. Però fins a quin punt aquest odi és una rendició?

És en Louis un cobard? No ho sé pas però està clar que prefereixo ser com el veritable protagonista de les cròniques, el vampir Lestat i per què? perquè accepta el que ès i com és. Es qüestiona moltes coses, té dubtes i pors però les asumeix una a una. És conscient que ell no és el millor del món però tot i així lluita dia a dia per creure-ho i això el fa gran i admirable.

Sí, m'agradaria ser com en Lestat. Segura, forta i digne d'admiració però, un moment...Una vegada més me n'adono que l'ésser a qui més admiro és de mentida o potser existeix? en qualsevol cas l'admiro i m'agradaria semblar-me a ell!

PD: Si, tots tenim paranoies...

¡Prueba superada!

Ole, ole, sóc una nena gran i avui he deixat a l'Andreu a la guarde sense plorar gens, gens ni mica! Bé, per ser sincera he de dir que he estat ben apunt quan la Montse (la profe del nene) me l'ha agafat dels braços però res, he pogut ser forta i la llagrimeta ha quedat dins.

El matí ha estat una mica dur perquè l'he trobat molt a faltar. A casa mirar dins el parc i no veure'l és pràcticament una tortura però estic segura que demà anirà molt millor!

Només us parlo de mi perquè està clar que la traumatitzada sóc jo. Pel que m'han explicat el meu nen s'ha quedat tan panxo, ha sortit al pati amb els nens grans, ha anat a cantar (bé, ell a escoltar) cançonetes amb els nens de l'any 2007 i tot genial. La proba està en que he arribat, m'ha mirat, ha fet un somriure enorme dels seus i ha continuat jugant. Aiiii que desagraïts els fills!

I com estic de bon humor perquè tot ha anat tan bé us deixo una cançoneta que m'agrada molt i que significa molt pel Jordi i per mi i que ara també puc dedicar al meu gran amore petitó :-)

Demà llar d'infants

Demà deixo per primera vegada l'Andreu a la llar d'infants i sembla que ja començo a trobar-lo a faltar.

Buf! He pres la decisió correcta i ho sé però no puc deixar de pensar en que em separo del meu nen. Potser és com adonar-me, en certa manera, que a mida que es faci gran més el perdré. Ara va a la guarde, després l'escola, l'institut...i algun dia deixarà de ser el meu petit, el meu bebè. És llei de vida i ho sé però em fa cosa i no puc fer-hi res.

Demà serà un dia dur i es que he triat una setmana dolenta també. He triat la setmana en que a la toia d'un anunci "le gusta ser mujer". Una setmana en que si em pregunten "¿a qué huelen las nubes?" contesto: "a pura merda ves!"

Ens agrada "machacar"

Sí senyor! A la gent, en general, li agrada "machacar". Fins i tot començo a pensar que portem un gen que es diu "machaca a los otros" o alguna cosa per l'estil...

Fa una setmana més o menys que vaig decidir que duria l'Andreu a la llar d'infants durant els mesos de setembre i octubre tres horetes al dia per tal de tenir una mica d'espai. El cert és que aquesta decisió m'ha costat molt pendre-la ja que el trobaré a faltar i és el meu tresor, el meu nino, la meva vida...però ben mirat, crec que em mereixo aquest temps.

Porto més d'un any de baixa perquè el meu embaràs va tenir pegues, el meu part va ser de llibre de terror i el post-part...buf! millor ni ho recordo (de fet encara no estic bé del tot). Després de tot això i més (perquè fa quasi set mesos que cuido d'un nadó 24 hores al dia) crec que mereixo una mica de temps per a mi. Només vull unes horetes al dia per poder fer les coses al meu aire! Només tres horetes!

Bé, hi ha molta gent que ho ha entés com la meva iaia (que maca és) i que, fins i tot, m'ha animat com el Jordi però clar, no tot és meravellós i ens havíem de topar amb els/les portadors/es del gen "machaca a los otros".

