El primer informe de l'Andreu

Ahir em van donar el primer informe de l'Andreu i llegint-lo em vaig emocionar molt.

La veritat és que no es pot descriure amb paraules la felicitat que sento cada vegada que el miro i el veig tan sa, espabilat, divertit, carinyós... i llegir que tot això no són observacions meves sinó que també ho veuen terceres persones doncs em va fer sentir encara més orgullosa.

A l'informe feien molta referència a la capacitat de l'Andreu per relacionar-se amb altres persones. Diuen que és un nen comunicatiu, participatiu i molt sociable. Això m'encanta! Sempre he tingut una mica de por perquè és l'únic nen petit de la família i pensava q aquest fet el podia fer una mica difícil de sociabilitzar però, per sort, m'he equivocat. És un nen simpàtic i que es relaciona amb tothom.

Tots els altres aspectes també els té molt bé. Potser no es llença a parlar tant com m'agradaria però paciència... que és molt petit i tot sovint això se m'oblida.

Aquest primer informe ha estat del tot positiu i espero que tots els següents també ho siguin tot i que si en algun d'aquests es fa algun comentari sobre el seu caràcter no em sorprendré pas perquè l'Andreu és un angelet però amb unes "aletes" molt ben posades!

Adeu Michael

Avui m'he llevat amb la mala notícia de la mort de Michael Jackson. Ha mort amb 50 anys... jove, molt jove i ha deixat tristes moltes persones que l'hem admirat durant anys.

Aquests últims anys la seva vida ha estat marcada per coses no massa agradables però no es pot discutir que en Michael Jackson ha estat un geni de la música i un ballarí meravellós. Potser no ha agradat a tothom però sí que ha aconseguit que tothom reconegui els seus mérits.

Em fa molta llàstima la seva mort i espero que allà on sigui descansi en pau però que no deixi mai de cantar i ballar.

Final de curs agre-dolç

Avui és l'últim dia de curs pels nens i és la primera vegada des de que sóc mestre que em perdo un dia tan important com aquest.

Fa unes setmanes que vaig haver d'agafar la baixa per un esquinç/tendinitis (els metges encara no saben ben bé que és) i encara hi continuo.

La veritat és que aquest any em queda una sensació una mica agre-dolça. Ha estat un curs força estrany... vaig començar com a tutora de segon i he acabat com a mestre de reforç. Ser mestre de reforç ja m'agrada però aquest curs sembla que m'han donat aquest lloc perquè no sabien ben bé on ficar-me. Vaig tornar a l'escola per novembre després de gaudir del meu permís de maternitat i aquesta tornada sembla que no va agradar massa a la directora de l'escola que des del primer moment em va tractar amb males maneres i com si jo fos un objecte difícil de col·locar dins d'una estructura ja muntada. Això encara no ho puc entendre... jo no he fet més que exercir els meus drets i us ben asseguro que durant tot el curs he intentat fer la meva feina el millor que he pogut. Bé, és algo que sempre intento ja que, per sort, tinc una feina que m'agrada.

Durant tot aquest curs he tingut la sensació que res del que feia jo estava ben fet i que això que anés a mitja jornada no era massa ben vist. Qualsevol diria que vaig agafar la mitja jornada per gust! La vaig agafar perquè tinc quatre hores i mitja (es diu ràpid) de tren diaries i no volia acabar destrossada o veient el meu petit dues hores diàries. És igual, tampoc m'he de justificar... la mitja jornada és un dret!

A la senyora aquesta li ha molestat tant tot el que faig que fins i tot a poques setmanes d'acabar el curs i estant de baixa m'ha obsequiat amb quatre "mocs" dels seus. Segons algunes companyes aquesta dona és així amb tothom i no m'he de quedar amb mal gust de boca però coi! és difícil no tenir-lo.

Per altra banda he conegut gent molt maca com la L i la R amb les que espero continuar tenint contacte. La veritat que jo esperava tenir més relació amb les companyes amb les que anava al tren i he acabat tenint relació amb tothom menys amb elles. També m'emporto un bon record de la P i la M. Sobretot de la P que és una dona genial i molt graciosa amb la que he compartit moments divertits i de critiqueo i que m'ha escoltat quan ho he necessitat.

