Culpabilitat

De vegades tinc la sensació que em falten hores al dia o bé dies a la setmana o setmanes als mesos... Tinc la sensació que no puc satisfer a tothom i això, de vegades, em fa posar trista.

He parlat amb la meva àvia i, com cada setmana, m'ha preguntat si baixarem a veure'ls i per segona o tercera vegada he hagut de dir que no. Arriba el cap de setmana i en J i jo tenim plans. Volem fer coses que entre setmana no podem fer i també hem d'anar a celebrar un aniversari que tenim pendent. Són coses que em venen de gust fer i em pregunto: per què m'he de sentir culpable fent-les?

De vegades envejo la gent que és capaç de fer la seva sense fer-se cap tipus de retret. La gent que viu al seu aire, despreocupada i sense qüestionar-se si el que fa està ben fet. Potser és gent amb un punt d'egoisme però que és feliç fent el que creu que ha de fer. De vegades m'agradaria ser d'una altra manera i deixar de preocupar-me per tothom i viure la meva vida al meu ritme, al meu aire, sense culpes, sense obligacions, sense que em facin retrets...

M'agradaria decidir sense pensar en els altres i sobretot m'agradaria deixar de tenir aquest sentiment de culpa que molts dies no em deixa ni gaudir amb el que estic fent.

L'Andreu ja camina!

L'altre dia ja va començar a fer intents tant a la guarderia com a casa però encara no estava massa "suelto" però avui ha estat genial! Ha passat d'anar a quatre grapes a caminar gairebé tota la tarda.

La veritat és que se'm cau la baba veient com el meu petit ja fa passets amb els braços aixecats per mantenir l'equilibri i el gran somriure que sempre llueix a la seva cara.

M'encanta el meu fill i crec que si l'hagués pogut demanar mai no hagués aconseguit que fos tan perfecte per a mi.

Sóc feliç!

Buscant curset...

Moltes vegades em queixo perquè amb l'Andreu tinc molta feina però tot i així tinc la sensació que gairebé no faig res. A veure, entenem-nos... faig feina a casa, l'Andreu no em dona ni un segon de treva i també treballo però no sé, em falta fer alguna cosa per a mi. Alguna cosa on no hi hagi ningú més que jo. Si fos una nena de primària diria que necessito una extraescolar.

Fa dies que miro per internet i no trobo res. He mirat ioga o Pilates però donat el meu caràcter potser no és la millor activitat que puc fer... també he vist algun que altre curs de cuina però els horaris no em van bé. Què difícil està la cosa!

Bé, he decidit que quan passegi per Granollers aniré mirant per tot arreu i si veig alguna cosa que em pugui convèncer i sentar bé m'hi apuntaré.

De vegades tinc la sensació que sóc una mica "hiperactiva" perquè mai no em conformo amb res. Suposo que és l'opció bona per no avorrir-se i fer coses diferents però alhora és una mica estresant fer i fer i sempre necessitar més.

Felicitats Jordi

Avui és l'aniversari d'una de les persones més importants a la meva vida, el meu marit.

En Jordi i jo ens vam conèixer fa poc més de quatre anys en una discoteca (on es suposa que la gent es coneix però no té futur) i després de parlar tan sols 30 minuts escassos amb ell ja vaig saber que era per a mi. Pot semblar una tonteria però jo ho vaig saber i recordo perfectament com li vaig dir a la S "amb aquest em caso" només sortir de la discoteca.

Del Jordi només puc dir coses bones. És intel.ligent, divertit, optimista, pacient, tranquil... He tingut molta sort de trobar-lo en el meu camí perquè amb ell he après moltes coses com què és l'amor i a més m'ha fet el regal més meravellós que ningú m'ha pogut fer que és el meu fill Andreu.

De vegades tenim les nostres discussions perquè no som pas la parella perfecta (tampoc hem pretés ser-ho mai, quin avorriment!) però sempre acabem resolent tot allò que ens fa pensar diferent i és ben bé perquè sabem que l'un sense l'altre no estariem mai pas bé.

El Jordi és molt diferent i alhora molt igual a mi. És el meu marit, el meu amant i el meu amic.

El Jordi és especial i qualsevol que el conegui es pot adonar que una altre persona com ell és molt molt difícil de trobar.

Felicitats Jordi!

Crònica d'una mort anunciada

Fa un any i alguns mesos que vaig crear el foro Mamis de Barcelona en un moment de la meva vida en que vaig necessitar conèixer gent amb qui compartir un moment tan especial com era l'embaràs.

La idea va sorgir d'una proposta d'en Jordi que veient que passava hores i hores enganxada a un foro de Enfemenino em va proposar crear un foro propi i va funcionar. En poc temps hi érem allà la majoria de noies que "xerràvem" cada dia a l'altre foro.

Durant aquest any i pico hem estat compartint el nostre dia a dia. L'embaràs, el part, la cura dels nostres bebès i moltes coses més que han anat fent que forméssim una gran família però ja se sabia que tot no dura per sempre i aquesta gran família s'ha anat desmembrant.

La tornada a la feina i el fet de compatibilitzar això amb el ser mare ha fet que moltes noies hagin deixat d'entrar. D'altres han optat per fer una ullada de tant en tant però sense escriure gens (això mai ho entendré), d'altres entren només en dates senyalades. Amb moltes simplement no hi ha res en comú i això ha provocat distanciament i amb d'altres s'ha deixat de tenir l'amistat que es tenia per diferències de caràcters o opinions.