Ja van dues persones que em "machacan" amb frases de l'estil: Ja la guarde? Però si és molt petit! o I vols dir que allà el cuidaran bé? o, simplement, Pobret! Pobret! Pobret!

A veure, per una mare no és plat de bon gust deixar el seu fill a cap lloc on no hi sigui ella però senyors/es que l'estic portant a una llar d'infants no a la presó. Es suposa que he de confiar en aquesta llar d'infants i en el que fan allà, no?

Cal fer aquests comentaris davant meu? que ho pensin i callin! Tant costa entendre que potser aquests comentaris em fan sentir malament? Està clar que l'única manera de combatre el gen "machaca a los otros" només es pot aconseguir amb una mica d'empatia i senyors/es no costa tant posar-se en el lloc dels altres!

Meme: L'última vegada que...

Em vaig enfadar...

Porto molts dies enfadada perquè els d'hisenda no ens tornen els diners de la devolució de la renda! I, a sobre, aquest mes no m'han pagat tampoc els 100 euros d'ajuda a mare treballadora. Tenen una cara...

Em vaig riure amb ganes...
Ahir mateix veient "The office". Mira que és bona (i això que no la volia veure :-P)

Vaig sentir por...
Una nit que el Lestat (el meu gos) es va posar a bordar de sobte. Pensava que havia entrat algú al pis!


Vaig esmorzar tranquil·lament...
Uf! Fa segles que no tinc l'oportunitat d'esmorzar tranquil·lament. De tota manera és que sóc molt nerviosa i fins i tot per menjar vaig ràpida.

Vaig sentir nostàlgia...
Ahir al pujar al tren per anar a Cubelles vaig pensar que m'agradaria estar a l'escola on vaig estar fa dos anys i em vaig enyorar.

Vaig fer esport...
Què és l'esport?

Em vaig sotmetre a un tractament de bellesa...
Vaig anar a la perruqueria ara farà uns dos mesos. Ja m'agradaria ja tenir temps i diners per fer-me cosetes...

Una cançó em va fer plorar...
Segurament quan estava prenyada perquè plorava per tot. Les hormones no deixaven passar ni una!

Vaig dir t'estimo...
Cada dia ho dic (o almenys procuro dir-ho) al Jordi i a l'Andreu. Els meus dos grans amores :-)

Vaig donar gràcies a la vida...
Tot sovint quan miro l'Andreu dono gràcies a la vida per haver-me donat el que m'ha donat.

Meme de Amarbe

Al cole!

Ja fa un parell de dies que rumio sobre si duc o no l'Andreu ja a la llar d'infants...

Jo no començo a treballar fins el novembre i això fa que em senti una mica culpable si el duc ja que és temps que perdo per estar amb ell però per una altra banda penso que potser necessito aquestes tres horetes de descans al dia (només el portaria de 9 a 12).

En aquestes tres horetes puc anar a fer la compra tranquil·la i anar al mercat a buscar els productes més naturals, puc anar a la perruqueria si un dia em ve de gust, puc anar a fer-me massatges per "arreglar-me" l'esquena, puc agafar una rutina diària de deixar el nen i anar a caminar...són moltes coses les que puc fer. A més, potser a ell també li va bé. S'ha d'adaptar i aprendre a estar sense mi per molt que em costi acceptar-ho, la vida és així!

Avui venia de la feina (per cert, el meu nou horari és genial) i rumiava i rumiava i crec que ja ho tinc decidit! Per què buscar més raons si jo vull que sigui així? No cal que busqui excuses que justifiquin la meva necessitat de tornar a recuperar una mica la meva vida "normal" perquè suposo que ningú s'espanta si reconec que abans que ser mare també sóc ésser humà i necessito les meves estones i el meu espai.

Dilluns l'Andreu comença el "cole" i es que el meu petit ja comença a ser un nen gran!