També m'emporto bons records dels nens... penso molt en en J i espero que tot li vaig bé i aconsegueixi tirar endavant. Recordaré sempre les sortides d'en P o les males respostes de l'A que al final fins i tot em va agafar carinyo. Les abraçades d'en P que és un nen grandot o l'interés del M per les meves classes.

És per en J, en P, en M, l'A... que em sento malament per no haver acabat el curs però és també per ells que no tinc un record del tot negatiu del que ha estat passar pel CEIP Charlie Rivel.

Gràcies nois i noies i gràcies companyes!

És un nen!

Ahir li van dir a la L que el que espera és un nen. La L volia una altra nena però, com a bona mare, està igual de contenta en saber que el que espera és un petit i no una petita. Com vaig dir ahir... en el que esperem totes les mares és que les nostres criatures siguin sanes i en el fons el sexe ens importa ben poc i jo em vaig adonar d'això en el moment en que vaig veure el positiu en el meu predictor ara fa uns dos anys.

El cert és que des de ben petita sempre he dit que volia una nena. No és que tingués res en contra dels nens però això de poder fer cuetes, posar passadors, vestidets... era una idea que em tornava boja. M'imaginava sempre amb una filla i no amb un fill i fins i tot deia que si era un nen el llençava i en feia un altre. Tot això va canviar quan vaig veure el positiu. Des d'aquell moment només desitjava tenir una criatura sana. Ja em donava igual si era nen o nena, només volia que el meu fill o filla no tingués cap problema i naixés bé.

A més des del primer moment vaig tenir la intuició que aquell bebé que duia a la panxa era un Andreu. Recordo com insistia a en Jordi per buscar el nom del nen perquè estava convençuda que era el que utilitzariem i així va ser... vaig tenir el meu Andreu i vaig ser la dona més feliç del món.

Hi ha molta gent que explica que es decepciona quan li diuen que el que porta és d'un sexe diferent al que esperava. Això encara no ho entenc... quan decideixes ser mare saps que tens un cinquanta per cent. No sé, penso que el ser mare és un do i una sort que no tothom té. Per què sentir-se malament amb un regal que la natura ens ha fet?

Els fills siguin nens o siguin nenes s'estimen igualment. Jo em sento la dóna més afortunada del món per tenir l'Andreu a la meva vida i és un nen.

Ja veuràs L que maco que és també ser mare d'un nen! Enhorabona!

Paco, Paco, Paco

De tant en tant el Jordi aconsegueix que rigui amb algun vídeo penjat al youtube i amb aquest m'ha fet riure.

Riure per no plorar...

Fa uns dies vaig escriure un post sobre una reserva feta a la casa rural El horno de casa arilla. Bé, des d'aquell dia fins a dia d'avui hi ha hagut novetats...

Com jo ja estava farta de l'espera vaig decidir passar a l'acció i la millor arma que tenim a les nostres mans és internet així que vaig decidir anar a un directori de cases rurals (concretament Top rural)i deixar constància del que ens havia passat amb aquesta casa rural. Així doncs vaig escriure el següent:

Hace meses hicimos 1 reserva para 1 semana en esta casa. Se nos pidieron 100 euros de paga y señal q pagamos. A las pocas semanas tuvimos q anular la reserva y la dueña de la casa nos aseguró q nos devolvería el dinero de la paga y señal ya que habíamos cancelado con tiempo. Después de unos 2 meses y no sé cuantas llamadas y mails (no respondidos) aún esperamos así que aconsejo a la gente que vaya a ir que tenga muy claro que va a poder ir. La verdad es que es una lástima que nos pase esto. Nos gustaba mucho la casa por las fotos q habíamos visto e íbamos a ir otro año. Desde luego ahora no nos quedan ganas!

Quina va ser la meva sorpresa quan em trobo amb aquesta resposta:

Buenos días,

Lamento mucho que hayan publicado esta opinión, además en el momento en el que se ha publicado ya tenian la devolución de la reserva hecha.
Creo que se puede hacer mucho daño con calumnias a los alojamientos ya que quedó muy claro en conversación telefónica mantenida esta semana que en unos días les haríamos el reintegro, por si no lo saben las transferencias de distintos bancos tardan unos días en visualizarse.
No tenemos ningún interés es quedarnos con nada que no sea nuestro y es una lástima que no les queden ganas de venir pues la zona y la casa bien merecen una visita.