Quan vaig crear el foro ja imaginava que algun dia acabaria perquè molta gent s'uneix en un moment puntual de la seva vida en que coincideixen en situacions per després separar-se i continuar per algun cantó. Tot i així em fa llàstima veure com abans hi havia moltes respostes per dia (de vegades havies de passar hores per seguir el fil de les converses) i ara n'hi ha de ben poques. Jo mateixa ja no em sento com abans quan hi entro i es que, sentint molt el que escriuré, a vegades només escriu gent de la que m'importa ben poc ja la seva vida.

No tot és negatiu però i he tret coses positives d'haver creat el foro com és que vaig passar un embaràs acompanyada (si no hagués estat pel foro m'hagués mort d'avorriment), he conegut molta gent diferent i, evidentment, he tret d'allà unes amistats que crec que poden tenir futur.

Ser mestre

Sóc mestra i com a tal estic acostumada a que molta gent em digui que la meva feina és un txollo sense saber ni mitja torta del que fem però últimament estic més susceptible que mai i es que porto uns dies que veig la cosa complicada.

Hem d'aguantar que la majoria de mestres de les altres comunitats autònomes guanyin més que nosaltres (tot i fer jornada intensiva tot l'any), hem "d'aguantar" estoicament més de vint nens ficats en una classe més de quatre hores amb el perill que això comporta, també hem d'aguantar pares que sembla que tenen més idea que nosaltres sobre com fer la nostra feina, hem de treballar hores i hores fora de l'escola per a corregir, muntar classes, formar comissions (que si de revista, que si de sortides, que si de festes...), hem d'aguantar que ens donin la destinació que els doni la gana (fins i tot a gent que ha tret les oposicions les estan enviant on volen), hem d'aguantar que no ens pugin el sou en anys i anys...

En definitiva aguantem carros i carretes i tot així estem mal mirats. No entenc per què tenim fama de dropos? Jo encara espero el dia d'estar a la meva feina amb els braços creuats.

En fi, que m'ha arribat a les oïdes que el senyor Maragall pretén que treballem més hores encara (presentat com cosa optativa en principi, clar) i això ja m'ha acabat d'escalfar!

Concert de El Hombre Linterna

Avui en Jordi i jo anem amb la M i el V i la N i l'O al concert de El hombre linterna.

Qui són El Hombre linterna? Doncs ni més ni menys que un grup de penjats liderats pel Juan, el Damian i el Marron de El Hormiguero i que es dediquen a versionar cançons de dibuixos animats així com a cantar algunes de més "xorres" encara.

Per què hi anem? Suposo que ens ha sortit la nostra vena friki però sobretot perquè tenim ganes de passar-ho bé i riure una bona estona que és el que cal de tant en tant.

Per si no us podeu imaginar aquest grup (és difícil fer-ho) us deixo un vídeo...

Nit de reis

Avui han vingut els reis i a banda de fer-me uns quants regalets que m'han agradat molt (serà que he estat bona nena aquest any) m'han portat una nit horrible amb l'Andreu de plors i més plors. Sí, aquí ve quan penso: "que bonito es ser mamá" però tot i així estic contenta (si, quan ets mare estàs contenta amb el teu nen inclús quan no dorms o et vomita o et fa pipí a la cara) perquè és el primer any que visc els reis amb l'Andreu.

Recordo que l'any passat a la cabalgata dels reis em vaig emocionar molt. Veia les carones dels nens mirat-la i mentre m'acariciava la panxa pensava en com seria viure tot allò amb el meu propi fill. Recordo com si fos ahir com li deia al Jordi: "l'any que ve vindrem amb l'Andreu si tot surt bé" i ell em deia: "clar que sí i clar que tot anirà bé". Ara em sembla mentida que ja hagi passat un any i que hagi anat a veure els reis amb aquell nen que fa un any era a la meva panxa.

La veritat és que no va fer massa cas de la cabalgata, encara és massa petit... però jo em vaig emocionar recordant allò que vaig dir l'any passat i mirant-lo en braços del seu pare.

La nit de reis diuen que és màgica i és ben cert que quan tens un fill ho és i quan sigui més gran i esperi els regals amb aquella emoció amb els que els esperen tots els nens encara ho serà més.

Apego

Últimament m'estic adonant més que mai que "pateixo" apego exagerat amb el meu nen.

L'apego és molt important per al bon desenvolupament dels fills però en el meu cas ja comença a ser un problema per a mi. Me n'adono que no m'agrada estar separada del meu fill (fins aquí normal) però a més em costa horrors gaudir les estones que el tinc lluny físicament. És com si m'agafés un mal a la panxa que no em deixés fer coses gaudint-les com abans.

És curiós perquè la sensació de buit que tinc quan ell no hi és només la tinc en moments d'oci. A la feina el tinc present però no pateixo de la mateixa manera. Tampoc ens equivoquem, no sóc una d'aquestes mares que tenen el nen en braços toot el sant dia o que no poden suportar que els seus fills vagin amb altres persones que no siguin elles. Res més lluny de la realitat.

He arribat a la conclusió que el que em passa és que em sento culpable quan tinc la possibilitat de sortir sense ell i passar-m'ho bé. A la feina no tinc la sensació de buit perquè és una obligació i no estic de "jarana". Em sento malament quan contemplo la possibilitat de passar-ho bé sense ell. Serà que el meu subconscient encara viu en l'època en que les mares no deixaven mai els seus fills per sortir?

Tampoc ajuda el fet que em suposa un problema deixar-lo amb la gent que tinc més a prop però això ja és un altre tema...

La part positiva és que me n'adono i estic disposada a posar remei. No vull ser una d'aquestes mares que no saben passar un minut sense el seu fill, que una vegada són mares deixen de ser tota la resta de coses que eren abans, no vull "ofegar" el meu fill amb les meves coses absurdes així que a partir d'ara intentaré "separar-me" una mica més d'ell i alhora passar-m'ho bé.