Què puc dir? em vaig quedar sense paraules! No només no ens demanàven disculpes sinó que a més ens deixàven per mentiders (dient q feiem mal amb calumnies) i per tontos (tots sabem que les transferències triguen dies però no dos mesos!)

Em vaig empipar tant que vaig enviar un missatge per respondre però què va passar¿? que no deixen enviar més d'un missatge per persona així que vaig modificar el comentari inicial i vaig posar:

Respecto a la respuesta del propietario.no estamos calumniando a nadie, no mentimos. Simplemente estamos explicando una situación real. Las transferencias tardan días en aparecer pero no 2 meses. La última llamada fue la semana pasada y antes q esta hubieron otras. Si se nos devuelve el dinero lo diremos (repito, no somos mentirosos) pero a día de hoy (4/6/09) no ha llegado.

Però sabeu aquesta sensació que queda en el cos quan encara creus que tens més coses a dir? doncs a mi em va quedar aquesta sensació així que vaig demanar a en Jordi que fes una nova resposta que va ser la següent:

No hemos calumniado, simplemente hemos explicado algo real que nos ha pasado. A día de hoy (5 de junio de 2009) hemos recibido la transferencia (emitida el 4 de Junio) pero se ha tardado prácticamente dos meses en ser devuelto este dinero cuando en conversaciones telefónicas se aseguraba que se haría esa misma semana. Se han necesitado unas cuantas llamadas telefónicas y unos cuantos mails para que se nos devolviese lo que se nos dijo que se nos devolvería enseguida. Sobre la casa no tenemos nada que decir ya que no la hemos visto. Reiteramos que por foto nos pareció una casa muy bonita pero creemos que es lógico y normal que se nos hayan quitado las ganas de ir. Creemos que, a veces, es mejor un simple "lo siento" después de no hacer las cosas bien que no intentar defenderse con argumentos bastante pobres. En cualquier caso la transferencia está recibida y nosotros SÍ reconocemos las cosas así que GRACIAS por devolvernos nuestro dinero. Más vale tarde que nunca.

Apa, ja havíem deixat les coses clares...

Doncs un migdia d'aquesta setmana rebo la trucada de la propietaria de la casa. La veritat és que per la veu se la veia afectada i jo vaig pensar que li havien afectat els comentaris negatius i que es volia mostrar amistosa per tal que jo esborrés els comentaris.

A dia d'avui segueixo pensant que la seva intenció era fer-me canviar d'idea però no se'n va sortir gens ni mica. Tot el contrari! Em va dir que ella ja s'havia disculpat (mentida), que només havia rebut dues trucades nostres (van ser tres), que no havia rebut cap mail meu (ja és casualitat) i això només va ser el principi perquè quan es va veure perduda i sense saber què dir es va dedicar a llençar perles com: "si llego a saber que pones esos comentarios aún tardo más en pagarte" (que maca), "yo no firmé un contrato donde dijese que os tenía que devolver el dinero pronto" (es veu que la seva paraula no té valor) o "¿y tú cuanto tardaste en hacer la transferencia de la reserva?" (cal dir que la vaig fer el mateix dia). Vamos que la noia es va lluir... evidentment no va faltar un "espero que tengas la consciència tranquil·la" (fixa't que sí que la tinc perquè normalment compleixo tot allò que dic) o "que te vaya muy bien en la vida" (jo també espero que em vagi molt bé i li agraeixo els bons desitjos).

La veritat és que encara em sembla tot molt surrealista perquè si en el seu moment s'hagués disculpat la cosa no s'hagués sortit tant de mare però clar, no es pot esperar massa d'una persona que al segon comentari respón:

No tenemos ninguna reserva a nombre de esta persona ni ha estado nunca en esta casa.

Vaja que el proper dia deixaré el nom d'en Jordi i el meu quan faci una reserva per si després ens hem de queixar que ens ho deixin fer com a parella.

Quina vergonya!

Millennium I

Aquest Sant Jordi el meu maridete em va portar el llibre "Els homes que no estimaven les dones" i va ser tot un encert.

Feia molt temps que un llibre no m'enganxava tant. Vaig començar a llegir-lo i no podia parar! La història, els personatges... tot plegat consegueix atrapar-te i fa que estiguis desitjant trobar el moment d'agafar el llibre i continuar llegint.

Cal dir que és un llibre força dur. Hi ha "escenes" una mica "indigestes" i dades reals que fan que un calfred et recorri l'esquena però això no fa sinó augmentar aquestes ganes de saber-ne més i més.

És una llàstima que Stieg Larsson (autor de tan fantàstica obra) no hagi vist l'efecte que ha provocat ja que va morir just abans que aquesta fascinant tril·logia (sí, per sort, hi ha tres libres) sortís publicada i provoqués el que ha provocat.

Ara estic llegint Millenium II i tot i que diuen que "segundas partes no fueron buenas" en aquest cas, almenys de moment, no és així.

Una mica de barreja...

Fa dies que em passen coses i penso en escriure però no sé ben bé per on començar així que a mode de "desahogo" escriuré aquestes coses i així, fent una petita barreja, espero poder treure'm una mica de la càrrega que porto dins.

Fa unes setmanes que tinc mal al peu. El punyetero esquinç del peu esquerre ha tornat a la càrrega i la veritat que ho estic portant força malament... no m'agrada fer bondat i no m'agrada no poder a sortir a passejar amb l'Andreu per les tardes o amb el Jordi els caps de setmana. A part d'estar així que no m'agrada a sobre he hagut d'aguantar unes quantes borderies per part de la directora de la meva escola que és una persona força desagradable a l'hora de dir les coses. La veritat que és un tema que em toca perquè una no és de pedra i m'afecta quan la gent em parla malament o es qüestiona la meva intenció en fer segons què. Per altra banda aquesta baixa m'està servint per veure que en aquesta escola hi ha gent que m'aprecia. Que em fa costat i que m'ajuda a suportar les "borderies" de la directora amb una mica més d'estoicitat. Sort que sempre trobes gent bona a tot arreu perquè sinó la vida, de vegades, seria molt més dura del que ja ho és.

A banda del meu peu hi ha hagut altres coses com la desaparició d'una persona a la colla. Encara no sé ben bé què ha passat però aquesta desaparició m'ha emprenyat i molt. Bé, més que la desaparició ha estat la manera... com sempre ha estat molt més fàcil culpar a la gent que no pas donar la cara i dir la veritat. Per què la gent és així? A més tampoc entenc quina necessitat hi ha de dir mentides... clar que què puc esperar d'una persona que deixa verda a molta altra gent a la que després fa bona cara al facebook? la vida no deixa de deixar-me moltes vegades bocabadada amb segons quines actituts. D'aquesta persona podia esperar una retirada però no d'aquesta manera, què hi farem...

Fa setmanes que quedo tot sovint amb les meves noies i cada dia estic més contenta amb elles. Són molt maques i la veritat és que me n'alegro molt que hagin entrat a la meva vida. Espero que la nostra amistat es mantingui perquè "visto lo visto" no és tan fàcil com podria semblar.

També em passa que trobo a faltar a la S i a la N. Amb la N vaig parlar fa poc i ja li vaig dir què sento però tot i així estem allunyades físicament i per horaris i demés i és un problema a l'hora de quedar. De tota manera tinc esperances en l'estiu i espero poder veure-la molt més a partir de juliol. Amb la S és que malhauradament no hi ha remeï. Ella ho intenta però no li surt... va al seu aire i continuem amb la nostra "crisi de parella" que ja no sé si ho és perquè jo cada vegada passo més del tema.

Amb en Jordi hem parlat molt aquests dies perquè cap dels dos passàvem un bon moment... espero que la cosa hagi servit per començar a mirar les coses amb una altra perspectiva i espero que ens dediquem molt més temps.

Mmmm... no sé si em deixo coses però, de moment, em sento més lleugera...